Crisi de civilització II

Segona part: Risc existencial i col·lapse de civilització

 

Risc és el dany (o el guany) potencial que pot sorgir en un procés en marxa o en un esdeveniment futur. El risc es pot percebre com a amenaça (-) o com a oportunitat (+). El risc també es pot definir com la interacció intencional amb la incertesa.

El risc combina la probabilitat que succeeixi un esdeveniment ponderat segons la gravetat o magnitud (del dany/benefici) resultant. És a dir, el risc és la possibilitat que un (perill/intent/temptativa) pugui arribar a materialitzar-se.

El risc existencial

Podem definir el risc existencial com qualsevol risc que tingui el potencial d’eliminar tota la humanitat o, si més no, matar grans franges de la població mundial, deixant els supervivents sense mitjans suficients per reconstruir la societat als nivells de vida actuals. El concepte fou introduït pel filòsof Nick Bostrom (1973) el 2008.

Fins fa relativament poc, la majoria dels riscos existencials (i la versió menys extrema, coneguda com a riscos catastròfics globals) eren naturals, com els impactes de supervolcans i asteroides que van provocar extincions massives fa milions d’anys. Els avenços tecnològics del segle passat, tot i que són responsables de grans progressosi èxits, també ens han obert a nous riscos existencials (antropogènics):

  • La guerra nuclear va ser el primer risc catastròfic mundial provocat per l’home. L’hivern nuclear resultant podria ser fins i tot més mortífer que la pròpia guerra.
  • La biotecnologia i la genètica sovint inspiren tanta por com il·lusió, atesos els possibles efectes negatius de la clonació, l’empalmament de gens, i una sèrie d’altres avenços relacionats amb la genètica, les pandèmies manufacturades i la pèrdua de diversitat genètica.
  • La intel·ligència artificial (IA) proporciona una gran oportunitat per millorar les vides, però també hi ha la possibilitat que algú pugui desencadenar accidentalment o intencionadament un sistema d’IA que finalment provoqui l’eliminació de la humanitat.
  • Les pandèmies al llarg de la història han tingut un pes terrible sobre la humanitat. Malalties com la pesta, la verola, el xarampió, la tuberculosi, la malària, el tifus, la lepra, la febre groga, la grip i la COVID-19 han causat epidèmies i pandèmies que han provocat grans davallades entre la població de territoris molt extensos. Les grans pandèmies de pesta negra van començar a inicis del segle xiv amb xifres estimades de 75 milions de morts. La COVID-19 ja en porta 4,5 milions (declarats).
  • El canvi climàtic és una preocupació creixent que les persones i els governs de tot el món intenten abordar. A mesura que augmenta la temperatura mitjana global, les sequeres, les inundacions, les tempestes extremes i més podrien convertir-se en la norma. L’escassetat d’aliments, aigua i habitatge resultant podria provocar inestabilitats econòmiques i guerra. Tot i que és poc probable que el canvi climàtic en si sigui un risc existencial, els estralls que provoca podria augmentar la probabilitat d’una guerra nuclear, pandèmies o altres catàstrofes.

 

El col·lapse de la civilització

La civilització actual podria desaparèixer per qualsevol dels desastres ocasionats pels riscos existencials mencionats o una combinació dels mateixos. 

De mitjana les civilitzacions han durat 336 anys (1).  

La tesi del col·lapse de les civilitzacions és antiga. Prové com a mínim, del romanticisme i fou un tòpic molt propi del segle xix. Per esmentar-ne tan sols dos a bastament, a més d’ historiadors, l’economista Nicholas Georgescu-Roegen (1906-1994) i el filòsof Günther Anders (1902-1992).

L’any 2004, el biòleg nord-americà Jared Diamond (1937), guanyador d’un premi Pulitzer amb el llibre “Armes, gèrmens i acer”, va publicar “Colapso: Por qué algunas sociedades perduran y otras desaparecen”. Diamond afirma que hi ha cinc factors que hi influeixen: primer, danys ambientals com ara la desforestació, la destrucció de l’hàbitat, els problemes del sòl, els problemes de la gestió de l’aigua, tots els excessos de caça, pesca i població i la contaminació o l’acumulació de tòxics en el medi ambient; segon, el canvi climàtic provocat per l’home; tercer, la difícil convivència de veïns hostils (xoc exterior) que sovint desemboca en genocidi; quart, l’escassetat d’energia i, finalment, i potser el factor més important, les decisions que prenen les diferents societats davant del seu propi destí.

Tot i que no hi ha una sola teoria acceptada sobre per què es produeixen els col·lapses, historiadors, antropòlegs i altres, a aquestes causes mencionades hi afegeixen: 

  • La desigualtat i oligarquia: El camp de la cliodinàmica (àrea d’investigació de models matemàtics de dinàmiques històriques) modela de quina manera factors com la desigualtat i la demografia es correlacionen amb la violència política.
  • La complexitat: L’expert i historiador del col·lapse Joseph Tainter (1949) ha proposat que les societats acaben col·lapsant sota el pes de la seva pròpia complexitat i burocràcia acumulades. 
  • La “mala sort” : “The LifeSpans of Empires” (La anàlisi estadística dels Imperis publicat en 2011) de Samuel Arbesman suggereix que el col·lapse és aleatori i independent de l’edat. 

La pregunta és: estem en el camí cap el col·lapse de la civilització?

Segons Luke Kemp (investigador del Centre per a l’Estudi del Risc Existencial de la Universitat de Cambridge) hi ha alguns motius per ser optimistes, gràcies a la nostra capacitat d’innovar i diversificar-nos lluny del desastre. No obstant això, el món empitjora en àrees que han contribuït al col·lapse de societats anteriors. El clima està canviant, la bretxa entre rics i pobres s’amplia, el món és cada cop més complex i les nostres demandes al medi ambient superen la capacitat de càrrega del planeta. 

El col·lapse de la nostra civilització no és inevitable. La història suggereix que és probable, però tenim l’avantatge únic de poder aprendre de les restes de les societats del passat. 

Sabem què cal fer: es poden reduir les emissions, anivellar les desigualtats, revertir la degradació ambiental, desencadenar la innovació i diversificar les economies. Les propostes polítiques hi són. Només falta voluntat política. També podem invertir en la recuperació. Ja hi ha idees ben desenvolupades per millorar la capacitat dels sistemes alimentaris i de coneixement per recuperar-se després de la catàstrofe. També és fonamental evitar la creació de tecnologies perilloses i àmpliament accessibles. Aquests passos reduiran les possibilitats que un futur col·lapse esdevingui irreversible.

 

(1) Luke Kemp,19 de febrer de 2019, “Are we on the road to civilisation collapse?”