Aquests dies,i fins al gener de 2018, es mostra per primera vegada en un museu públic l’obra pictòrica de Ramon Pichot (Barcelona,1871 – París, 1925). Sorprèn que un pintor d’aquesta envergadura, que participa i es compromet amb els corrents artístics que emmarquen la revolució esdevinguda a cavall dels segles XIX i XX en el camp de la pintura, no sigui més conegut entre nosaltres. Com molt bé assenyala el director de Museu, Pepe Serra, es pot esmenar aquesta llacuna gràcies a l’excel·lent treball de la comissària Isabel Fàbregas, que ha estudiat a fons la trajectòria de Ramon Pichoten la seva tesi doctoral i que no ha escatimat esforços per reunir una part significativa de la seva obra, molt dispersa, per altra banda, en el col·leccionisme particular.
Pichot neix en una família on la sensibilitat artística i cultural és molt marcada: una germana, Maria, esdevé una cantant de fama internacional; una altra germana, Mercè, es casa amb el poeta Eduard Marquina, i els dos germans petits són músics reconeguts. Lluís, violinista, rep ensenyamentsde Jacques Thibaud, i Ricard, violoncel·lista, del mateix Pau Casals durant el seu trasllat a París, on fixaran residència gràcies a l’empenta decidida de la seva mare, Antònia Gironés.
En els seus inicis Pichot pertany a la Colla del Safrà, on ja manifesta el seu interès en el tractament del color. Es relaciona amb pintors com Rusiñol, Casas, Nonell, Mir i Picasso, per cultivar una amistat que mai no abandonarà. Així passa també amb aquest últim, que li dedica el quadre de Les troisdanseuses, quan afirma que s’hauria hagut d’anomenar La mort de Pichotcom a expressió del seu dolor en morir l’amic i company. El pintor fa la primera exposició el1989 a Els Quatre Gats, la qualés molt ben rebuda i comptaamb un respectuós reconeixement dels amics i de la crítica. Les seves repetides estades a París culminaran amb la fixació de la seva residència a la capital de les arts (almenys amb pintura), a partir d’una data aproximadaentre 1902 o 1904. És en aquesta ciutat, que ja no abandonarà, on desenvoluparà gran part de la seva obra. A París és on ordiran els seus contactes i amistats amb les avantguardes del moment, les que li proporcionaran el bagatge per afermar la personal i vigorosa visió del seu temps. Es relaciona amb el grup de pintors i artistes que formen el que algú anomenarà la bande des espagnols”(1):Dario Regoyos, Durrio, Zuloaga, Losada,Casagemas, Canals, Sunyer, Manolo i Picasso, entre d’altres. Però com és natural, les amistats i contactes també s’establiran amb els pintors francesos instal·lats a Montmartre, com Derain, Bonnard, Dufy o Gauguin, per citar alguns dels més coneguts. L’any 1910, Picasso i Derain faran estada a Cadaqués atrets per la seva amistat amb Pichot.
S’han identificat unes 360 peces en el conjunt de la seva producció, algunes de difícil localització a causa del factor ja citat de la gran dispersió de la seva obra en mans privades. Probablement el caràcter de Pichot, tal com el descriu l’escriptor i amic seu Jean Pellerinen el llibre Figures d’aujourd’hui (1923), també contribuirà que passi més desapercebut pel gran públic. Pellerin parla de la seva senzillesa i passió per la seva professió,aliè al mercantilisme i a la recerca de reconeixement públic(2).
En l’exposició del MNAC criden l’atenció uns primers dibuixos al carbó i pastel on es veu la influència del simbolisme, estilque també compartirà amb el seu amic Santiago Rusiñol. En l’apartat del paisatge destaquen tres marines de Cadaqués (l’altre gran pol d’atracció de la seva pintura), que podrien figurar entre les millors del paisatgisme català. En aquestes teles hi trobem clares influències de Monet, com en el quadre Cala Nans (Cadaqués, 1900), i del mateix Monet, però també d’Alexandre de Riquer,en la marina Platja de sa Sabollai far de cala Nans amb llum de tarda (Cadaqués, 1900), (Fig. 1) . Seguint la visita, al costat d’aquestes marines hi trobem dos quadres que es fan notar pel diferent tractament del colori per una composició més pròpia de l’expressionisme i un cert primitivisme. En el Paisatge de la Costa Brava s’hi pot observar la influència de Gauguin, i en el de Pescadors (Fig. 2) hi podem endevinar la petjada de Derain, així com la pròpia de Pichot, que aquí es mostra simbolista i fauvista a la vegada. No en va, el nostre pintor participarà al Salon d’Automne de 1905, a París. Són admirables, per altra banda, la riquesa expressiva dels seus aiguaforts i el color ubic que trobem en gran part dela seva obra, en especial quan descriu temes populars que volen reflectir el sentiment i l’ànim dels personatges representats (Fig. 3).
La seva obra mostra un gran interès per plasmar amb naturalitat i profunditat qualsevol tema: el paisatge, la figura humana, el retrat, o els esdeveniments, així com el seu rerefons social i comunitari. El seu ànim i ideal pictòric cerca l’autenticitat i la bellesa mitjançant una pintura de difícil adscripció, però que ve a ser com una síntesi dels diferents corrents i moviments artístics que li van pertocar viure. No és exagerat afirmar que Ramon Pichotés, tanmateix, amb tota la seva experta senzillesa, un dels grans pintors de la seva època.
Bibliografia:
- FABREGAT, Isabel. “La vida parisenca”. A:Ramon Pichot, Monografia 07, MNAC, p. 57.
- FABREGAT, Isabel.Ibíd., p. 105.
