El mes passat, l’Eugeni Llos ens parlava de les seves arrels estartidenques, dels seus avantpassats pescadors i fills de pescadors, de l’avi faroner, del pare flequer i botiguer… Continuem la conversa.
Eugeni, com era l’Estartit quan tu eres petit?
L’Estartit era un racó de món, mig pescador mig pagès, i hi vivien unes poques famílies que actualment han quedat minoritàries, hem passat de 400 habitants a 5.000! Hi havia dos bars, la gent de dretes anava al cafè del cine d’en Villena, els d’esquerres a can Quitxu, i a tots dos s’hi feien autèntics mítings polítics, amb bons oradors, en recordo un d’esquerres que es deia Vigo i també un mestre molt bo que jo havia tingut de vailet, el senyor Ginesta. Quan hi havia eleccions els cartells eren tremendistes: un de dretes deia: “Què penses, Anton? Que si guanyen les esquerres… tornarem a passar gana!”, però un altre d’esquerres feia: “Què penses, Anton? Que la dreta es descompon!” Aquí a l’Estartit, el portaveu d’Esquerra Republicana era en Rossend Audivert, masover de la Torre Ponça, que va formar part de l’ajuntament d’en Pere Vicens; era protestant, n’hi havia una bona colla, a l’Estartit, com també a l’Escala.
L’any 1936 tenies nou anys, vas viure la guerra i la revolució.
Sí, i en fracassar a Catalunya el moviment militar, es van formar els comitès, tant a Torroella com aquí mateix a l’Estartit. Al capdavant hi havia en Llorenç Massaguer, que fou nomenat delegat municipal a l’Estartit quan a Torroella s’imposà en Fontàs, el Borni. En Massaguer havia anat amb el meu avi a Buenos Aires, en una estada del president Azaña a l’Estartit ell el dugué a les Medes i acabada la guerra s’exilià, com molts d’aquí, a Banyuls.
Hi hagué molta violència, com sap tothom. El rector, mossèn Joan, es va amagar, però el van anar a buscar i el van afusellar a la carretera de Pals; i també van venir a l’Estartit a matar mossèn Pere Costa, el vicari de Torroella. Quan van destruir les imatges de l’església, diuen que algú els preguntà per què ho feien. “Per tornar les hòsties als que abans les repartien!”, fou la resposta. Tingueren treballs per fer passar el Sant Crist per la porta, es feren un tip de renegar. Jo vaig veure estimbar les campanes, primer la gran, després la petita, que els va caure a sobre l’altra i quedà esmicolada…
Deus saber alguna cosa d’en Pahí i del Borni.
D’en Pahí, poc. Vaig sentir dir que, quan el Comitè confiscà el palau Solterra i ell va anar a viure amb la seva xicota, Maria Planas, saltant-se tots els convencionalismes, el seu sogre rondinà, però ell li digué que “el món ara és diferent”. També deien que, preguntat si va requisar el Mercedes de la Sanz Celma, ell contestà que “no, jo tenia un Alfa Romeo”.
Potser és més interessant un comentari que puc fer sobre en Miquel Fontàs, el Borni. Quan em vaig dedicar al negoci turístic, vaig tenir ocasió d’establir relacions amb propietaris i executius del sector. Un d’ells, en Lluís Bach Fatjó, de la coneguda casa de pastisseria i restauració Prats Fatjó, era propietari de La Font del Lleó a Barcelona, especialitzada en banquets de casament d’alt nivell. Bach també regentava el Palmarium, un dels establiments més emblemàtics de Perpinyà, famós pel seu cafè concert i les seves sales de joc. Una vegada em comentà que un dels personatges habituals de la casa havia estat en Miquel Fontàs, especialista a fer-se amb les cartes i marcar-les…
Parlant de turisme, quan començà a l’Estartit?
Abans de la guerra, aquí venien –entre alguns altres– les dues fortunes més importants de Girona, l’Ensesa i en Salietti. En Josep Ensesa pensava impulsar un nucli turístic de qualitat, però possiblement no trobà prou motivació municipal, sobretot davant l’insuficient proveïment d’aigua, tot i que potser ja s’havia decantat per s’Agaró. La casa d’en Salietti l’havia fet l’arquitecte Rafael Masó; de fet eren dues cases, en una hi passava l’estiu la família del metge Jubert.
Després de la guerra arribà el turisme massiu.
Ho vaig explicar en dos articles al Llibre de la Festa Major de 1999 i 2001. Com dic allà, acabada la guerra van passar l’estiu a l’Estartit algunes persones, sobretot franceses, com ara Jean Hugo, besnét de Victor Hugo, o l’hereva de la família Rotschild, que permetien pensar que un dia el nostre poble podria assolir un bon nivell turístic. Poca infraestructura tenia l’Estartit per oferir comoditats a aquella gent distingida, però l’atractiu era precisament aquest caràcter primari de la població.
Tot canvià amb l’arribada d’un anglès aventurer que havia ofert els seus serveis a una agència de viatges anomenada Wayfarers, una de les nou més importants de Londres. Es deia Merlin Minshall i durant la guerra havia estat espia al servei de la Intel·ligència Naval Britànica. Un dels seus col·legues era Ian Fleming, amb qui es dedicà a obstruir l’accés dels vaixells alemanys al Danubi, i diuen que li serví de model quan imaginà el personatge de James Bond. L’agència envià Minshall a la Costa Brava l’hivern del 1952, vingué a l’Estartit, féu tractes amb els propietaris de la fonda Montserrat per portar grups de clients al seu establiment la temporada següent, i ells ho acceptaren no gaire convençuts. Però ho encertaren. Anaren venint turistes i si fins aleshores només hi havia hagut tres establiments ben limitats, les fondes Montserrat, Vila i Miramar, aviat se’n feren de nous, però sempre d’una gran modèstia i poca capacitat.
Fou aleshores que tu hi vas influir decisivament.
Hi vaig participar. L’any 1960 jo ja em dedicava al turisme, però lluitava amb serioses dificultats, l’Estartit era gairebé desconegut, no hi havia cap establiment hoteler amb imatge, els turistes venien en tren i amb autobusos atrotinats… Vaig saber que una agència, Horizon Hollidays, tenia el projecte de construir a la Costa Brava un hotel, els vaig visitar, el volien format per un cos central i bungalous, en un paratge boscós en pendent de cara al mar, com n’existia un a Calvi, Còrsega. Havien temptejat Tossa, Lloret, Sant Feliu, conegudes pels anglesos, però el preu dels terrenys no ho permetia. Vaig trobar un lloc apropiat, els el vaig oferir i així fou com es construí l’Hotel Club El Catalán, que s’inaugurà el 1958. L’agència era agressiva, va fer molta publicitat, els bungalous es van emplenar des de l’abril fins a l’octubre. Els turistes venien a Perpinyà en vols xàrter -en avions aprofitats del pont aeri de Berlín- i d’allí a l’Estartit en autocar.
Vas progressar molt, recordo la teva agència al passeig de Gràcia de Barcelona.
Vaig crear la meva pròpia agència, Viatges Llos Pagès, l’empresa va créixer i s’expandí pel territori, va ser un gran moment per al turisme. Al passeig de Gràcia érem quatre, Compañía Hispano Americana de Turismo (CHAT), Aerojet Express, Atlas Express i nosaltres, però ara ja no n’hi ha cap. Com tot en aquest món, es passen èpoques brillants i altres de crisi. Fins que un dia vaig plegar veles.
Amb la seva conversa fluida, exuberant, l’Eugeni rememora els vells temps i els vells amics: el director de Wayfarers, Fred Simpson; l’amo de la Fonda Montserrat, Pere Parera, al qual deien en Quirze; els promotors del Catalán, els russos Vladimir Raitz i Nicolas Steinheil…
M’acomiado. L’Eugeni viu en una de les poques cases del rovell de l’ou de l’Estartit, a tocar de l’església, envoltat de llibres i d’art. Travesso el jardí cuidat, deixo rere meu els arbres ornamentals, el pou, les buguenvíl·lies florides que s’enfilen a la balconada.
