Com, sens dubte, coneixeran i sentiran dolorosament els nostres lectors, la diputada del Parlament de Junts pel Sí, presidenta de la comissió d’estudi del Procés Constituent i expresidenta d‘Òmnium Cultural, de 70 anys, no va poder recuperar-se de les lesions produïdes en l’accident que va patir el 30 de gener, quan la va atropellar un ciclista mentre travessava un pas de vianants a Barcelona.
Fou ingressada d’urgència a l’Hospital Clínic. Havia sofert un traumatisme cranioencefàlic amb hematoma subdural que va necesitar drenatge quirúrgic, i també fractura de pelvis. Des d’aquell dia estava ingressada a l‘UCI de l’Hospital Clínic sense que, lamentablement, se li pogués salvar la vida.
La seva pèrdua, sens dubte, serà, en veritat, sentida per molts catalans que veien en ella la persona que, amb amabilitat i bones paraules, defensava sense embuts un estat independent per a Catalunya, quan afirmava: “Som un poble normal i aspirem a tenir un país normal”. Crec que és la que reflecteix millor la seva personalitat.
I m’és més dolorosa per mi perquè vaig gaudir d’una casualitat realment molt afortunada, la de conèixer-la personalment aquí a Torroella de Montgrí, passejant i conversant durant més de mitja hora, en la seva assistència a l’acte central de la commemoració del Centenari d’Emporion.
Jo era a la Capella de Sant Antoni i, aproximadament a dos quarts de sis, en Joaquim Radresa, un bon amic, m’informà que havia vist la Sra. Muriel Casals caminant sola pel carrer d’Ullà cap a plaça.
Era una tarda un xic nuvolosa, i efectivament es trobava a la vorera del davant de l’ajuntament. M’hi vaig presentar com a fundador de la tercera etapa d’EMPORION i com a economista. Em digué que havia arribat més d’hora del previst per a l’acte del Centenari d’Emporion.
Vaig oferir-me per acompanyar-la en l’espera, cosa que va acceptar. Vaig comentar-li el recorregut iniciat a la plaça fins a arribar al Museu de la Mediterrània: l’església, el Palau lo Mirador, el Palau Solterra, la casa Galibern, l’ajuntament, la Capella de Sant Antoni i l’edifici a la part sud de la plaça, avui residència per a gent gran. I pel carrer Major iniciàrem un recorregut seguit en la meva joventut per grups de noies els uns, i nois els altres, que a la tardes dels dies festius anaven fent-hi voltes. Seguírem pel carrer de la Porta Nova i el de Sant Agustí fins a arribar al Cinema Montgrí, i finalment a la Sala. Vaig comentar les botigues ben il·luminades, les joieries, el nombre d’habitants de Torroella, altament multiplicat a l’estiu… I així arribàrem al Museu de la Mediterrània, on ja l’esperaven els senyors Xavier Ferrer, Jaume Bassa, Jordi Bellapart, Cels Sais… I amb la companyia de l’alcalde, el Sr. Jordi Cordon, i la regidora de Cultura, Núria Bosch, anàrem a visitar l’exposició a la Capella de Sant Antoni, amb plafons i expositors amb llibres i objectes relacionats amb EMPORION i el seu centenari.
Recordo una recomanació d’un antic professor meu, que em deia: “No et fiïs mai de les respostes a les teves preguntes, recorda més bé les preguntes que l’interlocutor et faci. Per les seves preguntes el coneixeràs.” Realment, per les preguntes que em va fer la senyora Muriel Casals, vaig poder captar la seva intel·ligència, gran, i la seva bondat no menor, sobrada!
Hem d’aprendre del seu record que l’educació, en tots els àmbits, ha de presidir els nostres afanys per fer una Catalunya lliure, més pròspera, i més intel·ligent i ordenada!
Amb aquestes paraules que escric avui a EMPORION, voldria sumar-me a la de totes les persones que l’han conegut i admirat, i que mantinguem d’ella un referent clar del catalanisme sincer, cívic, ferm, educat i responsable.
Un catalanisme sense violències d’expressió ni de comportament. L’afany d’una dona activa dins d’un sobiranisme civil modèlic: el de la Muriel Casals!
