Els joves escriuen

Mixeta

Mixeta, has vist quin cel que fa avui? He anat a la peixateria a comprar sardines  i de poc que cau un xàfec. Mare meva, si m’hagués mullat… Amb el constipat que porto! Ah! T’he comprat sonsos. He vist   l’Enriqueta. Tenia ganes de parlar amb ella, però es veu que tenia pressa: la seva néta feia 3 anys i li havia de fer una coca per a la guarderia. Portava un vestidet tan bonic… Era del color de les fulles d’un cirerer quan hi toca el sol. En fi… Ja hi parlaré un altre dia. Últimament tothom va tan enfeinat…! Jo, si volgués, també en tindria, de feina, saps? Però és que, a mi, m’agrada parlar amb la gent del barri.

Ai, què fas ara, Mixeta? … que et rasques les orelletes? … mira que n’ets, de trapella, eh? Ja t’ho dic, al final et faràs mal i t’hauré de dur a can Ramon, el veterinari. Sí! I després fas sempre igual, no pares de miolar tota l’estona. Com aquell últim cop que et vaig trobar una puça, bé que te’n feia, de mal, però no! Tu tossudeta que no volies que ell et rentés! … vine aquí, petitona, va, no t’enfadis, que ja saps que t’ho dic per fer broma de tot això.

Alça…! Truquen al telèfon. Ai, mira, potser serà en Josep: sí, home, que el coneixes, el meu nebodet de Sitges, fa temps que em diu que vindrà a veure’m i a presentar-me aquesta nova companya que diu que té, però tampoc ha tornat, des d’aquell dia per Nadal… Som de Telefònica, bla, bla, bla, li farem un contracte especial, bla, bla, bla… Però que no ho saben, que la gent de la meva edat gairebé ja no el fem servir, el telèfon? És ben bé que es creuen que ho saben tot, oi, Mixeta? No, no ho era, en Josep.

No creus que seria hora de començar a dinar, maca? Va, espera’t un moment que et portaré una manteta perquè t’estiguis aquí al sofà mentre et preparo els sonsos. Vols que te’n tregui l’espina? Només faltaria que t’ennueguessis. No voldria pas que  te’m morissis, gateta. Ai… Quina pena que sento; ara penso en la meva Roseta, sempre la recordaré… Ostres… Ja no hi pensava. Demà he d’anar al cementiri, tu. Sí, noia, és el dia de Tots Sants i la Rosa no m’ho podria perdonar mai. Pobra filleta meva, i tan petita que era quan aquella meningitis se la va emportar d’aquest món,  si encara no havia arribat a la flor de la vida, la meva menuda.

Mira, prou tristeses! Ja n’hi ha prou. Escolta què diuen a TV3: que estrenen un programa nou! Mixeta… Prou dilluns avorrits. Què et sembla? T’agrada, eh?
Si hi hagués en Frederic, ara em diria: “Què mires, Maria? Un altre cop sense fer res? I el meu sopar què, eh? Mira, me’n vaig al bar i espero que m’hagis planxat la camisa verda per demà, que tinc una reunió de veïns i haig de fer bona planta.”  Mixeta, tu no vas conèixer el meu home, millor per tu. Era un bèstia. I a sobre em deia que m’estimava, que tot ho feia pel meu bé, que jo era una bleda de poble i que m’havia d’espavilar, que sense ell jo no era res. Potser sí que era una bleda, però jo me l’estimava, en Frederic. Ja ens ho va dir, el Dr. Reyner: “És difícil que se’n surti, la malaltia li ha arribat al pulmó.” I és que ja li ho deia jo: “Frederic, tants puros no et faran cap bé!” I mira, veus? Un mal lleig, això! Això és el que ha aconseguit.
Ui! Tens un pèl tan aspre com el paper de vidre. On t’has posat, Mixeta? A la llar de foc? Ah, no, noia, això no es fa!, si no quedaràs del color de la mitjanit. Saps què? Demà et rento.

Si l’Enriqueta volgués venir a berenar demà… Però està enfeinada. Sempre ho està. I la Lluïsa de can Barrera està cansada i no vol venir. Però això sí que no ho entenc, ahir la vaig veure sortint de ca l’Enriqueta amb uns panellets, tu. Potser els han fet juntes. Vols que et digui una cosa, Mixeta? A mi també m’hauria agradat anar-hi. Va! Tant se val. Jo ja et tinc a tu, boleta de cotó fluix, griseta com el fum i juganera com una baldufa. Què faria sense tu?
I els panellets, Mixeta? L’any passat ja no en vam fer. Ni panellets, ni moniatos… Sí… Tu no ho saps, però la mare els feia boníssims, els moniatos. No se li passava mai per alt! No com jo, ai las… Si ella fos per aquí, com em cridaria. De fet, sempre em cridava, saps? Caram, no te n’he parlat mai, de la mare! No em va fer mai cap petó. No sé si els trobo a faltar… Però si ja te’n faig a tu, coixinet de vellut.
Ostres, els sonsos!
Tot cremat.