Malgrat tot, a la pràctica, un cert cinisme ja ha permès aixecar el veto al trànsit d’aigua entre territoris. Sense fer massa soroll, no fos cas que se sentís a l’Ebre i més cap al sud, cada cop són més els municipis de l’àmbit gironí que s’estan connectant al sistema d’embassaments del Ter. A més, en els darrers mesos ho han plantejat Mont-ras, Vidreres i els tres municipis que motiven aquest escrit. Igualment, per un acord desencallat aquest mes de març mateix, l’aigua de Rialb arribarà aviat a municipis de la Segarra, l’Anoia, la Conca de Barberà i l’Urgell, que han patit durant dècades problemes d’abastament des de pous i cisternes. En anunciar-ho, el conseller Rull es va cansar de repetir que no es tractava d’un transvasament encobert cap al sistema Ter-Llobregat de Barcelona, posant la tireta abans de la ferida. Les veus d’oposició al projecte no van trigar a alçar-se, argumentant que sí que ho era.
En definitiva, resulta clar que posicionaments enrocats no s’avenen bé amb la bona gestió d’un bé tan líquid, de distribució temporal i espacial tan irregular, com l’aigua. Més transparència podria ajudar a resoldre aquests conflictes de país i del nostre territori. D’una banda, transparència per afrontar que, molt possiblement, el problema a Torroella i rodalia no és de dèficit hídric, com afirmen els alcaldes, sinó de sobreexplotació hídrica, que és un problema de naturalesa completament distinta. Malgrat això, si finalment es demostra que el Baix Ter és irrecuperable, llavors cal superar les barreres i plantejar fer venir l’aigua des de 50 quilòmetres de distància. També en aquest cas cal transparència a l’hora d’admetre la ingent i creixent pressió sobre el riu Ter i plantejar obertament un debat sobre la política de transvasaments d’aquest país que ajudi a superar les contradiccions, pedaços i operacions encobertes que actualment manen la gestió de l’aigua a Catalunya.
