La matinada del 6 de juny de 1944, les forces aliades desembarcaren a les platges de Normandia amb la intenció de recuperar el control de la França que estava sota el domini de l’Alemanya nazi. Fou l’inici de l’operació Overlord, en la qual va participar la flota militar més gran de la història. S’havien de posar en moviment des dels ports del sud-est d’Anglaterra i arribar a les platges normandes batejades amb el nom d’Utha, Omaha, Gold, Juno i Sword. A aquest desembarcament i ulterior avanç cap a les terres franceses hi van participar 130.000 soldats, provinents de 16 països i de 30 nacions diferents, i ho van fer mitjançant 5.000 vaixells de guerra de diferents tipus amb els quals van creuar el canal de la Manxa. Això va suposar l’inici de la victòria aliada contra el poder nazi, però aquesta victòria no es va aconseguir immediatament ni a qualsevol preu. Aquell mateix dia, conegut com el dia D, les tropes aliades van aconseguir assentar un pont des dels marges de la platja, que els va permetre avançar cap a l’èxit de l’operació, però aviat es varen topar amb una forta contraofensiva alemanya. A l’operació hi van morir uns 225.000 soldats aliats i 150.000 alemanys. Les aigües de l’oceà Atlàntic quedaren tenyides de vermell. Malgrat això, almenys des d’Occident, el dia D ha quedat assentat com a símbol de la victòria aliada de la Segona Guerra Mundial. El triomf de la democràcia sobre la tirania i aquesta imatge l’hem vista corroborada moltes vegades al cinema, en molts documentals i en dues extraordinàries pel·lícules, aquella gran superproducció en blanc i negre, El día más largo, carregada de noms famosos del cinema americà, francès, britànic i alemany, que va aconseguir reproduir a la pantalla les imatges reals dels reportatges i que va recrear detalladament els fets amb un acurat guió; però sobretot l’obra més destacada ha estat, Salvad al soldado Ryan, on Steven Spielberg ens va mostrar en unes cruels imatges el realisme del que va passar i on va mostrar que fins i tot les batalles més justes continuen essent cruels i salvatges.
Avui Normandia s’ha convertit en un reducte de pau, de record i de cementiris. Vaig tenir l’ocasió de visitar les seves platges una tarda solejada i calmosa del mes de juliol ara fa quatre anys i en aquells moments les aigües de l’oceà acariciaven suaument les arenes de les platges. Era impossible imaginar-les tenyides de roig i de cossos morts, destrossats, agonitzant. Em va impressionar el testimoniatge que ens dona d’això, el cementiri americà de Colleville, davant de la platja d’Omaha. 9400 tombes alineades donen descans a tots aquells joves soldats que generosament van donar la seva vida per la llibertat en el món i sobretot per la llibertat d’Europa. Soldats que poden ser recordats perquè a la làpida de la tomba hi figura el seu nom. D’altres que resten en l’anonimat. Són les tombes de soldats desconeguts en les làpides de les quals es pot llegir l’esgarrifós text: “Aquí jeu un camarada d’armes només conegut per Déu”.
Cada deu anys s’organitzen actes en commemoració d’aquesta efemèride, però aquest any, en commemoració del 75è aniversari, aquests actes han tingut un sentit especial. Encara hi han pogut assistir uns 300 supervivents que són testimonis reals dels fets. La majoria tenen més de noranta anys i per a molts aquesta serà la darrera vegada que hi puguin assistir. A poc a poc només quedarà la memòria escrita o de les imatges fotogràfiques i cinematogràfiques, i Europa i els països aliats hauran d’aprendre a viure sense el testimoniatge dels que van lluitar i patir aquella contesa.
A l’acte commemoratiu hi varen assistir els principals representants del països aleshores aliats. La màxima representació britànica la va ostentar la reina Isabel II, que es va dirigir als 300 veterans congregats amb les següents paraules: “La meva generació ha demostrat sobradament la seva resistència. Soc aquí de nou per dir-vos que mai oblidarem el vostre esforç”.
Trump va llegir la pregària del president Roosevelt dedicada a tots el que havien travessat l’Atlàntic per lliurar una humanitat que pateix. Macron va aparcar per un moment la seva topada amb el Regne Unit i va donar les gràcies en anglès. May, que l’endemà havia de presentar la seva carta de dimissió, va declinar protagonisme i Angela Merkel fou testimoni mut d’un acte que va intentar no aixecar susceptibilitats. Putin no hi va assistir. Segurament que va pensar que ell ja havia guanyat la guerra a partir de la derrota infringida als nazis a Stalingrad, però que aquell país que ho va aconseguir no era precisament el seu.
Malgrat opinions contràries, els Estats Units, acabada la guerra, va mantenir els seus soldats a Europa. El New York Times va escriure: “Ha acabat l’època de l’aïllament de la intervenció ocasional, substituïda per una època de responsabilitat”. Després va venir el Pla Marshall, no es va castigar Alemanya com s’havia fet amb el Tractat de Versalles (1919), després de la Gran Guerra, i poc després es va organitzar l’OTAN i la UE. Tot el que ara molesta Putin. Ara el Regne Unit vol sortir de la UE, Donald Trump no hi entén res i només pensa en el seu eslògan: “Primer, Amèrica”. Celebra el desembarcament de Normandia i els 70 anys de col·laboració amb Europa i les seves polítiques ho desautoritzen cada dia. Europa es manté gràcies al lideratge de la República Federal Alemanya, França i possiblement ara també Espanya, que podria ser una aliada valuosa en el Consell d’Europa sota el guiatge de Pedro Sánchez, però Europa ha de lluitar cada dia sense perdre el pols contra l’extrema dreta hereva d’aquelles ideologies que van fer necessari el desembarcament de Normandia i ens volen fer oblidar el sacrifici i l’heroïcitat de milers de persones que van donar la seva vida per recuperar la llibertat. Ho deixà escrit el jove resistent francès Henri Fertet, que va morir afusellat pels nazis als 16 anys: “Vaig a morir pel meu país. Vull que França sigui lliure i que els francesos siguin feliços. No vull una França arrogant ni que lideri el món, sinó esforçada, laboriosa i honesta”.