Segons el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC, l’equanimitat té a veure amb un “ànim serè i just en tots els casos i envers tothom”. Aquesta qualitat, que ha estat molt valorada en diverses activitats humanes (en el dret, en la medicina, inclús en l’economia), potser no s’ha apreciat tant en el món de l’art.
Però és ben cert que l’impuls creador de l’artista tendeix, en ocasions, a copsar un equilibri a vegades soterrat per un aparent desordre de forma, so o color. Recentment, s’exposen a Barcelona les mostres de dos pintors totalment diferents i antagònics, que han cercat aquest equilibri i ens transmeten, cadascú a la seva manera, un deix de serenitat. El primer és Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 – Aranjuez, 1931), que el podem veure en una excel·lent retrospectiva sobre “Jardins d’Espanya” al Museu del Modernisme de Barcelona, fins al 9 de juliol. El segon, Pic Adrian (Moinesti, Romania, 1910 – Barcelona, 2008) s’exposa també de manera retrospectiva a la Galeria Marlborough, però només fins al 13 d’abril.
La temàtica dels jardins va ser una constant en la pintura de Rusiñol. Ja en el 1914 edità l’àlbum “Jardins d’Espanya”, on agrupà 40 làmines de quadres seus, acompanyades de texts poètics de diferents autors, la majoria amics personals, com Joan Alcover, Joan Maragall, Juan Ramón Jiménez, entre d’altres. En aquesta exposició es pot apreciar l’admiració i el recolliment que experimenta l’artista davant del jardí. Un jardí del qual fa un retrat fidedigne, però del qual ens transmet quelcom espiritual i que de manera simbòlica transcendeix la seva visió concreta.
La pintura de Rusiñol té uns trets personals que la fan difícil d’enquadrar amb els seus coetanis i immediats antecessors, malgrat que és evident que ell rep la influència de molts d’ells. Hi ha influències de la pintura realista (Millet Courbet, Casas…), però també hi ha quelcom que l’apropa al simbolisme de caire romàntic i social. Això ho podem observar tant en el retrat com en els seus jardins. Aquest darrer tema, al qual es dedicaria de manera ininterrompuda al llarg de la seva vida, és el que se’ns presenta àmpliament en aquesta mostra excepcional.
Pic Adrian era un home polifacètic. Estudià dret a Bucarest i publicà els seu primer llibre de poemes el 1927, Jocs de llum a l’obscuritat. Després cultivà l’assaig i la pintura. L’any 1973 publicà el manifest de L’Art Principal, en el qual, segons ell, acabarien confluint els diferents corrents contemporanis. Per una part, la seva pintura essencial de caire reflexiu i intel·lectual que s’alimenta de la forma i l’espai; per l’altra, les expressions artístiques pròpies del pop art que busquen el suport de l’objecte i la matèria.
Pic Adrian, mitjançant la seva abstracció geomètrica, recrea les llindes dels seus propis pensaments i ens transmet una pintura serena i tranquil·la. Tant Rusiñol com Adrian ens regalen un estat d’ànim ple de l’equanimitat de què parlàvem al principi; el primer amb els seus jardins, el segon amb els seus espais geomètrics.
Val a dir que, dintre dels corrents moderns de l’expressionisme abstracte, o inclús anteriorment amb el surrealisme, ja s’aprecia aquesta tendència a cercar una atmosfera a voltes equilibrada, com menys dialogant amb l’espectador. Un exemple més el tenim en el pintor mallorquí Tomeu Ventayol, que exposa actualment a la galeria Àmbit, a Barcelona.
