Revista Emporion

Carta a la Dolors

Hola guapa,

Ha hagut de venir la Montse Blai a demanar-me si volia escriure’t i que ho llegissis a Emporion perquè, d’una vegada per totes, redacti la carta que fa temps et volia fer arribar.

Càsum l’olla, com costa trobar el to! No és fàcil trobar les paraules adients, sobretot a mi que soc més de xerrar, abraçar o cantar.

I vet aquí que per la banda de les cançons intentaré no perdre la dignitat i fer que puguis imaginar, i passar alguna estona a través d’elles. T’animo a aprofitar l’avinentesa per ser cantaire i taral·lejar encara que sigui pel “bajini”.

Va, comencem i ho fem amb El Vestir d’en Pasqual, lletra d’en Joan Casas i música d’en Joan Viladomat. La van cantar la Pepita Ramos, La Goyita, la Pilar Alonso, la Mary Santpere, la Guillermina Motta, la Núria Feliu, etc…

El meu xicot vestint és tan original
que no té igual i crida l’atenció.
Per contemplar-lo surt tothom sempre al portal
perquè en Pasqual fa sensació.

Va amb pantalons color de molsa,
gasta botins extravagants,
un bastonet de canya dolça
i un “sobretodu” amb farbalans.

Elàstics blaus subjectats amb “candaus”
porta el meu enamorat i un barret de costat,
de color verd, que és el que em perd.
I porta un gec, catacric, catacrec,
un gec d’astracan pelut, ribetat de vellut,
i a l’armilla hi duu cigrons per botons.

En Pasqual és del tot original, com cal!

Porta corbata d’encenalls el meu Pasqual
i un coll molt alt de set o vuit colors
i una bufanda amb un serrell així de llarg

que li serveix d’espolsadors.

Me’n gasta guants de pell d’anguila,
mitjons de fil d’empalomar,
calçats d’espatlla de goril·la
i punys de goma d’esborrar.

Elàstics blaus … 
Porta camisa amb la “petxera” de xarol
i un gira-sol es posa al trau, el noi,
una cadena d’or xapada de llautó
i un mocador de “pegamol”.

Amb xemeneia es fuma el puro
i amb salfumant es renta els peus.
porta un rellotge que és de suro

i al dit un “sellu” de Correus
Elàstics blaus …

 

Mmmhhh, deixa’m pensar… ja ho tinc, ara un toc de Beatles amb Hey Jude, o Penny Lane que és més festiva o Something que és una de les meves favorites, a banda de Julia, òbviament, he he …

Tenim repertori i la imaginació no ens la pot aturar ningú!

Seguim amb La Trinca i aquesta cançó que van compondre fa quaranta anys. Qui ho diria!

Com el Far West no hi ha res

Diu que hi ha una tribu d’indis a l’oest americà,
que té alguna retirada amb el Poble Català.
No hi ha tribu més ufana sota la capa del sol,
són i seran gent Apatxe, tant si es vol com si no es vol.
Ha rebut de totes bandes; però “Endavant, que no ha estat res!”.
Per la seva mala estrella, és el pupes del Far West.
Doncs sabem segons la història que aquesta tribu, pobrets,
quan es rifen garrotades tenen tots els bitllets.
 

Que lluny és el Far West. Que bonic és Oklahoma!
Com el Far West no hi ha res!
 

Invasions de tota mena ha sofert contínuament,
però una de les més sonades l’ha tingut darrerament:
la del General Frankuster, i un grapat de capsigranys,
ara fa quinze mil llunes, més o menys uns quaranta anys.
La primera atzagaiada de l’infame general,
fou prohibir la seva llengua i la dansa ritual.
I envià els casaques blaves per colonitzar els natius
i arrencar la cabellera als elements subversius.

Però la mort del General, el dels “sellos” de correus,
ho deixà tan ben lligat que manen els seus hereus.
Per poder canviar-ho tot però que tot seguís igual
van muntar unes eleccions per distreure el personal.
I quan la tribu amb eufòria desenterrant la destral
engegava a fer punyetes el famós seny ancestral
per parar el cop de moment i presidir la reserva
de l’exili arriba un “jefe” que tenien en conserva.

I per asserenar els ànims d’aquest poble tan tossut
es firmà un tractat de pau que li diuen l’Estatut.
Però com sempre passa al cine, a l’hora de la veritat
els tractats amb rostres pàl·lids només són paper mullat.
I ara es volen tirar enrere perquè diu que som un cas
i quan se’ns dona un ditet ens agafem tot el braç.
I de tant que recomanen prudència i moderació
ja no estem desencantats. Ara estem cagats de por!

Doncs no volen que fem l´indio i amenacen cada dia
que vindrà si no estem quiets el Set de Cavalleria.

Que lluny és el Far West. Que bonic és Oklahoma!
Com el Far West no hi ha res!

 

Què me’n dius  del Mediterràneo? Hi ha una versió de la Sílvia Pérez Cruz de “pell de gallina”. Sempre es pot cantar el nai na nai nai na naaa… final

Ara un pessic d’himne partisà amb Bella Ciao. Que xula, oi? N’he sentit moltes versions però recordo especialment la de la Cecilia Rosetto en un espectacle dels anys noranta que protagonitzava ella sola.

Una mattina mi sono alzato
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao
Una mattina mi sono azalto
E ho trovato l’invasor

O partigiano, portami via
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao
O partigiano, portami via
Ché mi sento di morir

E se io muoio da partigiano
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao
E se io muoio da partigiano
Tu mi devi seppellir

E seppellire lassù in montagna
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao
E seppellire lassù in montagna
Sotto l’ombra di un bel fior

Tutte le genti che passeranno
O bella

I per anar acabant  una de les cançons més boniques i més revolucionàries que hi ha, tot i que no ho sembla. D’en Victor Jara, Te recuerdo, Amanda 

Te recuerdo Amanda
La calle mojada
Corriendo a la fábrica
Donde trabajaba Manuel

La sonrisa ancha
La lluvia en el pelo
No importaba nada
Ibas a encontrarte con él
Con él, con él, con él, con él, con él

Son cinco minutos
La vida es eterna en cinco minutos
Suena la sirena
De vuelta al trabajo
Y tu caminando
Lo iluminas todo
Los cinco minutos
Te hacen florecer

Te recuerdo Amanda
La calle mojada
Corriendo a la fábrica
Donde trabajaba Manuel

La sonrisa ancha
La lluvia en el pelo
No importaba nada
Ibas a encontrarte con él
Con él, con él, con él, con él, con él

Que partió a la sierra
Que nunca hizo daño
Que partió a la sierra
Y en cinco minutos quedó destrozado
Suena la sirena
De vuelta al trabajo
Muchos no volvieron
Tampoco Manuel

Te recuerdo Amanda
La calle mojada
Corriendo a la fábrica
Donde trabajaba Manuel

I jo acabaría la sessió d’avui, amb l’Aretha Franklin i el seu You make me feel, txánnn, you make me feel, tatxánnn, you make me feel like a natural womaaaaannn. Ou ié!

Espero que les cançons, entre d’altres coses, també puguin transmetre l’orgull que em fa de conèixer-te i la immensa gratitud que sento pel que estàs fent.

Ole, ole i ole, quin rellamp de dona que estàs feta!

Eva