L’últim dels arguments que analitzarem en relació amb la PAC és el de la població que viu en el medi rural.
6) La PAC evita la despoblació del camp europeu. Des de les instàncies comunitàries s’afirma que les ajudes de la PAC permeten la subsistència d’explotacions agràries de reduïda dimensió i/o ubicades en indrets on les característiques del medi fan difícil extreure rendiment del camp. Aquestes explotacions serien el pal de paller que permet el manteniment de comunitats rurals, poblacions viables i serveis públics en indrets que, altrament, quedarien despoblats.
Aquest objectiu ha persistit en les diferents reformes i re-formulacions de la PAC des que es va detectar una dinàmica d’abandonament del camp i trasllat de població cap a àmbits urbans, sobretot per part de jovent, i amb màxima intensitat a partir de la dècada de 1980. La ubicació remota d’alguns d’aquests espais, la impossibilitat de cursar-hi estudis superiors i l’absència d’oportunitats laborals explicarien aquest èxode rural. Fins a temps molt recents, la UE ha fiat tota la capacitat de revertir aquesta situació en la seva política agrària, confiant que, si aquest sector és viable i econòmicament fort arreu del territori, la població s’hi quedarà i assegurarà el desenvolupament rural. L’estratègia de concedir ajuts a petites explotacions i a la pagesia de regions desafavorides, però, no ha funcionat. Tant a Espanya com a Catalunya, ja hi ha menys d’un 5% de població dedicada a l’agricultura, i bona part d’aquesta força laboral s’ubica en uns pocs indrets on l’agricultura és característicament intensiva, com ara les hortes del litoral mediterrani peninsular i la plana de Lleida.
Què ha fallat, doncs? Des del meu punt de vista, dos punts clau expliquen la fallada. En primer lloc, es va produir una errada de diagnòstic estratègica en equiparar desenvolupament rural amb desenvolupament agrari. Malgrat que els ajuts puguin millorar el rendiment econòmic de les explotacions, en l’actualitat hi ha poca gent amb vocació de pagès, professió que segueix essent percebuda com a dura i sacrificada. Avui dia el món rural és molt més que agricultura i pasturatge, és turisme rural, esports d’aventura, paisatge, artesania, història, natura, etc. En algunes zones rurals ubicades a la vora de concentracions urbanes, de fet, s’han registrat en els últims anys increments de població, gràcies a gent que desitja gaudir d’un entorn més tranquil i saludable que el que tenia a la ciutat, però sense renunciar a la comoditat i els serveis que aquesta li pot oferir amb un petit desplaçament. La ruralitat resulta atractiva, hi ha demanda, però és un error confondre aquesta demanda amb el resultat d’invertir en la modernització agrària d’aquests espais. Ho demostra el fet que, en indrets remots, malgrat gaudir d’uns ajuts similars derivats de la PAC, el procés de despoblament segueix amb gran intensitat.
El segon error clau es produí durant els debats per a la reforma de la PAC des de la dècada de 1990. Davant la davallada europea de tot el sector, i en el marc d’una economia cada cop més globalitzada i liberalitzada que posava en evidència la irrellevància de la producció europea, es va proposar convertir la pagesia europea en una mena de “jardiners del territori”, que percebrien ajuts a canvi de la seva tasca de manteniment dels ecosistemes, els paisatges i els pobles, en benefici de tota la societat. Aquella visió va ser oposada ferotgement tant per les organitzacions del sector, que ho consideraven un atac a la seva raó de ser i gairebé una humiliació (“Volem viure de la terra”, deien), com per la Organització Mundial del Comerç, que ho denunciava com una subvenció encoberta. Davant la magnitud d’aquestes forces, es va acabar imposant l’opció d’intentar construir un sector agrari competitiu, sotmès a les regles d’una economia de mercat, i amb el suport d’ajuts orientats a la seva modernització i intensificació. Amb aquestes regles de joc, és evident que l’agricultura en territoris rurals poc afavorits i de tradició de petites explotacions familiars tenien tots els números per desaparèixer. Quan es mira la distribució de pressupostos això resulta encara més obvi: a Europa, menys d’un 2% de titulars d’explotacions percebia el 76% dels ajuts de la PAC l’any 2011. Aquesta política no només no dona suport a l’objectiu d’evitar el despoblament de les zones rurals més remotes, sinó que, a la pràctica, l’està incentivant.
