“Desmuntant Societat Civil Catalana”
“El tarannà de Societat Civil Catalana (SCC) té molt a veure amb la ultradreta
i res a veure amb la societat civil catalana de veritat”
David Bassa, president del Grup de Periodistes Ramon Barnils
“SCC representa el cas paradigmàtic d’entitat gestada, impulsada i codirigida per organitzacions i membres ultradretans”
Jordi Borràs
Jordi Borràs és un fotoperiodista nascut a Gràcia l’any 1981 que està especialitzat en l’estudi dels moviments nacionals i d’ultradreta que actuen a Catalunya. Edicions Saldonar, que publica una col·lecció sobre qüestions silenciades o poc tractades pels mitjans de comunicació oficials, ha publicat l’assaig de Borràs que comentem.
Tal com assenyala David Bassa, president del Grup de Periodistes Ramon Barnils, la monografia de Borràs és periodisme d’investigació amb recerques contrastades, proves concloents i arguments, fruit d’una exhaustiva recerca. L’autor ha hagut de denunciar als Mossos d’Esquadra haver rebut amenaces de mort, a través de les xarxes socials, a través de pintades, i en públic, arran de la seva feina en l’estudi de l’extrema dreta a Catalunya.
Bassa, en el pròleg del llibre de Borràs, remarca que el nom “Societat Civil Catalana” (SCC) és una burla a la realitat ja que es tracta d’una associació que neix des dels despatxos i no des del carrer. De forma vertical i unidireccional: de dalt a baix. A l’ombra dels influents cercles polítics (cúpules dirigents de l’espanyolisme a Catalunya encapçalades pel PP, C’s, UPiD, però també en part del PSC, UDC i principalment de la gran constel·lació ultradretana existent), a més de lobis mediàtics, empresarials i fins i tot dels cercles catòlics més integristes. SCC és fruit del poder, de l’statu quo. I tot plegat amb molts diners. Bassa reflexiona que l’ombra de l’Estat segueix sota sospita com a possible responsable de l’eclosió de SCC.
SCC es va presentar al teatre Victòria de Barcelona el 23 d’abril de 2014. Borràs remarca que l’associació està formada per només setanta-cinc socis, segons dades facilitades per la mateixa entitat, quaranta dels quals se’ls identifica clarament en el llibre, i va néixer amb l’objectiu de fer de contrapès a l’Assemblea Nacional Catalana i aturar el procés independentista.
Crida l’atenció que molts dels seus dirigents no només provenen de la ultradreta sinó que continuen estant-hi vinculats, vincle que tot i negar-lo reiteradament, intenten ocultar-lo sense gaire èxit.
Un cas paradigmàtic és el de Josep Ramon Bosch, nascut el 1963, fill d’un conegut franquista de Santpedor (Bages), que va ser el primer president de SCC. Bosch havia estat membre de la branca juvenil de Fuerza Nueva, i feia servir de manera anònima una falsa identitat a Facebook des del 2012 a nom de Fèlix de Sant Sern i Tavèrnoles on s’havia dedicat a fer apologia nazi-feixista i insultar, amenaçar i injuriar diferents personalitats independentistes catalanes, com l’actor Toni Albà, l’escriptora Pilar Rahola, el monjo de Montserrat Hilari Raguer, el jutge Santiago Vidal, l’activista Arcadi Oliveres, o els polítics Artur Mas o David Fernández. Jordi Borràs va poder descobrir l’autoria d’aquestes greus amenaces constitutives de delicte. El 16 de setembre de 2015 es feia pública la querella per injúries i amenaces pel grup d’advocats Drets, arran d’una exclusiva que explicava amb proves i fets aquesta situació i que va ser publicada al diari digital “El Món” per Jordi Borràs. Pocs dies després, el jutjat d’instrucció número 3 de Manresa imputava Bosch per un delicte d’amenaces i dotze dies més tard, el primer president de SCC dimitia al·legant motius personals, remarcant textualment Jordi Borràs “amb la inestimable ajuda del silenci quasi unànime de la premsa generalista”.
Un altre aspecte destacable, remarca l’autor, és l’enorme pes de “Somatemps” entre els fundadors de SCC, associació tipificada pels Mossos d’Esquadra com a organització d’extrema dreta, on el seu vicepresident i portaveu, Josep Alsina, és un destacat militant ultradretà. Borràs comenta que en un document intern de SCC, es mostra el logotip de SCC i al seu voltant diferents emblemes d’organitzacions extremistes: Somatemps, Catalans Universals, Puerta de Brandemburgo, Asociación por la Tolerancia, Crónica Global, Universitaris de Catalunya, Impulso Ciudadano, Club Delta, Fem Pinya, Som Catalunya-Somos España i Dolça Catalunya. La infografia porta el títol “Reunió constitutiva 20 de març de 2014”.
Un dels objectius de SCC ,i que ha desenvolupat més aviat amb poca fortuna, ha estat la creació de sectorials unionistes afins als seus propòsits, però sense pràcticament incidència en la societat catalana, tot i que des de SCC s’ha procurat dissimular-ne la relació, directament o negant-ne qualsevol mena de vincle. Ens referim a: “Empresaris de Catalunya”, “Centre Lliure de l’Art i la Cultura”, “Fundación Joan Boscà” i “Observatorio Electoral de Cataluña”. Aquests darrers es donen a conèixer el maig de 2015, com una sectorial de la pròpia SCC, assegurant que l’independentisme era una opció minoritària a Catalunya. A la Via Lliure de l’11 de setembre de 2015 donaven una forquilla d’assistència entre les 435.000 i 622.566 persones, dada que diferia de manera abismal amb les xifres facilitades tant per la Guàrdia Urbana de Barcelona (1,4 milions), com de les de l’organització de l’acte (dos milions).
Als actes de SCC s’hi han vist dirigents del PP català amb Alícia Sánchez-Camacho, la plana major de Vox, d’UPyD (amb Ramón de Veciana), de Ciutadans (amb Matías Alonso), de PxC, FNFF i MSR i també del PSC. Joaquim Coll, vicepresident de SCC, és militant del PSC, membre de Federalistes d’Esquera i pertany al consell editorial d’El Periódico. Malgrat les clares vinculacions amb la ultradreta, en actes públics de SCC s’hi ha vist ocasionalment a Miquel Iceta, Carme Chacón, Àngel Ros i una vegada a José Montilla, situació que ha molestat enormement el sector més catalanista que encara queda al PSC.
Els dos únics grans actes organitzats per SCC que han fet al carrer varen ser un fracàs absolut (Tarragona, 11 de setembre de 2014 i Plaça de Catalunya de Barcelona el 12 d’octubre de 2014) ja que només varen aconseguir aplegar respectivament 7000 persones segons la policia municipal (tres mil cinc-centes segons Contrastant) a Tarragona i a Barcelona trenta-vuit mil segons la guàrdia urbana (setze mil segons Contrastant). SCC va emprendre accions legals contra VilaWeb per la informació publicada.
En contrapartida l’associació espanyolista ha assolit un èxit indiscutible en el terreny mediàtic, sortint regularment tant als mitjans privats de l’òrbita unionista com als mitjans públics catalans (TV3 i Catalunya Ràdio). És totalment incomprensible, segons Jordi Borràs, que s’hagin silenciat totes i cadascuna de les polèmiques originades per SCC. En resum, els informatius de TV3 no han dit ni una sola paraula dels provats vincles entre SCC i l’extrema dreta. Aquesta desídia mediàtica generalitzada, per tota informació que pogués crear malestar a SCC, és una de les vergonyes més grans del periodisme català modern, segons David Bassa.
Un dels enigmes que envolta SCC des de la seva creació són les seves fonts de finançament, tenint present que en el balanç econòmic del 2014 hi constava quasi un milió d’euros a l’apartat d’ingressos, d’on el 97% eren provinents de donacions anònimes.
Borràs comenta que SCC no és una associació d’extremadreta. És una cosa molt pitjor. És una entitat que pregona i reivindica valors democràtics tot i estar codirigida, impulsada i gestada per militants de l’extrema dreta. Amb connivència entre sectors d’extrema dreta i d’altres de presumptament progressistes que no només han tolerat aquest vincle sinó que l’han ocultat i fins i tot l’han justificat des del naixement mateix de l’associació.
L’advocat madrileny Eduardo Renz va demanar la retirada del premi Ciutadà Europeu 2014 a SCC per la seva vinculació al franquisme. El 30 d’octubre de 2015, s’hi varen afegir diverses entitats (entre elles, Amical Mauthausen, SOS Racisme, la Fundació Congrés de Cultura Catalana i la Fundació Catalunya Fons) i 19 eurodiputats, entre els quals hi havia l’històric dirigent sindical francès José Bové, que van signar un manifest dirigit a l’Eurocambra que demanava la retirada del premi. El manifest continua recollint adhesions.
L’autor del llibre reflexiona sobre el fet que es continua donant veu, cobertura mediàtica, finançament i suport polític a una entitat vinculada amb la ultradreta. Malgrat tot, Borràs conclou que la realitat evidencia que SCC, associació que va pretendre usurpar el nom de la societat civil de Catalunya, ha estat un intent fallit, malgrat els desproporcionats suports polítics, econòmics i mediàtics rebuts.
Referències bibliogràfiques
- Jordi Borràs. Desmuntant Societat Civil Catalana. Edicions Saldonar. Barcelona 2015
- David Bassa. Desmuntant la mentida. A: Desmuntant Societat Civil Catalana. Jordi Borràs. Edicions Saldonar. Barcelona 2015, pp 9-12.
