El preu de la llibertat

Són molts els autors que han escrit narracions en les quals el principal protagonista no humà és un animal. De petits molts vam llegir -o ens van llegir- alguna faula d’Isop, Samaniego, Iriarte o La Fontaine. Qui no recorda La guilla i els raïms o La llebre i la tortuga, dues  de les més conegudes del faulista grec? La faula té una finalitat moral, es proposa ensenyar la veritat i la virtut, allunyar els homes del vici i l’error. La faula és un al·legoria, per bé que diferent de les emprades pels artistes plàstics. Per tal que els lectors als quals va dirigida l’entenguin, l’autor utilitza un llenguatge planer, entenedor. La faula, d’altra banda,  ha de ser una narració que no s’allargui gaire, dues, tres o quatre pàgines a tot estirar. Des de temps antics, han explotat aquest gènere poetes, pintors, escultors, oradors, fundadors de religions i fins i tot polítics, atès que d’algunes faules se’n pot fer una lectura política.

Una de les narracions d’Alphonse Daudet reunides sota el títol Cartes des del meu molí -un clàssic de la literatura francesa-  es titula La cabra del senyor Seguin. L’autor emprà aquesta quasi-faula per parlar de la llibertat i del preu que s’ha de pagar a vegades per ella, i ho va fer a través de Blanchette, una cabra blanca de mirada tendra, però de tarannà rebel, independent.   La coneguda -si més no a França-  narració de Daudet no és exactament una faula, però és una peça molt pedagògica -conté una ensenyança moral- i pot servir com a punt de partida per a tractar diversos temes com ara la seguretat, la llibertat,  les conseqüències de desobeir els més grans, la mort…

La cabra del senyor Seguin és feliç pasturant en el prat que hi ha al costat de la casa del seu amo. Té tanta herba com vol, no s’ha de preocupar de res, el seu propietari vetlla per ella. Tot i això, l’animal aviat es cansa d’aquella plàcida existència. Mira les muntanyes que s’alcen a la llunyania i es deleix per fer-hi cap.  No en té prou amb aquell reduït espai on fa vida, s’hi avorreix, s’hi deprimeix, vol anar a pasturar i a viure al bosc. S’estima més la llibertat enmig de la natura que la seguretat que li proporciona viure al costat de la casa del seu propietari. Aquest, el senyor Seguin, li proposa allargar la corda que la subjecta a una post, així podrà  dominar un redol més ampli. Però el problema no és la llargària de la corda. El problema és la mateixa corda. 

El senyor Seguin adverteix la seva cabra del risc que comporta anar-se’n a la muntanya. Li parla del llop. Se’t cruspirà, li diu. Malgrat tot, Blanchette insisteix en el seu desig. Llavors, per evitar que s’escapi, el senyor Seguin tanca la cabra en un estable; ja se li havien escapat altres cabres i totes havien fet la mateixa fi. No vol que es repeteixi la història. Però un dia, aprofitant un descuit del seu amo, la cabra fuig de l’estable,  se’n va a la muntanya i allà es produeix la tragèdia que el lector adult ja intueix. La cabra mor després de lluitar aferrissadament durant tota una nit amb el llop que al final la devora.

Aquesta història de llibertat i coratge l’han explicada milions de francesos als seus fills durant generacions. Alguns afirmen que és un conte cruel, però ¿que potser no hi crueltat a La Caputxeta Vermella i a molts altres contes infantils? A França s’han fet moltes edicions bellament  il·lustrades de La cabra del senyor Seguin per als més petits. És una història per llegir i rellegir, per donar a conèixer als més joves; una història d’allò més colpidora que fa pensar. Tanmateix, com tants altres textos clàssics, aquesta trista narració d’Alphonse Daudet s’està oblidant. Sembla com si les  obres moralistes ja no interessessin a ningú. Llàstima.

La llibertat té un preu, sovint molt alt. Tot i això, hem de renunciar-hi?