i no una altra cosa

revolució
2 2 f. [LC] [PO] Canvi fonamental en l’organització política, en el govern o en la constitució d’un estat.
2 3 f. [LC] [PO] Alçament encaminat a aconseguir aquest canvi.

Quan et diuen revolució, en què penses?

Ho pregunto perquè tothom defuig parlar de revolució quan es decideix fer algun canvi, i això vol dir que les persones, en realitat, no voldrien fer canvis en els fonaments, canvis que resultarien fonamentals.

Canvis fonamentals, aquesta és la qüestió.

En una anàlisi amb perspectiva dels 70 anys que he viscut, puc verificar fàcilment que s’han obtingut uns canvis fonamentals en el camp de la ciència i de la tècnica, però he vist molt pocs canvis fonamentals que siguin autèntiques revolucions en l’organització política, en el govern o en la constitució de l’estat, tot i les oportunitats històriques.

Alguns esdeveniments podrien haver estat una autèntica revolució però, en la pràctica, la majoria de grans canvis que ens ha regalat la història recent, resulta que malauradament NO han aconseguit canviar els fonaments:

• L’església catòlica ha tingut l’ocasió d’un concili Vaticà II, però es mantenen les estructures de menystenir la dona, negant-li els mateixos drets que a l’home.
• Amb la mort del dictador Franco, s’ha tingut l’ocasió d’una transició d’Espanya cap a la democràcia, però els partits polítics han seguit acceptant el resultat del cop d’estat de 1936 contra la República i, incomprensiblement, s’avenen a fer política dins d’una monarquia instaurada -no restaurada- per Franco, sense separació clara dels poders legislatiu, executiu i judicial, a més de no condemnar la dictadura.
• La Unió Europea és un excel·lent iniciativa per aconseguir un Continent Federal més just i equilibrat socialment, però els estats membres no han volgut cedir la sobirania i, en conseqüència, no s’ha creat un Govern Federal Europeu (per exemple com el govern USA) que permeti fer polítiques pactades (foedus = pacte) en temes de defensa, immigració, hisenda, etc.
• Per la natural alternança en les eleccions espanyoles, es va tenir l’ocasió de constituir un govern d’esquerres socialistes, però les promeses electorals que es feien d’acord amb les expectatives socials (“no a la OTAN”, creació de milions de llocs de treball, Estatut de Catalunya, etc.) es van veure superades per la realitat dels interessos dels partits que, quan resulten elegits, fan pactes de govern que ningú no hauria votat mai, rebaixen plantejaments i rectifiquen els compromisos amb absoluta impunitat.
• Altrament, en aquest mateix període històric, s’han produït exemples de canvi fonamental que SÍ podem considerar com autèntiques revolucions:
• Cap el desembre de1978, en plena transició d’Espanya cap a la democràcia, i en total contraposició a l’ordre dominant encara fins aleshores, es crea el Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana CEPEPC que aprova uns estatuts on defensaven la gratuïtat de l’ensenyament, l’ús del català com a llengua vehicular en l’ensenyament, pluralisme pedagògic i gestió democràtica, com a nucli originari dels Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya que conduí amb més de 5 anys de forta pressió social fins aprovar la Llei 14/1983 de 14 de juliol, reguladora del procés d’integració a la xarxa de centres docents públics de diverses escoles privades. Això permetia que les escoles privades de Catalunya de reconeguda catalanització i renovació pedagògica que ho desitgessin poguessin demanar la seva integració a la xarxa d’escoles públiques. Va ser una revolució i no una altra cosa.
• Cap el 1989 s’aconsegueix el primer consens mundial ISO 9000 cap a un nou sistema de gestió de la qualitat que supera el paradigma indiscutible fins aleshores de fer un producte o d’oferir un servei “millor que els altres” com a factor determinant d’èxit. Sempre havia sigut així, però aquella forma d’actuar es substitueix de forma radical pel nou objectiu que consisteix a satisfer les necessitats i expectatives de les persones, de manera que a partir d’aleshores, abans d’actuar s’ha de preguntar quines són les necessitats i expectatives. Això és tan vàlid per a les organitzacions empresarials com per a les formes de govern de les nacions. Va ser una revolució i no una altra cosa.
• Desaparició de la Unió Soviètica i caiguda del mur de Berlín el 1989 amb la unificació de les dues Alemanyes. Això és una revolució i no una altra cosa
• Canvi de les fronteres d’Europa per la independència de múltiples països en els darrers 70 anys (Kosovo, Montenegro, Eslovàquia, Bòsnia-Herzegovina, Macedònia, Croàcia, Eslovènia, Moldàvia, Ucraïna, Bielorússia, Estònia, Letònia, Lituània, Malta o Xipre). Això és una revolució i no una altra cosa.
• Transició cap a la independència de la República de Catalunya a partir de la demanda social expressada majoritàriament en contra de l’ordre establert i desobeir la constitució de l’estat espanyol. Això és una revolució i no una altra cosa.

Hi ha també revolucions pendents que han de canviar els fonaments de l’economia i de les relacions socials a tot el món, ja que no es podrà mantenir la política ocupacional de creació de llocs de treball.

Encara ens volen fer creure que algun dia hi tornarà a haver feina remunerada per a tothom.

Els que fan política d’augmentar la productivitat, volen ignorar que la productivitat augmenta precisament quan es redueix l’ocupació, gràcies a la mecanització robòtica, la intel·ligència artificial i les noves tecnologies de comunicació. En conseqüència, gairebé no caldrà el treball personal i naturalment la feina remunerada tendeix a desaparèixer.

Avui ja podem imaginar un món finançat per la producció que augmenta, en comptes d’un món finançat pel treball remunerat que disminueix cada cop més.

Cal una nova estructura social que faci desaparèixer el vell paradigma “tant treballes, tant cobres” que serà rellevat per un nou paradigma “tant produïm, tant cobres” amb l’eliminació dels impostos sobre el rendiment de les persones físiques IRPF. Això serà una revolució i no una altra cosa.

Però atenció, cada revolució ha portat, tard o d’hora, el seu antídot, i per això fracassen moltes lluites amb pretensions revolucionàries.

La lluita antifranquista no ha resultat ser una revolució perquè, tot i la mort del dictador, el franquisme perdura. Són obra de Franco, la monarquia, el rei i els seus successors, l’esperit de la constitució i el control dels més alts tribunals, l’estructura judicial, la unitat nacional, el concordat, el senat… i tot això es manté gràcies a l’ús d’uns antídots d’eficàcia provada, com la subordinació de la banca, el control de l’opinió pública, el control del poder judicial i, sobretot, la por instal·lada en la ciutadania que segueix votant als corruptes. Amb aquest escenari no s’aconsegueix canviar mai els fonaments de l’ordre establert de manera que, per superar els antídots, caldria una nova estratègia revolucionària.

Marxar d’Espanya és una revolució que encara no té antídot.