Fa un parell d’anys, el Canal 33 de TVC va emetre una sèrie documental titulada El camí cap a l’escola, una producció francesa el títol de la qual és molt indicatiu del seu contingut. Donada la temàtica i l’horari nocturn de l’emissió, no sé si va tenir gaire audiència. Jo la vaig trobar molt interessant i no me’n vaig perdre cap capítol. M’agradaria pensar que algun professional de la docència també s’hi va interessar i en va enregistrar algun capítol per mostrar-lo als seus alumnes. Crec que hauria estat una bona idea. Hauria fet reflexionar a més d’un.
Durant molts anys vaig viure molt a prop d’una escola de la nostra vila. Cada matí veia com els accessos a aquesta escola es col·lapsaven per la gran quantitat de cotxes que hi pujaven a deixar quitxalla i adolescents. I a la tarda, sant tornem-hi. I això cada dia, durant tot el curs, tant si feia mal temps com si feia bo. Molts dels vehicles procedien de pobles i viles de les rodalies. Però els conductors i conductores d’altres vivien a Torroella, i alguns no gaire lluny del col·legi. Torroella de Montgrí és una vila tan petita que, a peu, no es triga gaire més de deu minuts en anar d’una punta a l’altra.
Aquesta situació, naturalment, es dona arreu de Catalunya i més enllà, a tot el món benestant. Però a molts indrets de la resta del planeta el camí cap a l’escola és molt més llarg, fatigós i fins perillós; és una autèntica odissea. Tal com mostra la sèrie documental a què m’he referit al principi de l’article, hi ha nens i nenes que arriben a l’escola després de caminar una, dues i fins tres hores, la qual cosa els obliga a llevar-se molt d’hora, a trenc d’alba. Altres hi van muntats en un ase per terrenys solitaris i abruptes, o bé a cavall a través de muntanyes nevades durant bona part de l’any. A Indonèsia i les Filipines, on hi ha un fotimer d’illes, fins hi ha escolars que arriben al seu destí impulsant velles i fràgils embarcacions que han de desguassar contínuament per tal de no enfonsar-se.
Els que van cap a l’escola a peu a vegades han de creuar rius d’aigües turbulentes a través d’insegurs ponts penjants de fusta, o bé terrenys selvàtics on hi pul·lulen serps i altres bèsties verinoses. De vegades també han de passar per caminois oberts ran de penya-segats que fan feredat. En zones rurals i muntanyoses de Xina, fins i tot hi ha escolars que han de salvar altes parets rocalloses quasi verticals amb l’ajut d’escales per poder arribar a la seva escola. El camí és tan perillós que només el fan dos cops al mes.
Malgrat les dificultats, tots fan camí contents cap a l’escola. De tant en tant es paren i juguen: al capdavall són nens. El camí a l’aula és tan llarg que alguns resten al poble on hi la l’escola tota la setmana; els més afortunats viuen amb familiars, els menys en cabanes que els han construït llurs pares i on es renten la roba i es cuinen el menjar que compren o que porten de casa seva. I això només amb tretze o catorze anys.
Recordo que a l’escola rural on vaig aprendre les primeres lletres hi acudien alguns nois que vivien en masos llunyans. Venien a peu, lleugers d’equipatge (no com ara, que semblen camàlics), i devien trigar prop d’una una hora a arribar al poble. Més tard, quan vaig anar a estudiar el batxillerat elemental a La Bisbal, jo mateix i altres companys que vivíem en pobles de les rodalies anàvem cada dia a la capital comarcal amb bicicleta. Alguns dels que anàvem a dinar a les nostres llars havíem de pedalar fins a vint-i-cinc quilòmetres diaris. Després les coses van anar canviant i hem arribat on hem arribat.
Tots hem vist alguna pel·lícula on es veu el tractament que rebien els alumnes (sobretot els d’internats) de les escoles angleses a l’època victoriana (i d’això no fa tant). A casa nostra succeïa tres quarts del mateix. En poc més d’un segle, però, hem passat d’un extrem a l’altre. De vegades em pregunto si aquesta generació que ha crescut tan protegida, tan ben embolcallada amb cotó fluix, sabrà afrontar totes les adversitats que la vida els depararà.
Arribar a l’escola després de caminar cinc, deu o quinze minuts no fa mal a ningú. Més aviat tot el contrari: hom arriba a l’escola més deixondit, amb més ganes de treballar Passar una mica de fred o de calor pel camí, tampoc. Al capdavall, quan arriben a l’aula els escolars actuals troben una aula ben il·luminada, neta, amb calefacció si fa fred, pupitres individuals, material escolar divers i modern.
Els nens i nenes del món menys benestant no tenen aquesta sort. Però ells també tenen somnis, i un dia alguns arribaran a ser metges, mestres, arquitectes, enginyers o el que s’hagin proposat ser de petits, i llavors estaran molt orgullosos d’haver assolit les seves fites. Perquè tot el que s’aconsegueix després de molts d’anys d’esforços i sacrificis sempre és més valorat que el que s’assoleix sense haver de vèncer massa dificultats. El seu esforç per una vida millor començà el dia en què emprengueren el llarg, cansat i perillós camí cap a l’escola.
