Per dramàtiques que fossin les inundacions causades per la DANA de l’octubre de 2024 a l’Horta de València, van ser també una oportunitat per examinar els errors comesos que en van agreujar les conseqüències i per extreure lliçons sobre com protegir la població en el nou context climàtic. Complerts dos anys d’aquella catàstrofe, és un moment oportú per revisar aquestes lliçons, especialment arran de l’episodi excepcional que ha afectat Catalunya aquesta tardor. Sense haver arribat als mateixos extrems, la situació constitueix una advertència diàfana del nou escenari que s’obre davant nostre, amb un Mediterrani que, tal com constaten els registres continuats d’en Josep Pascual a l’Estartit, mai no havia acumulat tanta calor marina.
I és que, des de la geografia del risc, es fa palès un cop més que el perill d’un fenomen de pluja extrema no ve definit tan sols pel volum d’aigua precipitat o acumulat a terra, sinó per factors com la cota i la velocitat que assoleixen els fluxos. Com és lògic, com més s’eleva la inundació, més exposició i perill hi ha per a béns i persones. Però quan l’aigua adquireix velocitat a igual cota, l’energia cinètica es multiplica i el risc s’agreuja per diverses raons: l’avinguda sorprèn deixant poc marge de maniobra; la capacitat d’arrossegar materials i persones magnifica els danys; i la càrrega de sòlids obstrueix passos crítics com els ponts mentre el corrent posa a prova marges i motes. Si aquests marges i motes són llisos, de rocalla o formigó, l’aigua no hi troba fricció que la freni i guanya embranzida; si s’han desproveït de vegetació sota el pretext de la «neteja», el flux avança sense cap resistència mentre el terreny queda exposat a una erosió severa, multiplicant el perill d’esfondrament i l’amenaça sobre la població i les infraestructures.
Molts d’aquests factors, combinats amb greus mancances en la protecció civil i l’acumulació prèvia d’errors urbanístics, van convergir en la tragèdia valenciana. La revisió històrica de la gestió de rius i rieres a la zona desvetlla cursos forçats a traçar un recorregut aliè a l’històric, lleres escanyades entre blocs de pisos i carrers, i trams engabiats entre murs artificials per evacuar l’aigua tan ràpidament com sigui possible cap a col·lectors de jerarquia més alta i, finalment, cap a l’Albufera i el mar.
Tornant a l’Empordà, l’endemà mateix del diluvi del 30 de setembre compartia trajecte en cotxe amb un veí de Torroella que viu a la falda del Montgrí. Impressionat, m’explicava que al seu petit jardí s’hi havia acumulat tanta aigua en poca estona que va estar a punt de desbordar-se i entrar-li a casa, cosa que afortunadament no va passar. Solidaritzant-me amb l’angoixa, el meu primer rampell va ser demanar-li si no tenia manera de refer el drenatge per escopir l’aigua més de pressa. Em va respondre que una errada de disseny urbanístic havia deixat la parcel·la sense un bon escòrrec.
Més tard, rumiant-hi en fred, em vaig adonar que el meu impuls d’evacuació havia estat un error: no és cap tragèdia que un jardí s’inundi; ben al contrari, és una benedicció col·lectiva. Si aquella parcel·la hagués desguassat a la perfecció, el pam d’aigua embassat en uns pocs metres quadrats hauria corregut pendent avall cap als vorals, torrents i rieres que acaben canalitzant la riuada cap a l’Estartit. No sembla gran cosa, però aquell bocí de terra va engolir, pel cap baix, un metre cúbic d’aigua. Un metre cúbic menys per a la torrentada, que no va anar a inflar la cota ni la velocitat de la inundació plana avall, estalviant danys materials i ensurts als Salats. I per a la mateixa parcel·la, aquesta retenció no va comportar cap mal: infiltrar l’aigua al terreny beneficia el jardí, recarrega el subsol i alimenta el paisatge.
La meva diagnosi inicial a cop de volant havia estat precipitada. Lluny de ser un defecte, tots els jardins haurien d’estar dissenyats expressament per retenir aigua com el seu. Aquell dia no vaig ser l’únic que va oblidar una regla bàsica de la dinàmica fluvial: com més ràpid drenem en origen, abans arriba el pic de cabal a la plana, amb més volum concentrat i amb una fúria més destructiva. Per anticipar-nos als xàfecs torrencials que vindran, la prioritat ha de ser retenir fins a l’última gota possible i, quan els reservoris es desbordin, disposar de sistemes que alenteixin el curs de l’avinguda, tant per desactivar el risc directe com per frenar l’arrossegament de terres, objectes, propietats o persones.
I no és només una qüestió de patis i parterres domèstics, és clar. Si la parcel·la d’un veí pot fer aquest servei, el potencial es multiplica si traslladem la lògica a les finques forestals de muntanya o als camps de conreu de la plana. Retenir l’aigua a capçalera o laminar-la a camp obert sempre serà molt més intel·ligent que afanyar-nos a canalitzar-la cap a cursos que travessen nuclis habitats. Cal recuperar la xarxa capil·lar de petites basses, recs tradicionals de terra i zones humides, afavorint la infiltració natural enfront de la impermeabilització sistemàtica del territori. En això, la planificació dels Països Baixos ens duu un clar avantatge amb un cèlebre programa anomenat «Espai per al riu»: en comptes d’entestar-se a aixecar dics cada cop més alts, van assumir que calia eixamplar l’espai fluvial.
Aquí, per sort, comença a obrir-se la discussió sobre el paper de les motes del Ter. Aquests terraplens encotillen el curs pel qual exigim que corri el riu, però en reduir la plana d’inundació n’augmenten el calat i acceleren la velocitat de l’avinguda, amb el perill afegit que una fallida estructural converteix el dic en un parany. Cal començar a tractar espais que fins ara blindàvem de l’aigua com a zones tampó destinades a esmorteir la càrrega hidràulica de les avingudes, tant pluvials com fluvials. Superfícies agrícoles, plantacions o antics estanys dessecats han d’esdevenir l’amortidor territorial que dissipi l’energia del flux abans que la crescuda atrapi zones urbanitzades i causi malvestats més greus.
Aquesta reconversió territorial exigeix coordinació a escala de conca i una bona dosi de solidaritat. No podem demanar a la pagesia que assumeixi el sacrifici d’un camp negat a Verges, Celrà o Ullastret per protegir béns i persones aigües avall a Torroella o Pals sense un mecanisme públic que en compensi puntualment les pèrdues. Seria un model de justícia redistributiva elemental, finançat per la comunitat beneficiària d’aquesta protecció. Al capdavall, alentir el trànsit del cabal i retenir-lo al territori no sols desactiva la força destructiva de les inundacions, sinó que constitueix una assegurança contra les sequeres. Cada metre cúbic infiltrat a l’aqüífer o retingut al sòl és un amortidor davant els períodes d’estiatge que tornaran periòdicament. Davant d’aquest escenari d’extrems, cal superar el paradigma hidràulic basat exclusivament en el desguàs accelerat i estructurar una gestió de conca orientada a la laminació en origen, la recàrrega d’aqüífers i la reducció del risc. Dos anys després de la tragèdia valenciana, el repte no és continuar perfeccionant la resistència de les nostres defenses hidràuliques, sinó assumir que l’adaptació comença quan la planificació territorial fa lloc a l’aigua molt abans que la meteorologia ens obligui a activar l’estat d’emergència.
