El passat dia 6 de juny es va celebrar el 75è aniversari del desembarcament de les tropes aliades a les platges de Normandia per alliberar Europa del nazisme.
Tant en el desembarcament com a la resta de batalles de la guerra, molts joves van lluitar i donar la vida defensant uns ideals, i per llegar a futures generacions un món millor, lliure de règims feixistes, d’idees totalitàries, racistes i xenòfobes que en aquells temps encarnava l’Alemanya nazi.
Han passat molts anys, el món ha canviat i les circumstàncies són diferents, però al recordar aquella efemèride, potser seria bo que ens preguntéssim si valorem justament i en tot el que val el sacrifici d’aquells joves, molts d’ells provinents d’un altre continent que no patia els estralls de la guerra en territori propi. Hauríem també de reflexionar si hem après alguna cosa de la lliçó de generositat, coratge i valentia que ens van llegar, perquè aquell infern no es tornés a repetir mai més. Malauradament d’un temps ençà, quan veiem els esdeveniments que sacsegen el món i Europa en particular, i com neixen quantitat de partits polítics i moviments molt afins a la ideologia nazi, hi ha vegades que sobren raons per pensar que no hem après la lliçó.
A Europa, a la nostra Europa, estem contemplant impotents i impassibles com proliferen els partits amb ideologies feixistes, totalitàries, racistes i xenòfobes, i com molt ben embolicats difonen i venen, a una societat desencantada, uns missatges que es materialitzen en un important suport en forma de vots, que es traduiran en escons a tots els parlaments europeus.
A la mateixa Europa, a la del segle XXI, hi ha també països que amb el vistiplau, les subvencions i la hipocresia dels altres, han construït camps de concentració per allotjar refugiats o immigrants, amb unes condicions de vida no gaire millors que les d’aquells de tan infausta memòria. El delicte dels allà retinguts no és altre que fugir de la fam o de la guerra, i buscar una vida digna amb l’esforç del seu treball. A diferència d’abans, ara ja no és necessari senyalar amb cap símbol els reclusos dels camps, la marca la porten impresa en el color de la pell, en la pobresa, en la religió que professen o per l’ètnia a la qual pertanyen.
Si girem la mirada, veurem com centenars de persones espoliades de tot el que tenien, que busquen una oportunitat, són embarcades cada dia en vaixells o pasteres, sabent que moltes d’elles ni tan sols arribaran a veure la costa de la nova terra promesa. I nosaltres, mal ens pesi, hem de reconèixer que ens estem tornant insensibles, i per als mitjans de comunicació han deixat de ser notícia de portada. Malauradament ens estem acostumant a aquests fets, en la mateixa mesura que en apartar la mirada per intentar silenciar la veu de la nostra consciència.
Aquestes pasteres, amuntegades de persones que conviuen en la misèria més absoluta, indefenses, i amb molt poques esperances, que ningú no ens faci creure que són espais lliures o en busca de llibertat, certament que no tenen tancaments, ni sostre, ni forrellats, ni reixes, però l’obligada acció d’emprendre una fugida desesperada en tals condicions significa una mort segura si no es té la sort de creuar-se amb algun dels pocs vaixells de salvament, o que la bonança de la mar els deixi arribar a la costa.
Amb tots els matisos que s’hi poden afegir, al veure aquestes situacions, no puc evitar trobar-hi uns paral·lelismes que em fan rememorar els episodis més horribles i dramàtics que va veure la humanitat a començament dels anys quaranta; allà, també hi havia persones retingudes, vexades i desposseïdes de tot, esperant a ser cridades per fer l’últim viatge. Tot i la diferència en el temps i les situacions, el resultat final segueix sent el mateix: injustícia i mort.
Suposo que si molts dels que van lluitar i deixar la vida a les platges de Normandia o en altres camps de batalla, poguessin veure el que està passant a les terres que van alliberar, potser es preguntarien si va merèixer la pena el seu sacrifici. No tinc cap dubte que la seva resposta seria un sí rotund i contundent, però tampoc tinc cap dubte que ens farien un seriós advertiment perquè aplanéssim el camí i no tornéssim a ensopegar amb les mateixes pedres.