quasi centenària
Carme Cristòfol i Ferrer va venir al món l’octubre de 1916, ara fa noranta-nou anys, al carrer de Primitiu Artigas de la nostra vila, i no s’ha mogut mai d’aquest carrer: nasqué on ara hi ha la galeria Atrium, a la cantonada amb la plaça de Pere Rigau; quan tenia tres anys, el seu pare comprà una casa que feia cantonada amb el carrer del Carme, i allà anà a viure la família i hi passà vint-i-dos anys; finalment, es van traslladar uns pocs metres més cap a plaça, sempre a la mateixa banda de carrer, a la casa on ara la Carme viu amb la seva filla Maria Antònia i el seu gendre Ramon.
El pare, en Josep Cristòfol, fou un músic famós a la vila i molt més enllà, va tocar durant quaranta-dos anys als “Montgrins”, li deien en “Pepitu del fiscorn”. El seu instrument era un excel·lent “Rampone” italià, de so brillant i pastós. Quan ell va haver de deixar l’ofici per l’edat, el “Rampone” va passar a un bon deixeble seu de Verges, perquè en Pepitu el volia en bons llavis, fins que aquell tresor retornà als “Montgrins”, ja que ara n’és propietari en Francesc Clar. I també ha retornat a la música la família, atès que un seu nét toca el trombó, precisament l’altre instrument que tocava en Pepitu, a més del fiscorn.
Ja se sap que les famílies dels nostres músics no vivien pas només del seu ofici, degut a l’atzarosa fortuna de les cobles i orquestres, i que totes complementaven els ingressos amb alguna altra dedicació, en general una botiga. I aquest va ser el cas d’en Josep Cristòfol i la seva dona, ens ho explica la Carme.
— L’avi Martí Ferrer tenia terra, la cultivava, i venia el gra de la collita a la plaça de les Mesures, vull dir a l’actual plaça del peix o de Pere Rigau, que rebia aquell nom perquè s’hi mesuraven els volums de gra que es compraven i venien, car en aquells temps el gra no es venia a pes. L’avi va posar una botiga de queviures per a la seva filla –la meva mare- als baixos de la casa que habitaven, i allà anava a parar el gra que no es venia a l’engròs. Així, és natural que, sent botiguera la mare, jo l’ajudés de ben petita… pensa que em calia pujar en un tamboret per arribar a les balances! –riu.
Més endavant fou la Carme qui va dur el negoci, que passà de la cantonada del carrer del Carme a la casa on ara viu; gairebé es pot dir que va néixer en una botiga de queviures i que en una botiga de queviures ha passat tota la vida. A l’estança que ara fa de rebedor i sala d’estar, trepitgem l’antic mosaic de la botiga; ens il·lumina el mateix llum que tant de temps va lluir damunt del taulell, dels sacs de llegums, del sabó; contemplem la taula de marbre on la Carme tallava el bacallà; admirem la porta interior, alta i estreta, de dos batents, amb vitralls d’inspiració arabesca; ens embadalim davant els venerables armaris de lleixes que va construir l’avi Viñas, plens de records de la vella activitat: les balances de l’any de la picor, els jocs de peses de ferro i de llautó, els llauradors de la venda a granel, els pots de vidre per a pastes i caramels…
És una dona plena d’energia i optimisme, d’experiències i remembrances. Comentem els temps terribles de la guerra, del comitè, dels personatges que es van fer amos de Torroella, aleshores ella ja era prou gran, s’acostava als vint anys. Li llegeixo algun paràgraf de les memòries del mestre Salvador Dabau, i comença a rememorar els fets de juliol del 1936.
— Sí, me’n recordo d’en Pey, l’encarregat de posar els cartells del Centre, el cine del carrer d’Ullà, propietat de la família Mascort; al pobre home el van matar, li deien criat servil dels senyors. Precisament el cafeter del Centre era en Miquel Cristòfol, el meu oncle; al seu fill, en Miquelet, el consideraven perillós, el van detenir una nit i el van deixar anar l’endemà al matí, però aviat va desaparèixer i anà al front, amb els “nacionals”. Quan detenien algú, les famílies no sabien si el tornarien a veure, i els senyors, atemorits, fugien, abandonaven les seves cases, les quals eren ocupades per la gent del comitè. La família Quintana, que vivia aquí al davant, es va venir a amagar a casa nostra i hi va passar tota la nit. Vull dir els Quintana Alabau del carrer Primitiu Artigas, no els de Fora Portal.
Repassem alguns noms de membres del comitè, la Carme recorda bé en Pahí, que era mecànic; en Joan Vicens, del “Cafè d’en Nitu”, que fou alcalde d’un ajuntament que es deia antifeixista i fou afusellat acabada la guerra; “el Barb”, que era paleta; i el qui va ser pitjor, en Miquel Fontàs, aquell foraster venedor d’olives que li deien “el Borni”; i d’altres: qui eren, quin ofici feien…
— Varen cremar l’Església dels Dolors, amb un altar preciós, i varen destruir imatges i altars de l’Església de Sant Genís i de Sant Antoni. Un jove es va disfressar de capellà i va ajudar a fer destrosses i a calar foc, això deien… I van matar mossèn Narcís, el rector, i turmentar i assassinar el vicari, i el capellà de les monges… Després van col·lectivitzar els oficis: la seu de les modistes era el Centre; la dels barbers i perruqueres, el Cinema; la dels paletes, l’església… I van obligar tothom a dur joies i objectes de valor a la seu del comitè, que era el palau Solterra, i anaven valorant, “aquesta és bona, aquesta no val res”…
En el decurs de la conversa surt l’anècdota: una fotografia dels anys vuitanta amb tres personatges; al mig, en Pepet, l’amo del cafè de can Sidro; a una banda, en Pahí, primer president del Comitè l’any 1936; a l’altra Pepitu Geli, responsable local de Falange Española el 1939. En Geli havia estat en una txeca dels “rojos” i hi havia patit turments atroços; en Pahí va estar exiliat una pila d’anys, en guanyar els “feixistes”. Un símbol de pau i reconciliació? M’agradaria veure la foto.
La Carme explica que pocs anys després de la guerra es va casar amb en Joan Geli, pintor, que van tenir dues filles, i que ella continuà quaranta anys més portant la botiga. Mai no va comprar per sobre del que li calia, per descomptes que li fessin, i mai no va deixar de pagar puntualment una factura, i així, quan un venedor li oferia mercaderia nova, ella ja havia pagat l’anterior. L’any 1984 -tenia 67 anys-, es va adonar que l’auge dels supermercats delmarien la venda dels botiguers, i va decidir deixar-ho córrer, plegar.
Ara es veu feliç; de fet, fa la impressió que sempre n’ha estat de feliç.
He anat a veure la Carme Cristòfol amb un cistell de preguntes i n’he sortit amb un sac de respostes. Recordo als meus lectors que la persona que m’ha estat comentant tots aquests fets i els noms dels protagonistes i les circumstàncies de tot plegat, durant més d’un parell d’hores de conversa, sense aparença de cap mostra de cansament, és una dona de noranta-nou anys. Una dona que ha vist com Torroella passava de l’espelma a la llum elèctrica, del pou a l’aigua corrent, del carrer polsós a l’enquitranat, de l’Ateneu al Museu de la Mediterrània i l’Espai Ter, de ser quatre gats a vessar d’immigrants i turistes…
Carme, moltes gràcies per unes hores impagables, i que conserveu, anys a venir, aquesta energia, aquesta mirada clara, aquest humor.
