Premi modalitat poesia (ex aequo)
Un full en blanc
un putu full en blanc
que no em diu res
absolutament res.
I avui torno a escriure
perquè sento que marxes
com l’últim cop,
per tornar.
Ets una ona sinusoïdal,
puges i baixes,
com les meves caderes,
al teu cotxe,
aquella nit.
Toques la meva ànima
i no saps,
que quan llepes el meu cor,
el gust de Gin-Lemon
s’enganxa als llavis de l’èxtasi
Bukowski diu que,
ja que tot ens mata,
millor que sigui un amant.
Però tu em dones ganes de vida,
m’empenys per l’abisme de la incertesa,
dubte
por
em trenques el cor
a cops de carícies
prohibides.
La impaciència
que em provoca la teva presència,
addictiva,
com la nicotina d’aquell cigarro
que em vaig fumar a Termini.
L’amor no ha de fer mal,
diuen els savis…
Però donat que
tot té el seu oposat,
he pensat,
estem a l’altre costat.
I la pressa
que la vida m’ha ensenyat
marxa
quan tu
de casa.
És estrany
sentir que ets i no ets,
meu,
alhora.
És estrany
que fer el que no s’ha de fer,
sigui,
exactament,
el que s’ha de fer.
Tot i que
el pitjor,
és l’eterna pregunta que em persegueix…
Quan deixaré d’estimar-te?
Quan deixaré de dormir
amb tu
i tu
amb ella?
Corro
Ploro
Fujo
Nego
el fet de ser
incapaç d’acceptar
que no són els teus braços
els que
no em deixen marxar.
Aitana Rodríguez Quintana
Los comentarios están cerrados.