Aquest mes de maig el cantant Raimon diu adéu als escenaris. Un cantant, però també un poeta meravellós que ha sabut viure poèticament. Té un vers que cada dia llegeixo, com si fos una píndola obligada: “Negaré decepcions, continuaré esperances”. Hi ha qui no necessita aquesta mena de reforç perquè mai de la seva vida ha pretès res més que ildolce far niente i no s’embolica en cap activitat que vagi més enllà dels seus interessos personals. Els qui tenim una tendència a ocupar-nos del que és comú sabem prou bé quin pa hi donen. La gràcia és no defallir i negar decepcions.
En un escrit que vaig publicar a Emporion el mes passat feia referència al Fons Ferraté dipositat a Torroella de Montgrí per la filla d’en Joan Ferraté, Amàlia Zimmermann. Vaig somniar que 10.000 llibres quedaven per a sempre lligats a Torroella. Algunes persones ens vam moure per trobar fórmules imaginatives que ho fessin possible i es van recollir noranta signatures que donaven suport a un manifest on expressaven el mateix desig. Heus aquí, però, que després de temps que ningú feia cas d’aquest Fons, sembla que la Universitat de Girona serà el seu destí. No tinc cap mena de dubte que la moguda a Torroella ha despertat de cop i volta un inusitat interès per aquest Fons.
Hem d’estar contents perquè la nostra acció ha servit per evitar la dispersió d’aquesta valuosa col·lecció i per salvar-la d’un més que probable deteriorament com a conseqüència d’emmagatzematges sense condicions. La Universitat de Girona serà un bon lloc per a la seva catalogació i difusió, però em resisteixo a donar la raó a aquells que empetiteixen sempre Torroella. Són gent a qui no preocupa gens la cultura, parlem clar: els sobra la cultura. Gent que volien tancar can Quintana abans d’obrir el centre com a museu i que es mofaven del projecte de l’Auditori-Teatre de l’Espai Ter. Ara veuen que són centres on passen coses, i més en passaran; comproven que les seves profecies de calamitats s’esvaeixen; observen que són llocs convertits en motors cívics; saben que la gent ens enorgullim de comptar amb immillorables infraestructures que són lloades i envejades per tothom qui ens visita. Ara, només ara discretament van sumant-se a l’èxit.
Aquells que ignoren que no hi ha aposta econòmica més encertada per Torroella que la de la cultura, han seguit demostrant una exquisida fòbia cultural i han estat contra la permanència del Fons Ferraté a Torroella. Són gent sense imaginació, sense cap guspira inspirada, sense entusiasme suficient per anar més enllà. Són el que jo en dic gent emboirada. No veuen més enllà d’un pam del seu nas ¿O és que no hi ha fórmules per descentralitzar d’una vegada? La universitat hagués pogut ser una pota, però una taula, per no anar coixa, necessita quatre potes. Sumar, sumar i sumar i no renunciar mai a la part que l’atzar dels déus ens regala. Maleïda sigui la mediocritat. Maleïda sigui la política pragmàtica sense una espurna de foc, que és el que fa miracles. A Torroella hi ha hagut miracles gràcies a l’empenta, l’atreviment, la força dels somnis que tot ho capgiren.
A molts ens hauria agradat que Torroella hagués esdevingut la receptora d’aquest patrimoni cultural, però desestimada aquesta via val més pensar que les oportunitats són tantes que, si estem atents, en sortiran d’altres per impulsar la nostra vida cultural. Deixo les vivències contradictòries, massa llargues d’especificar, que he viscut al llarg de tres setmanes de gestions, algunes d’elles prou lamentables com per fer caure en la decepció si no fos que un té el cul pelat de tants experiments on la condició humana ens demostra les seves penoses limitacions.
El municipi de Torroella ha viscut un segle culturalment privilegiat. Ho he escrit en tres articles (Llibre de la Festa Major, anys 2012-2014). En aquest moment que gaudim de totes les infraestructures culturals reivindicades al llarg dels anys, dóna la impressió que hem caigut en els mateixos errors d’altres poblacions del nostre entorn. Ho he deixat escrit a l’article del número 116 d’Emporion del mes d’agost passat. És evident que les infraestructures resulten necessàries, però allò imprescindible són polítiques culturals encertades. Aquesta situació, diguem-ne de crisi, és reversible i m’agradaria contribuir-hi amb unes reflexions que Emporion anirà publicant en els propers mesos amb el títol genèric de La cultura a Torroella, ara.
