Voldria començar aquest article fent referència a un espai-concurs emès per televisió, en què quatre concursants, ja veteranes i amb experiència, havien de respondre a preguntes fetes pel presentador que, concretament, els demanava amb quin país, dels quatre que es proposaven, Espanya havia mantingut una guerra que havia durat 27 anys. Entre les possibles quatre respostes es proposava Portugal.
Cap dels concursants va encertar la resposta. Em sonava quelcom sobre la independència de Portugal , però tampoc vaig acabar de recordar exactament la resposta que corresponia a “la independència de Portugal d’Espanya pel tractat de Lisboa de l’any 1668, firmat per la reina Mariana d’Àustria per la minoria d’edat de Carles II i Alfons VI de Portugal”. Tal com vaig poder comprovar posteriorment, amb ajuda de l’ordinador, i educat com he estat en una època franquista.
Molt abans que Portugal hagués aconseguit la seva independència, ja hi havia hagut diversos intents per a assolir una autonomia major, i fins i tot la independència, promoguda pels comtes que governaven les terres del Regne de Galicia i Portucale. I el meu pensament fou de si podria ser, ni tan sols imaginable quelcom similar, avui, entre Espanya i Catalunya, conquerida el 1714 i reconquerida l’any 1939, quan jo tenia nou anys.
Això es produïa pocs dies després del manifest del dia 6 de desembre, en què alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores dels nostres pobles i ciutats treballaren, sense distinció de laborals o festius, en el seu deure i en la seva vocació de servei públic a disposició de la ciutadania del nostre poble i país.
I així ho manifestaven, reunits tots enfront del nostre ajuntament, fent-ho amb el respecte més absolut per la diversitat política i social de Catalunya, i manifestant la seva incomoditat commemorant una Constitució Espanyola que havia de garantir drets dels ciutadans i acaba sent utilitzada per aquells que els volen limitar, afectant necessitats bàsiques dels ciutadans, la igualtat entre homes i dones, la prohibició de les curses de braus o l’ impost de dipòsits bancaris, entre d’altres. Seguien afirmant que “avui dia 6 de desembre treballem per la convivència i el civisme” I “Construirem un país plural, divers, modern, socialment just i amb fortes conviccions democràtiques.”
Aquests són concretament alguns dels conceptes i paraules que voldria destacar del discurs pronunciat per nostre alcalde Sr. Josep Mª Rufí i Pagès.
I mentre estic escrivint aquest article, que per necessitats de composició, correcció i maquetació no puc demorar més la seva entrega, no vull ni puc oblidar la Molt Honorable Sra, Carme Forcadell i Lluís. Avui mateix, 15 de desembre del 2016, s’ha de presentar davant del Tribunal Constitucional a Madrid, el qual, d’acord amb la reforma de la llei d’aquest alt Tribunal, té potestat per inhabilitar els càrrecs públics que incompleixin els seus autos o resolucions. Esperem quelcom de bo dels seus components.
No voldria acabar aquest article sense recordar l’establiment a Barcelona, amb despatx propi, de la vicepresidenta del govern d’Espanya Soraya Sáenz de Santamaria, que segons les seves paraules “ve a dialogar” però, per si cal, avisa que “tenen molts mitjans” per aturar el referèndum! I el president Puigdemont li recorda que l'”operació diàleg” no frenarà la independència.
I fins el moment en què escric aquest article no s’ha reunit amb cap membre del govern català. Es trobarà amb Ada Colau? Però sí que ho fa amb membres dels partits amb bona relació electoral i de govern. Voldria fins i tot esperar i desitjar que en surti quelcom de bo de la seva estada entre nosaltres! Què creu la majoria dels catalans que hauria de ser?
Serem capaços de mostrar-li el nostre desig d’un futur millor per a Catalunya i per a Espanya?
