Al espai Volart del carrer Ausiàs March de Barcelona, una de les seus dedicades a la pintura de la Fundació Vila Casas, s’exposen encara durant quasi tot el mes d’abril, pintures de Jaume Mercadé (1889-1967). Aquesta es una ocasió magnífica per conèixer o retrobar l’obra d’un gran pintor i assaborir el paisatge del Camp de Tarragona.
Pretendre glossar aquesta antologia paisatgística de Mercadé, després de llegir l’assaig de “Pintura i visió” que fa el curador de la exposició J. F. Yvars i la evocació pictòrica i personal que fa el besnét del pintor Albert Mercadé, sembla una tasca innecessària per la qualitat crítica i la justesa de les observacions que fan aquest autors. Però malgrat tot, l’admiració que em produeix la obra d’aquest pintor, m’obliga a fer-ho.
En les teles de Mercadé hi ha una síntesi entre la visió amorosa del paisatge de la seva terra i la utilització de una tècnica pictòrica avantguardista. Es una síntesi que manté un equil.libri pensat i elaborat, tant per no trair el paisatge, com per no caure amb encastellaments d’escola o de acadèmia, que restessin força a la seva posició personal. Mercadé accepta les influències exteriors; hi trobem traces de Cézanne, d’un temperat cromatisme de caire expressionista, o de la nova objectivitat alemanya (Neue Sachlichkeit), que apareix després de la primera guerra mundial. No rebutja cap nova aportació que pugui aplicar, mentre aquesta no descavalqui la profunditat de la seva mirada. En aquest sentit pocs pintors moderns han aconseguit aquesta idealització tan realista del que volien pintar. En poques ocasions com aquí, veiem en la pintura del segle XX , algú que sense pretendre-ho, fa un salt sobrepassant tendències i corrents artístiques tan poderoses, com l’art abstracte i el cubisme. Així com Kandinsky a partir de 1911 a Murnau, va descomponent el color i la forma progressivament, fins arribar a l’abstracció, Mercadé a Valls, des de els anys vint i trenta, reordena el color i la línea, per acompanyar un paisatge de garrofers, pins i ametllers, que s’espiritualitza….., que es fa abstracte dins nostre. Davant la porta i les negres finestres, d’una austera caseta envoltada d’arbres o incrustada a dalt d’un marge, ja no es fa tan necessària la descomposició del cubisme, que en ell queda atrapat en el conjunt de la escena pictòrica (La torre del Petrol, 1949).
Una vegada més, aquesta observació curosa i pensada sobre el mon que el rodejava, fa que les seves pintures, autèntiques composicions de forma i color, ens colpegin amb una força i senzillesa, que transcendeixen la contemplació d’un paisatge.
