El passat mes de maig, en un viatge organitzat per l’Associació Triangle Blau de Figueres, després de recórrer les terres de Normandia a fi de trepitjar de prop les arenes de les platges d’Utah, Omaha, Gold, Juno i Sword, escenari on va tenir lloc el desembarcament de les tropes aliades ─l’operació militar més gran de la història i que va suposar el pas més important per a la recuperació de la llibertat i la democràcia per Europa, després dels anys d’ocupació i tirania nazi─, vàrem arribar-nos fins a París per visitar el cementiri Pere-Lachaise, un dels cementiris més grans de la capital francesa, on hi ha enterrades personalitats com l’escriptor Balzac, el compositor Bizet, la cantant Maria Callas, el compositor Chopin, el cineasta Méliès, el cantant Morrison, l’escriptor Oscar Wilde i també el president del govern de la II República espanyola, Juan Negrín, entre moltes altres.
També acull monuments dedicats als deportats dels camps de concentració i d’extermini nazis, entre els quals n’hi ha un de dedicat als republicans espanyols morts per la llibertat. Un emblemàtic monument que honora tots els republicans espanyols morts als camps d’extermini dels quals cinc mil ho feren en un dels camps més terribles que el règim nazi va projectar i utilitzar, el de Mauthausen.
En aquest camp hi va ser internat un jove fotògraf lluitador a la guerra espanyola, que després d’exiliar-se a França, va ser detingut per la Gestapo i portat presoner a aquest recinte. Fou Francesc Boix, sobre el qual, en aquests moments, hi ha dedicada una interessant exposició als Museu d’Història de Catalunya de Barcelona.
Francesc Boix fou un jove fotògraf català, militant a les Joventuts Socialistes Unificades, corresponsal de guerra a les zones del front d’Aragó i del Segre. Es va exiliar als 19 anys i va passar pels camps de Vernet d’Ariège i Sètfonts. Al cap d’un any, va ser capturat pels nazis i deportat finalment al camp de Mauthausen.
Per la seva joventut i el fet que tenia uns bons coneixements de fotografia, va ser destinat al departament d’identificació de presos, on feia retrats d’aquests, d’esdeveniments diversos, de comandaments del camp, d’altes jerarquies que el visitaven i de fets sobre la barbàrie nazi. Amb la col·laboració d’altres companys i especialment dels més joves del Komando Poschacher, que anaven a treballar cada dia a fora del camp, i també d’Anna Pointner, una veïna del poble de Mauthausen, varen poder sostreure unes 20.000 còpies fotogràfiques que aquesta veïna va amagar en un mur de casa seva fins acabada la guerra.
Boix va ser l’autor de la famosa fotografia de la pancarta de benvinguda als aliats el dia de l’alliberament, el 5 de maig de 1945. Després es traslladà a París, on va donar a conèixer algunes de les fotografies a publicacions pròximes al Partit Comunista francès.
Esdevingué un dels màxims coneixedors del camp de Mauthausen i com a tal va ser l’únic testimoni català en els judicis de Nuremberg i Dachau. Les seves fotografies varen ser proves que varen demostrar els crims del genocidi nazi i que van servir per poder desemmascarar molts implicats.
Francesc Boix va morir de tuberculosi a París el 4 de juliol de 1951 a l’edat de 30 anys. Està enterrat al cementiri de Thiais, als afores de París. En el nostre viatge vàrem anar a visitar la seva tomba. Està situada en un lloc mal conservat i, tot que rep visites de l’Amical de Mauthausen català i francès, val a dir que ni la tomba ni el lloc fan honor a la seva persona i a allò que representa.
Pierrette Saez, que ens va acompanyar a la visita als dos cementiris, que és filla d’exiliats i presidenta de la delegació dels republicans espanyols de l’Amical de Mauthausen a França, ens va dirigir unes emotives paraules i ens va explicar que, des de fa uns anys, estan lluitant per aconseguir un lloc més digne per enterrar-hi les despulles de Francesc Boix. En el seu parlament ens va recordar que fou Alejandro Vernizo, un supervivent del camp de Gusen, el que va denunciar la vergonya que suposava el fet que Boix restés enterrat en un lloc on tot és desolació i tristesa i que es mereixia un lloc amb més verdor, més al centre de París i més fàcil de visitar. Ella i la seva companya varen recollir la proposta de Vernizo i es van moure per aconseguir portar-la a cap. Ens va dir que ara estava contenta perquè ja havien aconseguit la quantitat de diners necessària per fer el trasllat, pendent només dels tràmits burocràtics pertinents. Així doncs, el coratge de Francesc Boix podrà ser honrat i reconegut en un lloc més adequat i fàcil de visitar, possiblement el mateix cementiri de Pere-Lachaise.
Quan vàrem cobrir la tomba actual de Francesc Boix amb la bandera republicana i la senyera, amb veu ofuscada pel sentiment, Pierret Saez ens va recordar: “Més de 450.000 republicans espanyols es van haver d’exiliar per defensar aquesta bandera, més de 7.000 varen ser reclosos en camps d’extermini i més de 5.000 hi varen morir. Francesc Boix és un d’ells. Conserveu la bandera republicana!”
