Entrevista a Quim Gallart

Com sorgeix la idea de Trilogia de la Llum?
Quan vaig escriure i publicar la meva primera novel.la, Grau 33, ho vaig fer amb la idea d’editar un llibre únic amb un principi i un final clars. Tanmateix, el destí em tenia reservada més feina per fer, enviant-me un missatger. Va ser durant l’equinocci de primavera del 2017, quan el montgrinòleg Jordi Pagès em va dur al puig de Sant Ramon de Begur per observar a distància el massís del Montgrí, que vaig tenir la clarividència que la llum final havia de sorgir del castell de Santa Caterina.

Grau 33, Caduceu i Kastellum, com esculls els noms?
D’entrada m’agraden els títols curts i amb paraules que destil·lin una força especial, contundents fonèticament. D’altra banda, cada llibre desenvolupa un exercici de geometria sagrada aplicada a una ciutat, a un objecte i a un temple, respectivament. Aquesta pràctica aporta al lector una experiència mística, induint la seva ment i la seva ànima a superar unes determinades proves iniciàtiques, inherents al títol i a l’arquitectura de les novel·les. Així, Grau 33 es refereix a un ritual francmaçó, Caduceu és l’objecte que simbolitza el procés alquímic i Kastellum, participant del joc de paraules entre el mot castell -en llatí- i l’objectiu final de la trilogia, encén la Llum amb la vibració musical.  Són noms iniciàtics i filosòfics.

Què té d’històrica la teva obra?
La col·lecció es fonamenta en una base històrica, certament, ja que esmenta l’antic Egipte, alguns passatges de la Bíblia,  l’Edat Mitjana, el Renaixement o el pas de Napoleó per casa nostra… Malgrat tot, he de dir que es tracta d’una interpretació dels relats acadèmics o religiosos, ja que un dels missatges que pretenc transmetre és que no s’han de donar mai les coses per fetes. Animo a posar en quarantena la història oficial –escrita pels vencedors, normalment homes-, a escoltar altres versions encara que semblin inversemblants o contradictòries, a donar-nos una oportunitat de pensar per nosaltres mateixos. A crear la nostra pròpia història. A banda del negre i el blanc, sobretot, existeixen els colors.

Ens podries parlar del missatge filosòfic que sura als teus llibres?
Aquesta qüestió té a veure amb l’anterior resposta. El mot Sofia és sinònim de saviesa i Filosofia és qüestionar-se les coses, posar en dubte el sistema, preguntar-se el qui, el quan i el perquè, fugint del relat establert. Saber veure i escoltar més enllà del fum i del soroll imposats. Això només ho podrem fer eixamplant la ment, sabent que per accedir al Coneixement, l’estricta raó s’ha de complementar amb els actes de fe -entesos en un sentit ampli del concepte-, per més eteris que semblin.

Amb què t’ha ajudat l’arquitectura a l’hora d’escriure?
Per a mi, l’arquitectura ha estat l’eix vertebrador de la meva vida, entenent-lo com el tronc principal d’un arbre amb moltes branques, algunes de les quals les he volgut experimentar: com la d’escriure. A la facultat, uns dels temes que em van marcar profundament van ser les lliçons d’història sobre l’Edat Mitjana i la construcció de les catedrals. Com podia ser que aquells gremis i constructors creguessin que pel simple fet d’aixecar aquests temples a partir d’uns determinats traçats geomètrics, les catedrals podien connectar els homes amb els déus?  Doncs bé, la geometria sagrada és la meva passió des de llavors i l’acumulació d’experiència i informació al meu cap, juntament amb l’ajuda d’alguns senyals, em van fer veure que, més que retenir, havia de compartir la meva recerca.

Té importància l’ordre de lectura en aquesta trilogia?
Depèn del que busquis a través de les seves pàgines. Si algú està interessat a conèixer l’essència dels treballs d’investigació sobre geometria sagrada i la recerca històrica que ha fonamentat cada llibre, els pot llegir aïlladament. Ara bé, hi ha uns fils conductors que vertebren, generen i es desenvolupen al llarg del relat. Els personatges ficticis que lliguen les tres històries tenen a veure amb el llinatge censurat entre Mariamne –Maria Magdalena- i Jesús i, aquest secret, amb els seus custodis, els fills de la llum: la francmaçoneria. Per tant, per entendre el missatge i tancar el cercle, recomano fer la lectura de forma ordenada. 

Parles de francmaçoneria. Quin misteri hi ha rere aquesta pràctica?
La francmaçoneria guarda molts misteris i secrets, per això popularment se la titlla de secta. Però no ho és, el que passa és que, en ser una institució filosòfica i iniciàtica, fa nosa al sistema. El sistema no suporta aquell que el qüestiona i per això els règims autoritaris la prohibeixen. El dictador -el qual em nego a anomenar-, li va  fer molt mal a aquesta institució, tant que fins i tot al segle XXI encara ha de treballar amb les persianes mig tancades. En canvi a França això no passa, ja que forma part de la cultura de la república i el progressisme: llibertat, igualtat i fraternitat, és el seu dogma. D’altra banda, si guarda misteris, és perquè aquests es transmeten mitjançant rituals, l’experiència mística dels quals és personal i intransferible: hi ha molts llibres que detallen aquests viatges iniciàtics, però el que es remou dins la ment i l’ànima dels iniciats no es pot explicar en paraules. Per això és secret.

Has utilitzat diverses vegades el terme geometria sagrada. Pots explicar de manera entenedora què significa?
Sí, segurament poca gent sap què vol dir aquest concepte. A l’escola t’ensenyen geometria, però que aquesta sigui sagrada… 
Una primera definició entenedora seria que es tracta de l’exercici místic, mitjançant el qual, amb el traçat de determinades figures geomètriques, s’estimula la glàndula pineal amb la finalitat de fer-nos prendre consciència de qui som davant l’univers, alhora que ens connecta amb la seva Essència que també és la nostra. Podríem dir que desencadena el despertar de la consciència. 

Com el reiki, per exemple?
Sí i no. En llegir aquesta definició, molts pensaran en les teràpies de creixement personal que estan de moda, però jo em refereixo a tècniques ancestrals utilitzades per dissenyar i construir temples o ciutats amb una finalitat, diguem-ne, més col·lectiva.

En què es basa, doncs, aquesta geometria sagrada a gran escala?
Aquesta saviesa es fonamenta en un dels principis més bàsics de l’Alquímia: “el que hi ha a baix és com el que hi ha a dalt i el que hi ha a dalt és reflex de que hi ha a baix”. Aquesta sentència té vàries lectures, una de més pràctica com la de copiar mapes estel·lars que es reflecteixen als elements construïts i una de metafòrica en el sentit que totes som llum i que formem part d’una mateixa Entitat. També, una de fractal, és a dir que des d’un simple àtom fins a una immensa galàxia, se segueix un patró generador idèntic. En l’univers, tot beu d’una única font, que cadascú l’anomena amb la paraula amb què se sent més còmode.
Les figures geomètriques que s’apliquen a la Geometria Sagrada de la qual parlo, estan relacionades amb les quatre disciplines que conformen el conegut quadrivium romà:  l’astronomia, la geometria, les matemàtiques i la música.  Però no pas qualsevols.  L’astronomia seguint el principi alquímic esmentat; la geometria aplicant unes mesures i proporcions determinades -com les matemàtiques-, amb la participació de números especials, com els irracionals o transcendentals els primers, i altres també simbòlics. Finalment la música inspirada en la clàssica harmonia pitagòrica. 

Amb quin objectiu, tanta precisió?
Simple i complex alhora: connectar la Terra amb el Cel, l’home amb els déus. 

Que intrigant! Dius que aquesta és una saviesa antiga. Gaire antiga?
Es parla que el pare de l’Alquímia fou Toth, un déu pre-egipci de la Saviesa, conegut a l’antiga Grècia com a Hermes Trismegistre. D’aquí deriva la paraula hermètic que vol dir secret, ocult i inaccessible. Malgrat que al llarg de la història s’han erigit temples i ciutats proporcionats, el llegat escrit de Toth sembla ser que, havent-se’n extraviat una part amb la crema de la biblioteca d’Alexandria, és recuperat al segle XII de sota les runes del Temple de Salomó pels llegendaris nou cavallers que formaren més tard l’Orde del Temple. Justament és aquest orde el que, a partir de la descoberta i amb la intervenció dels gremis de maçons iniciats, promou, aixeca i conceptualitza l’arquitectura gòtica, traçada a partir d’aquesta tècnica mística i simbòlica de la geometria sagrada. Arquitectura que inclou catedrals, temples o castells. Val a dir que el llegat dels gremis és recollit i compilat per la francmaçoneria.

Quins edificis o ciutats s’han dissenyat a partir d’aquesta teoria?
D’exemples en què s’ha practicat la geometria sagrada en tenim molts:  des de les piràmides situades a l’actual Egipte, passant pel Temple de Salomó i les catedrals gòtiques, fins a ciutats com Washington, Paris, Barcelona o Figueres.

Figueres, la capital de l’Alt Empordà?
Sí, precisament a Grau 33, revelo als figuerencs la Piràmide instal·lada al cor de la seva ciutat. Un captador energètic que, a través de la geometria sagrada aplicada als seus carrers i places, capta les forces de l’Univers i les fa arribar a les seves ments.

El tercer llibre de la trilogia, Kastellum, se centra en el massís del Montgrí i el seu castell. Què té de màgic el Montgrí? Com s’aplica la geometria sagrada al castell?
És d’ordre públic que els bastiments del castell  del Montgrí foren aixecats entre els anys 1294 i 1301 pel rei Jaume II. El motiu més acceptat i estès, de la seva construcció és la suposada rivalitat entre el rei de la Corona Catalana i Ponç V, comte d’Empúries. La pista més plausible de la data d’inici de les obres es desprèn de l’escrit del monarca al seu procurador i governador de Torroella, Bernat de Llabià, en el qual el rei li encarregava, el 28 de maig de 1294, l’administració i direcció de les obres de la fortalesa. Finida la pugna, les muralles es van deixar inacabades.

Jo em pregunto: de veritat, tants esforços materials, humans i econòmics per aixecar un simple decorat?

Per als fills de la muntanya, passejar-se pels corriols del massís o acaronar les pedres del castell és una experiència mística. Jo l’he viscuda en primera persona, malgrat que he trigat cinquanta anys a adonar-me’n. Ara sé de la complicitat que tenen aquell temple i la natura, he escoltat el diàleg íntim i místic entre ambdós, he vist la llum que desprenen les seves pedres i he sentit la melodia que entonen els seus merlets. A les muralles medievals no hi ha cap carreu, cap finestra, cap element col·locat a l’atzar: tot és premeditat. El castell és un autèntic univers de pedra.

En aquest marc de la geometria sagrada, t’atreveixes a concertar un fet i una data, fins ara desconeguts.
Una de les apostes més arriscades, resultant de les meves indagacions, és la d’establir la data de col·locació de la primera pedra del castell: un esdeveniment clau en la construcció d’un temple sagrat. Representava la consagració de l’edifici amb l’Univers, la seva elevació a la Llum, no com avui que és un acte buit d’essència. Llavors, aquestes cerimònies tenien per objecte invocar  un déu o deessa per tal que tractés la construcció amb benevolència i la protegís. Fins i tot s’implorava a la divinitat que descendís del món celestial per residir al santuari. De fet, aquest primer carreu, el qual s’acostumava a instal·lar en un lloc soterrani i protegit, representa la glàndula pineal i la cripta, l’esquelet que la protegeix, com el crani a la  humana. 

Aquest ritual no se celebrava en un moment qualsevol, havia de coincidir amb algun esdeveniment astronòmic especial, en una data singular i en una hora determinada: quan les forces de la naturalesa es conjuressin per tal que la litúrgia fos més eficaç. Doncs bé, el castell –picant-me l’ullet i assenyalant cap al cel- em concreta i demostra un succés únic, una jornada clau i un instant màgic: un eclipsi, un solstici… l’hora de les bruixes.

Crec que ets molt agosarat amb aquesta afirmació. No es recolza en cap altra prova?
M’has llegit els ulls. Sí, sempre busco una crossa per reforçar les meves teories, en aquest cas la prova la sustenta la repetida sentència que “tot el que hi ha a baix és a dalt…” i dona resposta al fet inaudit que cap de les torres circulars que ocupen les cantonades de les muralles siguin iguals. També explica el perquè de l’inapreciable, però importantíssim, gir del castell respecte de l’eix nord-sud, el qual transforma l’edifici en un calendari precís en el seu joc particular amb el sol. Però em permetràs que deixi algunes incògnites per resoldre per tal que els  meus lectors les descobreixen personalment.  

Fins ara has apuntat el compliment de la primera disciplina del quadrívium romà. Què hi ha de les altres?
Òbviament, si pretenc demostrar que aquest és un temple sagrat, la geometria, les matemàtiques i la música també han d’estar presents en el seu disseny.

Que la geometria del castell és d’influència oriental és una evidència contrastada, no sóc el primer que ho diu: la seva planta en forma de quadrat perfecte amb les quatre torres circulars en cada una de les cantonades ho corrobora. La veritat és que costa trobar castells, construïts en aquella època, amb aquesta precisió: a Europa la majoria apareixen a partir del segle XV, amb algunes excepcions com el de Bellver a Palma, d’estil templer. Però la geometria genuïna aplicada als temples sacres també es reflecteix al nostre castell en forma d’unitats de mesura. Quan expressem les seves dimensions parlem en metres, però aquesta unitat no apareix fins a finals del segle XVIII. Al XII s’usaven els pams, les alnes o les canes, fins i tot en alguns indrets el colzes de la regió. Doncs bé, tots els elements que donen forma al nostre temple estan modulats a partir d’una unitat molt especial que tampoc desvelaré, una mesura que està escrita en el llibre més sagrat de tots. 

Pel que fa a les matemàtiques, a les cares més íntimes de les muralles hi ha marcada una distància base, de la qual, aplicant-li successivament el nombre transcendental PHI –essencial en geometria sagrada- sorgeixen la resta de dimensions dels elements edificats.

I la música? Com pot un edifici emetre sons?
Escolta bé i notaràs la vibració d’aquest temple. L’harmonia musical és, com he dit,  un dels quatre pilars de la geometria sagrada. Sorgeix de la relació entre determinades proporcions de números: l’1/1 és la relació harmònica unísona, 1/2 és la proporció octava, 2/3 és l’interval musical dit la quinta justa  i 3/4 és la fracció anomenada quarta perfecta. Aquestes són, segons Pitàgores, les pautes musicals més belles i s’anomenen consonants perfectes: formen l’harmonia pitagòrica. Què opines si et dic que les proporcions dels merlets i les successives relacions entre la seva amplada, la profunditat i l’alçada, resulten cada una d’aquestes fraccions? A més, damunt de les muralles hi ha vuit agrupacions de vuit merlets. Podríem dir que estem davant d’un instrument únic, avançat al seu temps, amb vuit octaves completes on els merlets són les notes d’una melodia celestial. No la sents, ara?

Però és clar, si el castell del Montgrí és un temple sagrat, els constructors deurien ser templers, no?
Tens raó. Per obtenir la clau definitiva que demostraria fiadament que el castell del Montgrí és producte d’aquesta arquitectura, diguem-li màgica, dissenyada d’acord amb aquests patrons geomètrics sagrats és necessari relacionar els agents que intervingueren en la seva construcció amb l’Orde del Temple, coneixedor de la geometria sacra. En aquest sentit, en les conclusions del meu treball dono per fet que tant el cavaller Bernat de Llabià com el rei Jaume II estaven vinculats a l’orde. També esmento altres torroellencs afins com un dels primers senyors de la vila, Bernat de Santa Eugènia, el qual en fou mestre, el seu germà Guillem, comanador templer de Masdéu o el successor triat pel rei per custodiar la fortalesa després de Bernat de Llabià, Dalmau de Castellnou, també de la comanda de Masdéu. Fins i tot el nét d’un altre senyor torroellenc, Dalmau de Rocabertí, fou el candidat a substituir el màxim dirigent de l’orde a Europa, Jacques de Molay.

Tenen algun símbol que els identifiqui, els templers?
Sí, una altra línia de recerca és la de trobar la signatura dels templers en l’edifici. Els nou cavallers fundadors de l’orde,  els que van excavar a Jerusalem durant nou anys cercant allò perdut,  ho feren a les entranyes de la mesquita de la Cúpula de la Roca que ocupava el lloc del llegendari Temple de Salomó. La cúpula estava formada per vuit nervis i la planta és un polígon octogonal, d’aquí que el número que identifica aquests herois és el vuit. Així els seus edificis vénen marcats amb aquest guarisme. I aquesta empremta, es manifesta obertament, com no podia ser d’una altra manera, al nostre baluard. 

Afegiré que al rei Jaume II l’anomenaven el Just… Doncs el vuit és el nombre que identifica la justícia i per tant, el monarca. Si algú ha vist el seu segell, veurà que duu una corona de vuit puntes i que hi ha una estrella de 8 rajos que l’acompanya. Vols més proves?

Així, sí el castell no té un ús militar, tal com insinues, quina motivació hi pot haver per qaixecar un temple sagrat allà dalt?
Alguns montgrinòlegs sustenten que aquesta és una muntanya sagrada, un megàlit on hi ha inscrit un missatge ancestral a la singular forma de la carenada. Qui sap si el castell n’és el complement per acabar la gran obra. Abans, ja he comentat el diàleg subjacent entre ambdós, és clar, una conversa amb llenguatge geometricosimbòlic. Saps que a partir de l’envergadura de la muntanya rodona, s’obtenen les dimensiones precises del castell en planta?  I que al pati del recinte emmurallat hi ha plasmat un patró matemàtic ocult que dictamina l’alçada del puig arrodonit? Qui tingui ulls per veure i oïdes per escoltar ho entendrà!

En tot cas, la motivació és la part més intrigant, tanmateix menys demostrable, però dona peu a desenvolupar la ficció novel·lística que he publicat, afegint el grau d’emotivitat imprescindible.

Has de saber que  l’any 1940, Himmler –el cap de la Gestapo- es va presentar al monestir de Montserrat cercant allò que l’havia de fer immortal i vencedor absolut. Allò que dos prefectes càtars –hereus de la deixa i dels ensenyaments de Maria Magdalena-, van  traslladar a aquest costat dels Pirineus, quan fugiren del setge de Montsegur, l’any 1244. Els nazis no van trobar res: no van saber dels tres monjos que, cinc segles i mig abans, -un cop construït el castell del Montgrí-, van arribar a casa nostra procedents de Montserrat per fundar l’ermita de Santa Caterina. Tampoc estaven informats de la visita prèvia que el darrer càtar, Guillem de Belibaste, va fer a Torroella.

Esmentes sovint els montgrinòlegs. Què vol dir Montgrinologia?
És difícil d’explicar el concepte. En tot cas m’atreviria a dir que montgrinòloga és tota aquella ànima que d’alguna manera se sent vinculada i cridada per l’esperit latent que reposa a la muntanya de Santa Caterina. Aquella ment que vol alimentar-se amb el missatge escrit al seu llom. Aquella persona que, acaronant les seves pedres, entra en comunió amb la seva naturalesa.

Vols afegir alguna cosa més, abans d’acabar l’entrevista?
Sé que algunes persones es mostraran escèptiques davant d’aquestes paraules, que, havent llegit la trilogia, afirmaran que el resultat és fruit de la casualitat: un conjunt de circumstàncies fetes a mida o cercades amb la voluntat expressa de la finalitat perseguida. Dir-los que no em sento sol i que segurament si no hagués estat per la massa sovintejada foguera, encesa a costa de bruixes, mags o llibres prohibits, potser avui, la manera de veure i viure el món seria diferent. Però això qui ho sap.

Deixa’m acabar amb una frase, la que Guilhem de Belibaste, el darrer càtar, va pronunciar abans de ser cremat a la foguera el 24 d’octubre de 1321: “Al cap de set-cents ans, verdegerai lo laurel”.

Rumieu-la i feu números.

Convidada de “Filosofía a l’Àgora