la Thyssen-Bornemisza de Madrid, ens visita
Com diu el director general de la Fundació Bancària “la Caixa”, el Sr. Jaume Giró, en la seva presentació de l’exposició, una de les raons de ser de la seva Obra Social és “presentar les obres mestres al públic, possibilitar la delectació del nombre més gran possible de persones i ajudar a entendre la història de l’art, des dels seus orígens fins avui dia”. I s’ha de reconèixer que, després d’haver vist aquesta mostra del Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid exposada al CaixaForum Barcelona, es compleixen plenament aquests objectius.
La mostra està formada per cinquanta-cinc pintures provinents del citat museu i per vuit pintures que pertanyen a la col·lecció de setanta-una obres pictòriques que la Fundación Colección Thyssen-Bornemisza té a Barcelona en dipòsit, en el Museu Nacional d’Art de Catalunya. No cal dir que la tria feta pel comissari de l’exposició, el Sr. Guillermo Solana, és molt representativa tant del conjunt de la col·lecció en si mateixa (una de les més importants feta per un col·leccionista privat) com del recorregut històric per la pintura del món occidental, en especial l’europea, des del Trecento fins al segle vint.
Ens trobem davant de la possibilitat de gaudir d’obres mestres de la pintura agrupades entorn de cinc temàtiques i dintre d’aquestes podem observar el pas del temps i les diverses influències històriques que les acompanyen. Això fa que l’observador canviï l’angle de la seva mirada segons el grup temàtic que contempli i, a la vegada, progressi en l’avatar de les diferents representacions al llarg del temps. Per què s’han triat uns quadres i altres també de molt valuosos (més de set-centes obres componen la col·lecció) no s’han escollit? Això és quelcom inherent a tota selecció, però crec que el gran mèrit de Guillermo Solana és que no ens ha volgut enfarfegar i cansar, i ens ha proposat un passeig còmode i molt didàctic enmig d’un panorama d’obres d’art de primera magnitud.
Convé citar quins són aquests cinc apartats o itineraris conceptuals pels quals ens movem per contemplar aquesta exposició. El primer, el Sacrum mysterium o La pintura religiosa com a matriu, amb obres de Duccio di Buoninsegna, Fra Angelico, Paolo Uccello, Juan de Flandes, el Greco i el Veronese, entre d’altres. El segon, el Dramatis personae o Retrats i personatges, ja entrats de ple en el Renaixement, on trobem quadres de Memling, Raffaello Sanzio, Amberger, o Tiziano, i més endavant teles de Rembrandt, Max Beckmann, Picasso i Hopper, entre altres. El tercer itinerari és el format per la Vanitas, Les natures mortes o La destrucció de l’objecte, com ho anomena Solana. Aquí hi trobem clàssics i moderns amb pintures del pintor americà William M. Harnett, de Cézanne, Picasso i Juan Gris. El quart apartat es el de De rerum natura o Del paisatge còsmic a l’interior del bosc, on veiem l’evolució del paisatgisme, des de les primeres pintures en què la temàtica religiosa queda absorbida pel paisatge, com en els quadres de Patinir, Dossi o Jan Brueghel, fins als paisatges espirituals de Thomas Cole i en certa manera de Georgia O’Keeffe, tot passant pels holandesos Philips Koninck o Van Ruysdael. També hi podem veure en aquest apartat quadres de Max Pechstein i d’Emil Nolde, dos membres del grup iniciador de l’expressionisme alemany, Die Brücke. El cinquè i darrer itinerari és la Scaena Urbis o De la veduta al laberint urbà, on el paisatgisme es transforma en una visió poètica de la ciutat, amb obres de Berckheyde, Marieschi, Canaletto i Kandinski, entre altres.
L’esforç de síntesi i selecció dels fons de la col·lecció Thyssen-Bornemisza aquí presentats mantenen un savi eclecticisme i un equilibri que permeten assaborir la pintura creada per molts diversos autors, tot ells envoltats de talent i amb la contraclaror dels grans genis. Els veiem un al costat de l’altre, ens copsen la mirada i l’intel·lecte, però mai els hem de voler comparar els uns amb els altres; són tots ells grans fites en el camí de l’art i la bellesa, i cadascú per si sol es fa respectar i ens meravella.
És en aquest sentit que la mostra de CaixaForum es pot considerar “un Thyssen mai vist”. Mai vist, perquè si anem al Museu Thyssen-Bornemisza, o al MNAC, la selecció l’acabem fent nosaltres mateixos i aquí ens la donen feta d’una manera culta i estudiada, amb elegància i com un regal a la nostra mirada, cosa que ens fa agrair el treball dels organitzadors, en especial del comissari Guillermo Solana. També, si mirem una mica més cap enrere en la històrica decisió d’ensenyar al món aquesta col·lecció en les dues ciutats de Madrid i Barcelona, agermanades d’aquesta manera per un legat tan important com aquest.
Gràcies, doncs, també, al baró Hans Heinrich Thyssen-Bornemisza i a la seva esposa la baronessa Tita, tan vinculada i amatent amb el nostre món cultural.
Emil Nolde, “Núvols d’estiu”, 1913
