Estava preparant l’article per a aquest mes de juny quan, casualment, vaig sentir la notícia que el primer de maig entraria en vigor l’impost del govern de la Generalitat sobre les begudes ensucrades i que, com no podia ser de cap més altra manera, repercutiria directament en la butxaca del sofert consumidor.
Vaig deixar l’article que estava fent i, tal com en van venir al cap, em vaig posar a escriure aquestes breus reflexions sobre el que considero un impost discriminatori, de curt abast i enganyós.
El govern justifica l’impost fent pedagogia i advertint-nos que el consum excessiu de sucre té a llarg termini efectes i conseqüències negatives per a la salut com poden ser el sobrepès, la diabetis, etc., i ens diu que se n’ha de moderar el consum, cosa que em sembla lògica, raonable i està en sintonia amb les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut i de la Comunitat Econòmica Europea. El que ja no em sembla tan bé, però, i a més em molesta, és que la preocupació que sent el govern per la nostra salut generalment va aparellada amb càstigs per a la ciutadania que acaben traduint-se en sancions, multes, o gravant amb més impostos certes matèries, com ara és el cas de les begudes ensucrades, tot i que tan sols representen una minúscula part del que és el problema global del sucre. Si creuen que l’impost a un determinat sector pot actuar com un remei d’efectes dissuasius i solucionar encara que sigui parcialment la problemàtica de l’excessiu consum de sucre, em sembla d’una miopia majúscula, i les repercussions beneficioses que tindrà sobre la salut dels catalans seran més aviat molt minses.
En tota aquesta qüestió, hi ha una sèrie de preguntes que caldria plantejar-se: ¿Per què els refrescos i les begudes ensucrades han sigut els únics bocs expiatoris d’aquesta mesura del govern?
¿Per què no s’han aplicat mesures semblants a la pastisseria industrial, les xuxes, els caramels, els gelats, els bombons, certs tipus de xocolates, els pastissos, els torrons… I podria continuar amb una llarga llista de productes carregats de sucre, que segurament esgotaria la tinta del bolígraf. ¿És que totes aquestes llaminadures no porten tant o més sucre que les begudes? ¿O és que el seu sucre no és igual de perjudicial?
Si l’excés de sucre és perjudicial -cosa certa i demostrada- i el govern tingués la intenció de preocupar-se seriosament de la nostra salut, sembla lògic que hauria hagut d’actuar regulant l’ús general del sucre i recomanat uns paràmetres d’utilització que no impliquessin risc per a la salut. Llavors, l’impost seria més just, equitatiu, i gravaria indirectament a tots els sectors i productes que utilitzessin el sucre amb demesia, cosa que, de ben segur, repercutiria d’una manera molt més contundent i efectiva sobre la salut dels catalans, sense oblidar que, al mateix temps, contribuiria a engreixar les arques del govern de manera molt més substancial.
I si obligatòriament hem de parlar de salut i diners, els diners d’aquest impost podrien molt bé repercutir en la millora de la sanitat pública.
Sóc conscient de la dificultat que pot comportar la implantació de mesures tan àmplies, per la quantitat de sectors implicats, alguns molt poderosos, però encara que són matèries molt diferents, al seu dia també es va actuar amb èxit amb el tabac i l’alcohol.
Si de veritat visquéssim en una societat on tots plegats estiguéssim conscienciats i compromesos a millorar la nostra salut i la dels nostres conciutadans, els bons hàbits i els costums saludables es començarien a treballar primerament a la llar, es reforçarien a l’escola, i finalment s’anirien recordant amb campanyes públiques que aconsellarien i marcarien unes pautes de conductes saludables. Aquesta, però, és una labor que donaria els seus fruits a llarg termini, i tampoc sé si interessa. Crec que no seré gaire agosarat si dic que en l’hipotètic cas que es donessin aquestes circumstàncies, serien les mateixes indústries per iniciativa pròpia les que autoregularien els sucres afegits fins a nivells recomanats, i es podria prescindir de mesures coercitives i d’una pressió fiscal que sempre acaba pagant el consumidor, com és el cas.
Per acabar, diré que tal com s’ha gestionat l’impost, sense atacar directament l’arrel del problema, no crec que l’increment d’uns pocs cèntims per llauna o per ampolla, sobre unes begudes fermament implantades, facin desistir el consumidor. Segurament, el seu consum seguirà la pauta que ha tingut fins ara, la qual cosa significa que continuarem perjudicant-nos igual amb l’excés de sucre, però amb 30 milions d’euros menys a les butxaques dels catalans.
