Ara fa uns dies, vaig tenir el goig d’assistir a una de les sessions participatives que impulsa el govern de la Generalitat per discutir la revisió del Pla de gestió de les conques fluvials internes de Catalunya.
La jornada estava centrada en dos temes importants: l’abastament d’aigua i el seu estalvi. Després de la presentació inicial per part del representant de l’Agència Catalana de l’Aigua, va quedar clar que del segon tema del debat, l’estalvi, se’n parlaria ben poc. Totes les mesures que l’esborrany del pla preveia en diferents àmbits d’actuació anaven més destinades a incrementar els recursos disponibles que no pas a moderar les demandes d’aigua. No només això, sinó que dins l’àmbit de l’abastament les solucions passaven majoritàriament per inversions tecnològiques, orientades a beneficiar la gran empresa, a generar patents i a estimular l’activitat econòmica d’un mercat de l’aigua cada cop més privatitzat. Moltes de les propostes no són inherentment dolentes, però cal preguntar si són respostes adequades i justes a les crisis de l’aigua que hem patit i que de ben segur patirem en el futur.
D’entrada, en el mateix camp tecnològic, convindria que el pla no posés tots els ous en la cistella de la innovació més puntera, de resultats incerts i retorns petits per a la societat després d’inversions públiques notables. És il·lustratiu el cas de les dessaladores, presentades ara fa pocs anys com la garantia d’aigua en època de sequera. Certament, quan facin falta, potser alleujaran les possibles restriccions, però es tracta d’una inversió multimilionària que de moment ha comportat poc més que despeses de manteniment. Països com Austràlia ja van superar l’etapa de les grans dessaladores i transvasaments fa dècades i ara aposten per tecnologies aplicades a l’escala domèstica: sistemes de reutilització i regeneració de l’aigua que utilitza cada habitatge, combinats amb incentius per a la instal·lació de tancs per a la recol·lecció de l’aigua de pluja i la seva utilització a la mateixa llar. Una recerca de la Universitat Autònoma de Barcelona demostra que la nostra ciutadania és molt favorable a la implantació de la recollida de pluvials, però en canvi percep que les inversions governamentals van orientades a donar suport a les grans empreses subministradores. D’aquestes disfuncions també n’alerten científics britànics que han estudiat els efectes de les privatitzacions que es van produir al Regne Unit a finals dels 80, durant el govern de Thatcher.
Actualment, als Estats Units també s’està mirant d’incidir més en l’estalvi d’aigua que en fórmules per augmentar el proveïment, amb la consciència que com més aigua es posa a disposició de la població més creixen les demandes i menys atenció es presta a no malbaratar aigua. A Califòrnia, per exemple, la intensa sequera que s’hi està vivint ha estimulat l’impuls d’iniciatives com ara els programes “Cash for grass”; és a dir, “calés per gespa”, que compensen econòmicament els propietaris de jardins que substitueixin la gespa per jardins amb poc consum d’aigua. Aquesta pràctica, coneguda com a xerojardineria, aposta per substrats de grava i per plantar espècies de plantes nadiues, adaptades a les condicions naturals del lloc i que requereixen molta menys irrigació que la gespa, generalment adaptada a un clima atlàntic humit. Associacions veïnals i comunitats de propietaris californians també es mostren compromesos amb l’aigua i han impulsat la signatura d’acords col·lectius per substituir gespes per xerojardins. Aquest tipus de jardineria encara genera reticències per la seva estètica, com les que em confessava en una ocasió un regidor de l’Ajuntament de Torroella de Montgrí i l’Estartit, però la recerca demostra com la resistència desapareix un cop els ciutadans en veuen els resultats i en comproven els beneficis, estalvi d’aigua, pesticides i diners, sense minvar la seva funció com a jardí. Estèticament aquests jardins s’arriben a convertir en autèntiques obres d’art, molt més creatius i aromàtics que una superfície de gespa.
Finalment, cal no oblidar el vessant de conflicte social de la sequera. Tots recordem les batusses que es van produir durant la sequera de 2007/08: el turisme contra els regants, els regants contra els camps de golf, els camps de golf contra els ecologistes, els ecologistes contra les comissions de desembassament, els del curs mig del Ter contra els del curs baix, i alhora tots contra “els de Barcelona”. Als Països Baixos, on la gestió de l’aigua és una qüestió de supervivència, fa anys que han desenvolupat taules amb representants de tots els sectors implicats que es reuneixen amb freqüència i on es consensuen tant les mesures a llarg termini com la gestió del dia a dia. Amb metodologies participatives innovadores s’afavoreix l’intercanvi de punts de vista, es pot intercanviar coneixement, generar empatia i finalment generar solucions justes que no depenen únicament del poder de cada sector. A les Canàries i a diverses conques valencianes també s’han establert mecanismes voluntaris de cessió i compensació pels drets de l’aigua entre els sectors agrícola i turístic que poden beneficiar ambdues parts. Seria realment interessant adaptar mecanismes com aquests a la realitat catalana, encallada en un sistema de govern dels recursos encara molt centralitzat i poc transparent. En aquest sentit, tant en la gestió com en la implantació de tecnologies, els governs locals tenen un paper essencial a desenvolupar a través de les seves polítiques de serveis i les seves normatives urbanístiques.
