Quan era petit, vaig passar moltes estones mirant un llibre d’etnografia que hi havia a l’exigua biblioteca de l’escola rural on vaig cursar els estudis primaris. Dic mirar perquè, més que llegir el text, el que feia era observar embadalit les il·lustracions de l’obra; per bé que eren en blanc i negre i d’escassa qualitat, permetien fer-se una idea de la gran diversitat racial que pobla el nostre planeta.
Recordo que la major part dels dibuixos corresponien a individus d’ambdós sexes d’ètnies africanes. Els nadius de vegades apareixien de cos enter i altres només se’n veia el bust. Tots, però, eren d’allò més exòtics. Per la fesomia i els pentinats, però també per la indumentària –quan en duien– i especialment pels complements d’aquesta: les enormes arracades, els penjolls i pectorals, els braçalets, els amulets, els turbants, les plomes d’aus, els tatuatges, les pintures facials… Quan vaig col·leccionar el meu primer àlbum, vaig trobar molts d’aquells nadius i nadiues en els sobres que contenien els cromos de la col·lecció; els dibuixos dels cromos, però, a més de ser molt realistes, eren acolorits. Allò era el súmmum: em fascinava mirar-los.
Si llavors -parlo dels anys seixanta- algú m’hagués dit que un dia trobaria prop de casa individus l’aspecte dels quals em recorda molt algunes de les ètnies representades en aquell llibre i en aquell àlbum de la meva infantesa, no m’ho hauria cregut. Ni jo ni ningú que compartís aquella afició per la diversitat ètnica. Perquè llavors al poble on vivia i a totes les viles i ciutats de les rodalies les fesomies més exòtiques que hom podia veure pels carrers eren les dels gitanos rodamons que arreglaven paraigües, cadires de balca i atuells d’aram. De negres només se’n veien a les pel·lícules de Tarzani, caricaturitzats, al TBO.
Ara, només has de passejar una estona per alguns indrets de la nostra vila per veure individus d’una bona colla d’ètnies africanes i de més enllà. Encara que manipulin un mòbil, duguin auriculars, vesteixin samarretes del Barça i es cobreixin la testa amb gorres posades amb la visera tocant el clatell, no cal ser un gran observador per veure en els rostres d’alguns emigrants que s’han instal·lat al nostre país els trets d’un camperol dogon, d’un cameller tuareg, d’un pastor bereber, d’un pescador del Níger, d’una descendent dels inques o altres cultures precolombines… Qui sap si algun dia descobrirem en el rostre d’un immigrat els trets d’un aborigen, d’un maori o d’un inuit. Són pocs i viuen molt lluny de casa nostra, però amb la globalització tot és possible. Ara només hi ha fronteres en els mapes polítics.
L’any 1947 va aparèixer a França el primer número de la revista Présence Africane. En el pròleg, redactat per André Gide, l’autor escriví: “Per rica i bonica que sigui la nostra civilització, la nostra cultura, finalment hem admès que no és l’única.” A França, i especialment a París, la presència d’individus africans començà a ser visible després de la Gran Guerra. Al nostre país la presència africana ha trigat més temps a fer-se present, però darrerament és notòria. La major part dels que tenen la pell més fosca solen procedir del Sahel, una vasta regió d’Àfrica actualment molt pobra però on antigament floriren notables cultures i fins imperis.
Lluny de Torroella tinc un hort poblat de fruiters i algun arbre ornamental; com que només està parcialment tancat, hi pot entrar qui vulgui. De tant en tant em visita algun d’aquests joves emigrants que volten amb bicicleta pels camins rurals tot cercant feina. Generalment són africans. “¿Trabajo?”, pregunten tots. L’últim va venir l’hivern passat, un dia que podava les oliveres. De feina no en tenia per donar-li’n; a l’hivern no hi ha gaire res a fer al camp. Perquè no hagués d’anar-se’n amb les mans buides, li vaig donar el paquet de galetes i la llauna de cervesa que m’havia endut de casa per esmorzar. M’ho va agrair amb un blanc somriure.
Trabajo devia ser una de les poques paraules castellanes que coneixia aquell jove. Era molt prim i fibrós, tenia el cabell curt i arrissat, les galtes xuclades, el color no gaire fosc, els llavis gens molsuts. Molt probablement era d’alguna ètnia d’Etiòpia o de la veïna regió anomenada la Banya d’Àfrica. Quant havia trigat a arribar a casa nostra? Per quins camins ho havia fet? Quins obstacles havia hagut de vèncer? Quant havia pagat a les màfies?… Moltes preguntes i cap resposta.
Mentre s’allunyava amb la seva desballestada bicicleta, vaig pensar que aquell emigrant bé podia ser un descendent d’un d’aquells 25.000 ferotges guerrers etíops que, armats amb llances i vells fusells, van derrotar -a costa d’un alt preu- les tropes italianes que pretenien ensenyorir-se del seu país a les acaballes del segle XIX, quan tot Àfrica ja estava ocupat per les potències colonials europees. I em va fer pena, molta pena. Si pertanyia a un poble que havia vessat tanta sang per mantenir intacta la seva independència, es mereixia un destí millor. Però d’orgull, ja se sap, no se’n viu.