Vicenç Gumà, del Nou Hotel de la plaça de la Vila
En Vicenç Gumà va néixer el 2 de novembre de 1925 en una casa de la plaça de la Vila que duia a la façana el rètol Bar Sport. El seu pare, que havia estat a Barcelona, havia dut de la capital una gran passió pel futbol, feia d’àrbitre, i sempre tenia el bar ple d’aficionats. La casa, on encara ara viu ell, és un edifici de tres plantes, amb entrada sota les voltes, entre l’Ajuntament i la capella de Sant Antoni, i dues façanes més, una darrere de la capella, i l’altra a la plaça de Pere Rigau (abans, plaça de les Mesures o del Peix).
Als anys 30 el bar pujà de categoria, i a la façana hi lluí Nou Hotel, però després de la guerra el sergent de la Guàrdia Civil els avisà, calia canviar el nom, se’n va dir Nuevo Hotel. En vivien el pare, la mare i dos germans, ell era el petit. Tenien clients de tota mena. En Vicenç recorda molt especialment un comandant de l’exèrcit, un bon home, un tros de pa, que s’encarregava de la censura de totes les cartes que entraven a la vila, o en sortien; per ell la família Gumà sempre estava al corrent de les missives d’amor, o de les enrabiades d’algú a qui la parella feia el salt…
De petit, pels volts del 1934, en Vicenç anà a classe amb dues mestres molt bones, feministes, progressistes, Maria Negra i Rita Vallespí. Quan arribà la guerra era un vailet de deu anys, s’acomboià amb en Sullastres, l’Amer, en Facundo, la colla de plaça, perquè en aquella època violenta els nois aprenien dels grans que havien d’anar en bàndols, els uns contra els altres, els de plaça contra els de la plaça d’en Bellido o contra els del carrer Vermell, calia veure qui tenia més força i més punteria, qui posava els rivals en desbandada, i això es feia a cops de roc, amb mandrons, amb tiragomes… Anaven poc a classe, no estaven per res, xerraven, amb prou feines aprenien a sumar, a multiplicar… Pujaven al castell, es deixaven anar pel pedrigolet, o anaven al riu, com salvatgines.
Ens comenta que un dia, poques setmanes després d’esclatar la guerra, anà amb el seu pare a caçar cargols en uns marges, prop d’Ullà; veié un cos estès a la cuneta, va cridar el seu pare. Després va saber que era el capellà de Gualta, l’havien assassinat uns milicians. El primer mort que va veure a la seva vida.
Rememora en Vicenç altres fets viscuts en aquella època desgraciada. Els milicians, la seva gorra militar amb les lletres M i A (milícies antifeixistes); el tret que van disparar contra el pany de la rectoria, que només es va fer una mica enrere, com encara es pot veure; l’assassinat davant la torre de Santa Caterina del pobre Pey, encarregat dels quadres de propaganda del cine Centre, els vailets anaven a veure els senyals que en quedaven a les pedres; la devastació de la capella de Sant Antoni, veïna de casa seva, amb la imatge del sant abatuda, i el seu cap remullat a la font dels gossos, allà al costat; l’enfrontament de la CNT amb l’esquerra moderada, fins al punt que en Salís hagués de fugir perquè no el matessin…
Els milicians tot ho feien de nits, diu en Vicenç, de dia no gosaven enfrontar-se a qui els plantés cara; en Juanito Casellas, per exemple, va aconseguir de tenir una pistola, es va fer una mena de búnquer a la seva fàbrica de sifons del carrer de l’Hospital, i si els del Comitè demanaven per ell, la seva dona els deia que era a la fàbrica; un altre cas de covardia, el tret que un milicià disparà, com si fos un joc, contra la dona d’en Sala, el Xocolater, quan tornava de l’hort, al carrer del Riu, i la deixà ferida; i quan, per decret, els milicians de la rereguarda es veieren forçats a marxar al front d’Aragó, molts s’hi resistiren, com el temible Ramon Palau, casat i amb un fill, que, plorant, no se’n va voler anar. Però la gent els temia, feien registres, enviaven els homes a fer fortificacions a l’Estartit per por del creuer Canarias, que atemoria la costa bombardejant Roses, Palamós…
En Vicenç sap bé com va acabar tot allò, perquè en va ser espectador de primera fila. L’abril del 1937 una colla de dones es van revoltar, estaven fartes del Comitè i de qui el manava, en Fontàs, el Borni, aquell foraster que s’havia fet amo de la vila. Amb grapats de sal i pebre, posades davant del palau Solterra, no van deixar que en sortís ningú, mentre arribaven els Guàrdies d’Assalt, amb el comissari de la Generalitat de Girona, el qual va fer elegir un nou ajuntament que, al cap de poc, tenia en Salís al capdavant. En Vicenç recorda aquells guàrdies, vestits de blau, formats davant de la Casa de la Vila, i per tant, davant de casa seva, i que uns vuit o deu es quedaren a l’hotel del seu pare, ell els veia menjar en una taula llarga, i s’hi van estar molt de temps, potser un any.
El mandat del Comitè va durar doncs del juliol de 1936 a l’abril de 1937. Entre els fets rellevants, inoblidables, en Vicenç parla de les col·lectivitats. La dels paletes tenia el magatzem a l’església; la dels flequers es va establir, amb uns forns nous, al carrer dels Bous; els ferreters van haver de dur tot el material a la casa actual de can Rosell, a Fora Portal; els barbers i perruquers van dur les seves eines a la sala de ball del cinema; se’n van fer de pagesos al mas Pla i al Pinell… Però totes les col·lectivitats patien dels mateixos mals: en general ningú s’esforçava a fer feina, deixava que la fes el veí i –encara pitjor- ningú no va ser previsor, i al cap d’un temps no quedava material per vendre a la cooperativa de ferreters, no quedava aviram, ni vaques, ni vedells, als masos… I en Vicenç hi afegeix una anècdota: la gent havia de triar a quina cooperativa s’adheria, però això no era igual de fàcil per a tothom, i el Xocolater, per exemple, forçat a triar, va acabar dient que volia anar a la col·lectivitat… dels pastors. Era un home molt mandrós, en Sala-mandra…
Anys després de la guerra la família Gumà mirà cap a l’Escala, els dos germans hi feren un hotel, en Vicenç hi va fer de cuiner, mentre a Torroella la seva dona, que venia de can Mitjà, i n’era veterana, es feia càrrec de la Fonda Gumà.
L’any 1983, a l’edat de 58, en Vicenç tornava. I fins ara.
Abans d’acomiadar-nos, parla d’urbanisme torroellenc, i en deplora dues actuacions que considera disbarats irreparables: una, la demolició de can Coll, aquella joia inoblidable, amb el seu cafè espaiós, la sala de ball i de cinema, la generosa amplitud, l’extraordinària decoració; l’altra, l’edificació de l’horrible Titànic interposat entre el passeig de l’Església i la plaça d’en Bellido, entre la muralla i la carretera. Ai, aquella estampa majestuosa, grandiosa, del temple, venint de l’Estartit!
I per no deixar-nos mal gust de boca, abans que marxem, ens ensenya fotos antigues, ens repassa un per un els seus companys de classe dels anys trenta, i un tresor: un llibre de receptes de cuina, manuscrit del seu pare, que, tot i atrotinat, encara es llegeix perfectament. Se’l mira amb respecte, amb estimació. Ara entenem perquè tothom diu que ningú no sap fer uns canelons tan bons com els que fa en Vicenç Gumà.