Quan estudiàvem francès

A l’hora d’aprendre una llengua estrangera, les persones de la meva generació només teníem una opció: el francès. De primer estudiàvem la llengua de Victor Hugo; després, al Batxillerat Superior, teníem una matèria de literatura francesa. A l’Acadèmia de la nostra vila l’ensenyava -si més no, quan jo hi vaig passar- la pacient senyora Marina. Encara recordo el llibre de text: tenia un plànol del centre neuràlgic de París que s’estenia per la portada, el llom i la contraportada; era tota una invitació a visitar la ciutat del Sena i a gaudir de les seves meravelles. Però aquesta situació privilegiada de la llengua francesa tenia els dies comptats. Pocs anys després els estudiants ja podien escollir entre francès i anglès, que ràpidament desplaçà el francès.

No tinc res contra l’anglès – però sí contra els anglesos monolingües, els que es pensen que amb el seu idioma poder anar on vulguin, i si no els entens de vegades sembla que s’ofenen. Però la pèrdua de la posició rellevant del francès en l’àmbit educatiu m’ha sabut greu. Per més d’una raó, sempre he tingut una predilecció per la llengua francesa.  És una llengua llatina, i el seu aprenentatge és més fàcil per als que parlem llengües romàniques, especialment els catalans, i no té els problemes de fonètica i de sintaxi de l’anglès, que, altrament, té avantatges.

El francès fou una llengua de cultura, la primera llengua estrangera a tot el continent europeu. Voltaire explicà les raons de la universalitat del francès al seu Dictionnaire philosophique.  El parlaven la tsarina Catalina II de Rússia, Gustau II de Suècia, Frederic II de Prússia i altres monarques de l’Ancien Règime. També els diplomàtics i la noblesa culta. Fins al segle XIX, les grans obres literàries i de pensament foren escrites majoritàriament en francès. Fins i tot hi ha hagut una colla d’escriptors no francesos que han escrit algunes de les seves obres en la llengua de Molière: Emil Cioran (romanès),  Milan Kundera (txec), Kenizé Mourat (turca), Samuel Beckett (irlandès), Agota Kistof (hongaresa), Jorge Semprún (espanyol)…. 

D’altra banda, el francès m’era entranyable per motius familiars. El meu avi patern, que residí molts anys a França, quan tornà a casa havia oblidat moltes paraules catalanes i les deia en francès. Recordo especialment  maison, voiture, chien, voilà!, journal, oh, la, la..També exclamava molt sovint merde, paraula sí que entenia a les primeres de canvi. I couchons!, quan escoltava alguna emissora nacional. D’altra banda, l’home passava moltes hores escoltant emissores en francès, llegint Paris-Match i altres publicacions de l’Hexàgon. Com que sordejava, posava el volum del transistor alt i llavors la llengua francesa se sentia arreu de casa i més enllà.

L’anglès suplantà el francès com a llengua franca a partir del segle XIX. De primer arran de la Revolució Industrial,  del progrés de la ciència i la tècnica, de la formació del vast Imperi britànic.  Posteriorment, a causa  de l’hegemonia dels Estats Units en tots els camps. D’un temps ençà és la llengua franca. Si domines l’anglès pots anar on vulguis. Amb el francès, en canvi, a part de França, tan sols pots anar a alguns cantons helvètics, a Luxemburg, a part de Bèlgica, al Quebec i a alguns països africans. Però hi hagué una època en què podies anar fins i tot a la Rússia tsarista, on parlava francès l’aristocràcia i la inteligentsia

Després de conèixer temps gloriosos, el francès ha entrat en un període de decadència, en net recul, que diuen els habitants del país veí. Fins i tot al Quebec i a Brussel·les. I això dol no sols  als franco-parlants. Intueixo  que també és sentit com una pèrdua per a molts dels catalans que vam aprendre francès quan vam estudiar el batxillerat. Encara que el francès s’hagués imposat a tot França a costa de les llengües dites patois, entre les quals la nostra. Perquè les llengües són innocents, no tenen la culpa dels pecats comesos pels governants que les parlen. Com explica Francesc Ferrer i Gironès a La persecució política de la llengua catalana, a la Catalunya Nord es castigava físicament als que parlaven català en públic quan, al segle XVII, aquest territori passà a mans del Borbó Lluís XIV.

Ara, el futur del francès és a Àfrica. A causa del passat colonial de França, el francès és la llengua oficial d’una vintena de països del Magrib i del Sahel que creixen ràpidament. Si sabeu francès i aneu de vacances a Tunísia, el Marroc o el Senegal, posem per cas, no tindreu cap problema per comunicar-vos amb la gent el país. Cada dia desenes de milions de nois i noies africans van a l’école o al lycée (institut) a aprendre francès i en francès. I, com un bretó o un alsacià, cada matí milions d’adults fan cap a la boulangerie (fleca) més propera a comprar una baguette. Si l’economia els ho permet, és clar.

Victor Hugo