Vaig cursar el batxillerat al llarg dels anys seixanta. Atès que a l’Acadèmia del senyor Pujol només s’impartia el batxillerat superior de ciències, jo vaig estudiar aquesta modalitat, per bé que tenia més tirada a les lletres.
Al llarg de sis cursos vaig aprendre, entre altres coses, una mica d’història, llengua i cultura llatina, filosofia i literatura (espanyola, naturalment); fins i tot un xic d’història de l’art i de literatura francesa, aquesta com a complement de la llengua estrangera, que llavors era la de Victor Hugo. Quan vaig començar a exercir la docència, durant alguns cursos vaig impartir gairebé totes aquestes matèries. Finalment em vaig dedicar a ensenyar Història, el que havia estudiat a la universitat. Als anys finals del franquisme i de la Guerra Freda l’estudi de la Història encara tenia un cert prestigi.
Al llarg de la meva docència, més d’un cop algun alumne em va preguntar per a què servia la Història. Ignoro si als meus companys que ensenyaven matemàtiques, ciències naturals o anglès, posem per cas, els van fer mai aquesta pregunta. Em temo que no. Bona part dels alumnes tenen molt clar que hi ha assignatures útils i assignatures no tan útils, per no dir gens. Els més llestos arriben sols a aquesta conclusió, però sovint són els pares els que han dipositat la llavor d’aquesta idea en la ment de llurs fills; són ells que els diuen cop i recop “això no té futur”; o, pitjor encara, “això no serveix per a res”. Les matèries que jo ensenyava pertanyien totes al segon grup, la qual cosa a vegades em feia tenir mala consciència. I això que mai vaig obligar els meus alumnes a aprendre de cor els reis visigots!
D’un temps ençà apareixen de tant en tant a la premsa quotidiana articles sobre la crisi de les Humanitats en la nostra societat. L’autor a vegades defensa i altres critica l’estudi imposat d’aquesta mena de disciplines. L’ últim atac que he llegit contra les Humanitats prové d’un tal Roger Schank (Nova York, 1946). Schank, especialista en intel·ligència artificial i psicologia, ha exercit la docència universitària durant molts anys i qüestiona el sistema educatiu actual. Entre altres coses, afirma que estudiar als instituts l’obra de Cervantes o de Shakespeare no serveix absolutament de res (naturalment, deu pensar el mateix de l’obra de Descartes o Goya). És perdre el temps, no ajuda gens en la vida, diu. Els alumnes, segons Schank, han d’aprendre a programar i a buscar feina. Així doncs, no sols molts polítics han agafat aversió a les Humanitats; també li tenen “mania” alguns membres dels claustres universitaris de més prestigi.
De debò només s’han d’ estudiar coses útils? No hi estic d’acord. En primer lloc, hauríem de definir el concepte útil; en un sentit molt ampli, tot és útil en un moment determinat de la vida. Quant a les coses o assignatures inútils, francament no crec que n’ hi hagi cap. Fins i tot saber una mica d’ història sagrada i de mitologia clàssica és útil. Com, si no, hom pot entendre bona part de l’art occidental fins al segle de les llums? S’ ha de formar l’alumne d’una manera integral. Un cirurgià o un enginyer, posem per cas, han de ser capaços d’apreciar la bellesa d’un poema de Pesoa o Kavafis, d’un quadre de Velázquez o d’una simfonia de Mozart.
En la nostra societat només interessa allò que té un rendiment mercantil, que proporciona beneficis ràpids, immediats, i les lletres, evidentment, ni donen beneficis a curt termini ni aquests són d’ordre material. L’ estudi de les Humanitat enriqueix l’esperit, però avui dia aquesta mena de riquesa intangible interessa a ben poca gent. Interessa més l’altra, la material. Hi hagué un temps en què un hom se sentia una mica cofoi de dir que era llicenciat en filosofia, història o filologia clàssica o romànica, posem per cas. Ara, les persones que tenen alguna d’aquestes titulacions, i altres similars, més aviat s’amaguen de fer-les públiques. No fos cas que algú els pregunti, amb un to de befa, “i això per a què serveix?”, i llavors se sentin com una peça de museu.
Números, símbols, ciència, tecnologia… Sí, molt bé, tot això és necessari en el món actual. Però també raonament i sentiments, que al capdavall és el que ens fa humans. A Austzwich i la resta dels camps d’extermini nazis els filòsofs, escriptors i historiadors eren enviats de seguida a les càmeres de gas. Pertanyien a la mateixa categoria que els malalts, els vells, les criatures i les dones embarassades. Eren considerats no útils. En els camps de la mort era més útil un electricista, un lampista o un comptable que no pas un filòsof o un poeta. Ho explica Primo Levi a Si això és un home, si no vaig errat. Primo Levi, “ciutadà italià de raça jueva”, va sobreviure a un camp de treball nazi en part gràcies a la sort i en part perquè era químic. Els químics eren molt sol·licitats en els lagers del Tercer Reich. La gent de lletres, en canvi, hi era menyspreada, ràpidament eliminada. Algú desitja que hom pugui establir alguna mena de comparança entre la nostra societat i aquells sinistres indrets?
La societat necessita tècnics, metges, arquitectes, programadors, físics nuclears…. Però també persones que ens ensenyin a pensar, a observar un quadre, a escriure amb correcció i comprendre un text, a apreciar la bellesa d’un poema, persones que ens expliquin d’on venen les paraules i moltes altres coses. Gent, ras i curt, que ens faci pensar, somiar, imaginar… Si no, cada dia que passi ens deshumanitzarem una mica més. No oblidem que la història, la filosofia, l’art, la llengua i la literatura són el pilar central, la jàssera sobre la que descansa la nostra civilització. M’agradaria afegir que les Humanitats ens poden ajudar a ésser millors, més ètics, però me’n guardaré prou de fer-ho. No fos cas que algú em recordés que alguns criminals nazis gaudien d’allò més escoltant Wagner i fins llegint Goethe.
