Ara fa cosa d’un any i mig vaig traslladar-me a un nou pis de lloguer, moblat, però que calia acabar d’equipar amb alguns electrodomèstics.
Vaig adquirir-los nous de trinca i ara, tot just 18 mesos després, tinc la planxa de cuinar elèctrica que em cau a trossos i un aparell de televisió que fa el boig. Tenint en compte l’ús moderat i sempre curós que els he donat, només puc atribuir-ho a la obsolescència programada, és a dir, a l’estratègia comercial consistent a fabricar i vendre productes de consum, sovint electrònics, amb data de caducitat. Els aparells en qüestió ja estan dissenyats de tal manera que, al cap d’un període prudencial, superat el marge cobert per la garantia, deixin de funcionar i les persones afectades n’hagin d’adquirir de nous. Sovint, la factura de la reparació (quan aquesta és possible perquè encara no s’han descatalogat els recanvis necessaris) supera l’import d’adquisició d’un bé nou. Aquesta pràctica assegura un ingrés regular de diners al sector i fins i tot contribueix al creixement de l’economia. Ho fa en detriment de la butxaca de la pobra clientela i dels recursos naturals. Així, la mort prematura d’aparells electrònics i el seu recanvi suposa un ús d’allò més ineficient dels recursos naturals i l’acumulació de residus que no sempre es reciclen, ni aquí ni als països subdesenvolupats on solen acabar abocats de qualsevol manera.
La permissivitat amb aquesta pràctica organitzada pels càrtels de l’economia de consum contrasta amb el discurs de l’austeritat, imposat des de les altes esferes polítiques. Segons els principis de l’austeritat és moment d’estrènyer-nos el cinturó, prescindir de serveis públics que no ens podem permetre i deixar de finançar activitats improductives com ara la protecció del medi ambient, l’agricultura ecològica, el tercer sector social o les energies renovables. Aquest enfocament en l’aplicació de l’austeritat n’ha acabat criminalitzant el sentit, contraposant-la a polítiques expansives que només fan el joc al consumisme que va inventar la obsolescència programada.
Cal recuperar, i s’està recuperant, el sentit de l’austeritat ben entesa. La teoria del decreixement, per exemple, casa bé amb aquesta manera d’entendre l’austeritat. Aquest corrent de pensament promou la idea que és possible millorar el benestar de les persones i la condició del planeta sense perseguir com a única meta el creixement econòmic i els beneficis de les empreses. L’economista francès Serge Latouche n’és un dels principals impulsors i el seu ressò ha arribat a Catalunya, almenys amb la celebració de jornades i debats. Segons el decreixement, la qualitat de vida i ambiental no vindria del fet de comprar dues televisions, planxes o rentadores, sinó d’adquirir-ne només una amb el doble de vida, o més. També encaixen bé amb aquesta concepció de l’austeritat l’auge de les economies conegudes com “del bé comú” i “col·laborativa”. El primer cas, ideat per l’austríac Christian Felber, proposa un projecte econòmic diferent a l’actual, a tots els nivells, substituint el lucre i els monopolis com a finalitats dels mercats financers per objectius que prenguin en consideració aspectes com la dignitat humana i el grau de satisfacció de les persones. L’economia col·laborativa aplica aquests criteris a una escala més entenedora, la de les relacions entre particulars.
Un dels primers exemples que se sol posar d’economia col·laborativa és compartir un trepant. La majoria de les persones no requerim perforar una paret per penjar un quadre a diari, ni mensualment, ni potser anualment. Fer-ho, en canvi, sol requerir l’ús d’aquesta eina. La seva adquisició sol anar acompanyada de llargs períodes d’inactivitat. Un trepant per veïnat pot cobrir perfectament les necessitats de tothom qui vulgui fer-ne ús. Amb la generalització de les noves tecnologies digitals el procés s’ha simplificat i les xarxes de potencials persones col·laboradores s’ha estès enormement. Així, per exemple, hi ha comunitats per compartir cotxe, per lloguer d’habitacions i per intercanviar o vendre entre particulars objectes que han quedat en desús o que ja no volem. En alguns casos, aquesta austeritat ben entesa és promoguda activament per les administracions. Es va començar amb la utilització de bicicletes públiques compartides, cada cop més grans ciutats tenen serveis de lloguer de vehicles per hores i darrerament han sorgit iniciatives per implantar el mateix model amb motocicletes elèctriques. Lamentablement, en massa ocasions les administracions també són les responsables de posar pals a les rodes a l’expansió d’aquests models d’economia col·laborativa. És natural i segurament necessari que en regulin el funcionament, però massa sovint fa la impressió que les traves van destinades únicament a mirar de protegir els interessos de la vella economia, la que em convida a estrenar planxa, televisió, mòbil i cotxe cada pocs anys per fer créixer el Producte Interior Brut.
De moment, he decidit receptar-me austeritat, com a modesta insubmissió. L’aparell de televisió encara funciona per reproduir pel·lícules, i quan vulgui veure algun programa en concret ja em connectaré per internet. Amb la planxa, en el pitjor dels casos, tocarà desmuntar una de les dues plaques i prescindir-ne. L’altra encara aguantarà, un temps almenys.
