Darrere dels impactes ambientals de present i de futur dels centres de dades que sostenen la IA i que repassàvem al darrer escrit d’aquesta sèrie, s’hi oculta, també, un impacte social. No em refereixo, aquí, a la degradació de paisatges que comporten els centres i les infraestructures de generació i transport energètic que requereixen, sinó al món del treball.
Un dels arguments més repetits a favor d’instal·lar centres de dades al nostre entorn és la creació d’ocupació, un discurs que defensen tant governs estatals i regionals com alguns sindicats. Paradoxalment, alguns responsables d’aquestes organitzacions defensen aquestes inversions però, alhora, s’oposen a l’arribada de treballadors de fora per cobrir les necessitats de mà d’obra que generarien els centres. Per a la seva inquietud o tranquil·litat -segons es miri- cal dir que no en serien pas gaires. L’any passat, Amazon va anunciar que invertiria més de 33.000 milions d’euros fins al 2035 per construir i fer rutllar 30 centres de dades a la regió d’Aragó. Ocuparan, de manera estable, unes 2.000 persones. Cada lloc de treball generat, bàsicament, per muntar equips, fer el manteniment de les plantes i vetllar per la seguretat dels recintes ve a “costar” 17 milions d’inversió. Llocs de feina escassos, molts de baixa o mitjana qualificació i a un cost exorbitant. A efectes il·lustratius: agafant com a base de càlcul els balanços anuals de l’Agència per la Competitivitat de l’Empresa (ACCIÓ) de la Generalitat de Catalunya, i tenint en compte el cost d’inversió mitjà per crear ocupació a la indústria catalana, 33.000 milions d’euros haurien de generar uns 100.000 llocs de treball.
Més enllà de la construcció i operació de la infraestructura, les dades que es mouen per la xarxa de centres d’IA són l’autèntica matèria primera d’aquest nou pas en la digitalització de l’economia. Per la seva naturalesa deslocalitzada (independent de la ubicació que acull les instal·lacions) aquests fluxos transformen el mercat del treball arreu. D’una banda, al Sud Global, en països com Kenya, l’Índia o les Filipines, hi trobem milers de persones ocupades per les companyies tecnològiques per dur a terme les tasques invisibles de moderació de continguts i etiquetatge de dades, indispensables per a l’entrenament de la intel·ligència artificial. El treball acadèmic de Mary L. Gray i Siddharth Suri defineix aquestes feines com a treball fantasma, i denuncia que, sovint, es fan sota condicions neocolonials de gran precarietat, baixos salaris i una exposició constant a continguts psicològicament traumàtics.
D’altra banda, a les persones comparativament riques del Nord Global se’ns ha promès que la IA ens alliberarà de les tasques burocràtiques o repetitives. La idea és que podrem aprofitar millor el temps per concentrar-nos en allò que és realment productiu, creatiu i estimulant. Algunes anàlisis optimistes indiquen, fins i tot, que la IA crearà nous llocs de treball especialitzats en la resolució de problemes a través de prompts (el codi i comandes que s’introdueixen a la IA per obtenir resultats). Per contra, el filòsof Éric Sadin, al recentment publicat assaig “El desierto de nosotros mismos” (Caja Negra, per a la versió traduïda al castellà, 2026) adverteix que, per mandra i desídia, la major part de les persones ja estan renunciant, voluntàriament, a la creativitat i l’esforç que comporta exercir-la, i que cediran aquestes habilitats, cada cop més, a la IA (matant, pel camí, part d’allò que ens fa humans). Hi ha, com a mínim, quatre indicadors que em fan ser escèptic respecte a les millores promeses i inclinar-me més cap a les tesis de Sadin.
El primer té base històrica: si bé moltes tecnologies han permès accelerar i alleugerir processos productius, la millora en l’eficiència mai sembla revertir en una millora de les condicions de treball de les persones que s’encarregaven d’aquelles càrregues. Economistes de la talla de John Maynard Keynes o John Stuart Mill no la van encertar en les seves profecies de reducció dràstica de la jornada laboral gràcies a la innovació: la tecnologia no allibera temps ni esforç, simplement redistribueix les càrregues i en crea de noves. De fet, en el moment actual, el més tecnificat de la història, les malalties professionals, sobretot les relacionades amb la salut mental, juntament amb l’esgotament laboral i la desmotivació, estan en màxims, com a mínim, de dècades. Els guanys en eficiència no tendim a revertir-los -com podríem fer- a guanyar qualitat de treball, sinó en reinversió en altres tasques i empreses, en creixement i acceleració.
El segon indicador fa referència al marc que compartia l’antropòleg David Graeber al seu assaig “Feines absurdes” (Editorial Descontrol per a la versió traduïda al català, 2018), abans de la seva prematura defunció. Segons Graeber, dues de cada cinc feines en les economies avançades podrien desaparèixer demà mateix sense que la societat patís cap conseqüència negativa real. En la categorització de l’autor, feta en temps pre-IA, a més de feines prescindibles (fetes per persones que corregeixen els errors fruit d’una mala organització interna, càrrecs de confiança o representació protocol·lària, funcions de supervisió, etc.) existeixen feines perjudicials per a la societat. S’hi inclouen les que fan advocats corporatius agressius, especuladors borsaris, especialistes en relacions públiques per a empreses contaminants o grups de pressió (lobbies), teleoperadores de vendes sota pressió o gran part del sector del màrqueting i la publicitat. Evidentment, les feines prescindibles abans de la IA seguiran existint en temps d’IA, i el problema és que ja es va veient com les de la segona categoria, les perjudicials, poden rebre un fenomenal impuls gràcies a la IA. I això és dolent tant per a l’ocupació de les persones que les han estat fent fins ara com per a la resta de la societat.
En línia amb aquesta tesi, el tercer indicador: la mateixa Amazon que anticipa la creació de 2.000 llocs de treball als centres de dades en construcció a l’Aragó ha anunciat, en els últims mesos, l’acomiadament de més de 30.000 persones, en una estratègia recolzada sobre l’“automatització de processos”. No és un cas anecdòtic, altres empreses, sobretot de l’àmbit tecnològic, ja estan prescindint de professionals que consideren excedents (uns 142.000 acomiadaments per IA des de principis de 2026). Però menciono Amazon perquè un dels grans avantatges de què disposa la seva plataforma comercial davant les rivals és el servei postvenda. A la facilitat de tramitar devolucions automatitzades sense gaires pegues ni preguntes capcioses, s’hi suma un equip humà capaç de resoldre problemes que sovint van molt més enllà dels supòsits previstos en les condicions del contracte de compravenda.
Tindrà, una IA, la mateixa capacitat per jutjar cada imprevist i prendre decisions sobre, per exemple, si és pertinent un reemborsament? Tinc el convenciment que ja té aquesta capacitat, però la companyia la limita fortament per evitar els costos dels errors a favor de la clientela que podria cometre o els paranys en què se la podria fer caure. Parlar amb els bots “intel·ligents” que ja incorporen tant Amazon com moltes companyies similars és com intentar entaular conversa amb un contestador automàtic. Si la legislació no hi posa remei, assistirem a la imminent “merdificació” (manllevant el terme del periodista Cory Doctorow per referir-se a la progressiva decadència de l’experiència d’ús a plataformes com ara Google, Facebook, X o TikTok) dels serveis postvenda i d’atenció al públic, tant de companyies privades com d’entitats públiques que “automatitzin” aquests processos. Recentment, em va cridar fortament l’atenció una campanya publicitària d’un banc que anunciava, amb gran ressò, que obrien un nou servei d’atenció a la clientela atès per persones i no per màquines. La merdificació ja és tan palpable i genera tant de rebuig que el simple desig de no interactuar amb un robot s’ha convertit en un reclam publicitari i una oportunitat de negoci. Tant de bo més empreses en prenguin exemple.
El quart indicador, i el que veig més clarament, és fruit de l’experiència docent. M’ha permès ser testimoni de la contradictòria relació que l’alumnat universitari té amb la IA. Ho deixo, però, per al cinquè escrit d’aquesta sèrie sobre la IA.
