Després d’escoltar el concert que es va celebrar al Cine Petit per homenatjar Eduardo Rincón amb motiu dels seus 90 anys, vaig demanar-li una entrevista. No podia ser que la nostra revista no es fes ressò de l’obra d’un compositor, convilatà nostre i santanderí de naixement, del qual acabàvem d’escoltar unes obres per a piano tan boniques.
Rincón em va rebre amb una amabilitat extraordinària, molt generós amb el seu temps i senzillíssim en el tracte -“parla’ m de tu!”-, com els savis de debò. El trobo entusiasmat amb la lectura de Dickens. “Jo ara, sobretot, rellegeixo. No puc tocar el piano ni escoltar música per un problema a l’oïda que em distorsiona l’afinació”.
Parlem del seu llibre Cuando los pasos se alejan, una autobiografia. Li comento que em va venir de nou que la majoria de pàgines de l’autobiografia d’un músic tractin del seu compromís polític, de la seva vinculació al Partit Comunista i, sobretot, de les seves estades a les presons franquistes -Oviedo, Santander, Madrid, Burgos-, la primera vegada als 14 anys i la més llarga durant els 5 anys a què va ser commutada una pena de 15, entre la presó d’Oviedo i el penal de Burgos, del 1960 al 1965.
L’Eduardo treu importància a la paraula compromís.“Veient el que veia, per força havia de fer el que feia, no tenia més remei que anar contra el franquisme”. El que veia i el que sentia de matinada des de la finestra de la seva cel·la, als 14 anys, eren les passes, les veus i després els trets a les corrues de presos que travessaven el pati de la presó, entre ells, un germà de 20 anys d’un company de cel·la. “No passa res, no passa res -em deia José Hierro, el poeta, perquè jo no em desmuntés. Pepe era dos anys més grans que jo i amb experiència a la presó. Em va protegir i en tinc un record inesborrable… De vegades encara sento els trets, no m’ho puc treure de sobre”.
Quan parla d’experiències tan dures, que les reviu mentre les explica, per una banda s’alegra molt que els nostres joves no hagin hagut de passar pel que van viure ell i els joves de la seva generació, però de l’altra es dol de “la ignorància que tenen molts sobre el que va passar en aquest país, el que va representar realment el franquisme”. Impressiona el seu testimoni d’home d’esquerres, la força de les seves conviccions. “Un home d’esquerres ha de ser intransigent amb la vilesa, no pot acceptar el mal i, alhora, ha de tenir molt de respecte per les idees dels altres”.Aquestes paraules tenen molt a veure amb les seves grans discrepàncies amb la direcció el PC i el definitiu trencament amb el partit l’any 1976. “Ha estat sempre el material humà de les bases, aquell que ha sofert, ha lluitat i vençut, el que gairebé mai m’ha decebut”, escriu Rincón al seu llibre.
“Com pot ser que l’home, que pot tenir pensament propi i una expressió sublim, que és l’art, estigui a punt de destruir-lo?”. La crida de l’art la va sentir de molt petit a casa. “Jo, de ben petit, pensava que seria cantant. La música era el meu refugi, em va salvar. Vaig escriure una cançó de bressol que va ser un fracàs enorme, però vaig continuar. Sempre m’he considerat músic, fins i tot abans de compondre res”. Sobretota la presó, la música també el va salvar. Primer a la de Santander on, als 15 anys, va coincidir amb el mestre Galdana, que el va animar a compondre. I després a l’exili a París, l’any 1960 amb el compositor Jean Wiener. Allà va començar els estudis seriosos de música i els va completar durant 5 anys al penal de Burgos, on va compondre moltes obres. A la mateixa presó rebia de part de Wiener volums sobre orquestració, contrapunt i història de la música.
Rincón va començar tard a anar a l’escola i hi va estar molt pocs anys. Parla amb veneració de Don Saturnino, el mestre que el va formar “èticament com a persona” però es considera un autodidacta. La presó li va estroncar els estudis i la formació musical i malgrat tot creu que ha estat un afortunat perquè a les diferents presons i al seu exili a París va coincidir amb persones de qui va aprendre molt. S’emociona recordant com, a la presó, el poeta José Hierro recitava tants poemes de memòria. “Era una meravella sentir recitar en Pepe enmig d’aquella barbàrie. Estàvem tots embadalits”. L’art, la complicitat que es creava entorn dels poemes, eren l’únic refugi.
Reconec el privilegi que tinc d’estar conversant amb un savi, un testimoni que ho ha tingut tot en contra per arribar a ser on és: una persona que malgrat totes les inclemències del temps que ha viscut s’ha obstinat a perseguir la vocació que des de petit sentia per la música. Explica que Mozart i Beethoven eren els seus predilectes, que a casa seva sonaven sovint “I sentíem moltes sardanes!”. I quan surt el nom de Bach es desfà en adjectius que l’eleven a la categoria de sublim. Hi estic molt d’acord. Em diu que no es reconeix com a deixeble de cap compositor ni de cap escola.També en música es considera un autodidacta. Recomana escoltar música contemporània per aprendre a entendre-la. No hi estem acostumats i es lamenta que el públic s’espanti de trobar compositors del segle passat en un programa. “Stravinsky el consideren massa modern!”. Parla amb admiració de les simfonies de Xostakòvitx “A la 8ª hi ha una passacaglia dramàtica dedicada a l’extermini dels jueus”. Com sempre, l’Eduardo atent a la relació entre l’ètica i l’estètica. Segur que me l’escoltaré amb especial atenció, aquesta simfonia.
Té 36 obres estrenades de tots els gèneres i moltíssimes més sense estrenar: Obra pianística, vocal, simfonies, trios, quartets, música de cambra, òperes, obres concertants amb diversos instuments. Li demano que m’expliqui el procés de composició d’una obra tan immaterial com és una peça musical. Com es pot imaginar com sonarà una simfonia si no la pot sentir? Deia Stravinsky: -Ho escric perquè ho sento- i a mi em passa exactament això”. I es toca el front amb les dues mans. “Ho tinc tot aquí”. En aquests moments està escrivint la 10ª simfonia i ja té tots els temes fets. Em confessa que té alguns dubtes, que diu que són coses de l’edat “M’arriben temes al cap i em pregunto: són meus?”. Ara s’ha de posar a orquestrar-los. Li agrada molt treballar i hi dedica almenys 3 hores cada dia.
Havia previst una hora de conversa però han estat tres. Se n’aprèn molt escoltant Eduardo Rincón. Tot no es pot transcriure, però no em vull deixar una anècdota que ell destaca amb molt d’humor. Comentava que a casa seva no tenien prou mitjans i no tenia partitures. Un bon dia la seva mare tornava de la peixateria de sota casa amb un feix de papers “Eren les sonates per a piano de Mozart i Beethoven que tenien per embolicar el peix! Són les primeres partitures que vaig tenir”.
