La magnífica iniciativa editorial del diari Ara de reeditar les obres mestres de la narrativa catalana del segle XX ens ha permès de tornar a gaudir o descobrir la novel·la Terres de l’Ebre, de Sebastià Juan Arbó, escrita l’any 1932, un veritable clàssic de la literatura catalana contemporània, obra encara poc coneguda, malgrat que hagi estat traduïda al castellà, italià, francès, alemany i holandès.
Sebastià Juan Arbó va néixer a Sant Carles de la Ràpita (Montsià), l’any 1902, en una família de pagesos sense terra, i als vuit anys es traslladà a viure a Amposta amb els seus pares, i als 12 anys treballà en una oficina. El 1927 marxà a Barcelona, i allí començà una carrera com a escriptor i periodista a La Vanguardia i l’ABC, i també va treballar en diverses editorials.
Terres de l’Ebre és la seva obra més coneguda i comença amb una cita de Virgili extreta de l’Eneida i que és tota una declaració de principis: “Oh, pare, ¿és possible que un tan vehement desig de viure animi aquests dissortats?”
Terres de l’Ebre és una novel·la dura, imprescindible, és literatura en majúscules, és una obra crispada i poderosa –en paraules de l’escriptor i professor Enric Sòria-, en la qual es plantegen temes universals (l’amor, la mort, l’amistat, les desigualtats socials, la lluita per la subsistència) a partir de la descripció de la situació dels camperols del delta de l’Ebre, oblidats i humils que treballen i conquereixen amb el seu esforç una terra poc agraïda i extrema. Terres de l’Ebre és la història de la lluita per sobreviure de tres generacions d’una mateixa família de pagesos, que supera els límits del ruralisme del segle XIX per l’acurada tècnica narrativa i la introducció sense concessions d’una transcendència existencial en la temàtica tractada. Avançat a l’existencialisme de Camus, la lectura de Terres de l’Ebre ens regala una experiència única i inoblidable.
Segons Carme Arnau, en Terres de l’Ebre i en tot el corpus novel·lístic d’Arbó es troben persones marginades i humiliades de la societat, a través de les quals l’autor fa la seva denúncia. Els models que pren l’autor són de Dostoievski pel que fa als personatges, i d’Eurípides pel que fa al sentit profund de l’univers amb tota la seva ficció tràgica. El resultat és una obra mestra que se situa a mig camí entre la modernitat i el classicisme.
Això fa que Terres de l’Ebre sigui una de les grans novel·les de la literatura catalana contemporània, al costat de Camí de Sirga de Moncada, d’Incerta glòria de Sales, de Bearn de Vilallonga, de La plaça del Diamant de Rodoreda, de La vida i la mort de Jordi Fraginals de Pous i Pagès, de Vida privada de Segarra, de Solitud de Victor Català, d’Olímpia a mitjanit de Porcel, d’Els sots feréstecs de Raimon Casellas, de Camins de França de Puig i Ferrater, de Josafat de Prudenci Bartrana, de La punyalada de Vayreda, o de Les històries naturals de Perucho, entre d’altres.
Després de la guerra civil, l’autor va deixar de publicar fins que el 1947 va escriure Tino Costa, amb versions en català i castellà. A partir de 1948 escriuria en castellà obres com Sobre las piedras grises (1948), amb la qual guanyà el Premi Nadal de novel·la, i sobretot Martín Caretas (1959). Ens els seus últims anys, tornà al català: Narracions del Delta (1965), L’espera (1968), La masia (1975). Va ser soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Va morir a Barcelona l’any 1984.
L’editorial Columna publicà pòstumament (1992-1993) l’Obra catalana completa de l’autor, a cura d’Emili Rosales.
A la comarca del Montsià es recorda el seu llegat, i la Biblioteca Comarcal d’Amposta, des de l’any 1958, i la nova Biblioteca Local de Sant Carles de la Ràpita, des de l’any 2014, porten el nom de Sebastià Juan Arbó a manera de record i de merescut homenatge.
Referències bibliogràfiques
- ARBÓ, S. Juan. “Terres de l’Ebre”, Obres mestres de la narrativa catalana. Segle XX, Edicions 62, Barcelona 2015.
SÒRIA, Enric. En el curs del temps. Un itinerari a través de vuit-cents anys de literatura catalana. Els llibres de Pròsper, Editorial Moll, Palma (Mallorca) 2010.
