Heu sentit a parlar de l’Empordanesa?

Fa justament 100 anys, concretament el dia de Nadal del 1921, es va inaugurar a la Travessa del Comerç (actual carrer d’Ullà) l’Empordanesa, una industria fundada pels amics Francisco Batlle i Joan Gumà que pretenien vendre al major caramels, bombons, bescuits fins, torrons, galetes, cordonejats, mermelades… arreu de la província. Dic pretenien perquè, malgrat la gran il·lusió, planificació i inversió que hi van posar tots dos en aquest projecte, la cosa no va acabar de rutllar. La tieta Marta Batlle, filla d’en Francisco Batlle Miquel, em diu que el gran problema va ser “que eren dos caràcters massa forts, íntims amics de tota la vida, però massa tossuts com per entendre’s en un negoci”. 

Mira que ho tenien tot per triomfar: en Joan Gumà era un excel·lentíssim cuiner i en Francisco confiter de la Dolceria Batlle, que ja portava quaranta anys en dansa. Tenien 25 anys, el suport de les seves famílies i van voler fer allò que avui en dia en diem ser emprenedors

Això m’ho invento una mica però m’imagino que tot devia començar tot fent un cafè al bar de Plaça. Allà devien cavil·lar i fer números de com funcionaria el negoci. També m’imagino que, abans de començar, ja es devien haver enfadat dues o tres vegades perquè l’avi Batlle tenia molt mal gènit, diuen. També tenia un cor molt gran, tan gran com el seu gènit

Van comprar màquines per fer caramels, que algunes encara les fa servir el nostre pare avui en dia, van dissenyar unes capses de fusta que muntaven ells mateixos i que servirien perquè els recaders portessin els productes als establiments de comestibles i, fins i tot, tenien tres comercials encarregats de vendre i promocionar els productes a Girona i Figueres. La tieta explica que el dia que es feien caramels, l’avi li deia que anés a buscar les seves amigues per ajudar a embolicar-los. L’obrador de casa s’omplia de mainada del poble, tots al voltant de la taula gran feinejant. Explica que l’avi els deia “mengeu tots els caramels que vulgueu i doneu-vos per pagats!”… El cas era que aquells caramels eren tan calents encara que no es podien menjar. La tieta, però, sortia de casa cap al col·legit amb les butxaques plenes de caramels i bombons, sense que l’avi ho sspiguéd, és clar, i a l’hora del pati intercanviava caramels per mandarines i pomes. 

Referència de l’Emporion del 15 de desembre del 1921 de la creació de l’Empordanesa

 

Diuen que a l’obrador de can Batlle sempre s’hi cantava i s’hi ballava. Era una festa i sempre hi havia molta gent. En Francisco Batlle Forcada, el fill de l’avi Batlle, havia estat a la Guerra i va tornar amb un reguitzell de cançons militars que entonava tot sovint i que no agradaven gens a l’avi: “Aquestes cançons no hi caben en aquest obrador!” cridava enfurismat. L’avi Batlle va ser un pencaire tota la vida, “per anar bé fa falta un boig a la pastera i un savi al balancer”. I s’enfadava quan els demés no anaven al seu ritme. També s’enfadava quan li servien el menjar massa calent: “Quina punyetera desgràcia haver de menjar calent!”

En Joan Gumà i en Francisco Batlle ja en la seva etapa adulta

Recuperant la pregunta inicial de si heu sentit a parlar de l’Empordanesa, probablement la resposta sigui que no, perquè tot i que la Dolceria Batlle s’ha mantingut durant 141 anys continuats, el projecte dels amics Batlle i Gumà només va durar uns quants mesos. Aprofitant la temporada de Nadal, van oferir modernistes, cubanos i neules al major, fetes en uns neulers que encara s’utilitzen avui, però que en aquella època s’escalfaven amb brases. Tothom feia neules llavors… “tres o quatre per escalfar-se les mans” diu la tieta, i qui passava pel carrer i veia l’avi Batlle als neulers, entrava per fer petar la xerrada i, de passada, menjar alguna neula. L’avi Batlle era molt generós però tenia poca paciència també, i es veu que si l’interlocutor era una mica massa pesat, li oferia una neula que condimentava amb pebre. Ai l’avi!

L’Empordanesa va fallir però l’amistat entre les famílies va perdurar i encara perdura.  En Vicenç Gumà, fill d’en Joan, va ser confiter a can Batlle abans d’estudiar cuina i convertir-se en un dels grans referents del poble i els nets d’aquests avis, van acabar anant junts a els Hermanos. 

I a nosaltres què ens en queda de l’Empordanesa? Doncs només ens en queda el record, les restes del merchandising que van crear per promocionar-se i les històries que ens n’han explicat. Jo, però, que soc un romàntic, quan queixali un tros de torró aquestes festes, pensaré que en aquella mossegada encara hi segueix havent l’essència i la tradició d’allò tan bonic que se’n diu “de tota la vida”, l’essència d’una gran amistat i pensaré, tal com diu aquest eslògan centenari, que “el sens rival és el torró de frare.”