A principis de desembre vaig assistir a la presentació d’una tesi doctoral en la qual l’autor va posar com a exemple d’innovació en el camp de l’eficiència energètica el cas d’una fàbrica finlandesa.
La instal·lació en qüestió es dedica al processat d’aliments, i entre d’altres productes utilitza oli per fregir i també peix. Per tal de minimitzar costos i, de retruc, reduir l’impacte ambiental de l’empresa, els seus gestors van instal·lar-hi un sistema per reciclar els olis usats com a combustible de la fàbrica. També van apostar per recollir els excrements dels peixos de la piscifactoria per tal d’alimentar les algues que tenen creixent en grans piscines exteriors i que, al seu torn, serveixen d’aliment per als alevins de la piscifactoria. D’aquesta manera es generen menys residus i es tanca el cicle de nutrients, evitant pèrdues i la necessitat d’importar combustible i aliment per als peixos.
A casa nostra, recentment s’han publicitat dues iniciatives menys vistoses però igualment valuoses. D’una banda, l’abadia de Montserrat està instal·lant un dels sistemes domèstics de calor generada a partir de biomassa més grans de Catalunya. En aquest cas, la caldera s’alimentarà amb les restes vegetals que produeixen 8.000 hectàrees de boscos propers i que són propietat del mateix santuari. Així, el necessari manteniment del sotabosc que fins ara era una càrrega es converteix en un recurs i una font d’estalvi. Ambientalment, la fusta és un recurs renovable que, a diferència dels combustibles fòssils, no afegeix carboni a l’atmosfera i per tant no contribueix a l’escalfament global.
A Olot, després d’anys d’obres, han inaugurat un nou edifici del mercat, amb molta llum i instal·lacions modernes, equipades amb les darreres tecnologies. Una d’elles permet l’aprofitament de l’energia geotèrmica per escalfar el complex, és a dir, disposa de perforacions que s’endinsen al subsòl fins trobar-hi temperatures suficientment altes com per escalfar l’aigua, i després l’aire, amb la pròpia energia de la terra. De fet, l’equipament és de tal magnitud que s’ha ampliat la seva xarxa per proveir d’escalfor un grapat d’edificis municipals propers. Aquesta tecnologia també és present, encara que a menor escala, en dependències municipals de Girona, així com a la Universitat de Girona. De ben segur que se’n podrien trobar altres exemples en altres pobles. Com en el cas de Montserrat, aquesta tecnologia permet l’autoabastiment i trenca la relació de dependència amb el gas natural, el petroli i els seus derivats, tot resultant molt més respectuosa amb el medi natural i reduint considerablement els costos operatius.
Aquells que no tenim possibilitat d’esdevenir autosuficients energèticament sempre podem optar per alternatives més netes que la convencional. La major part del mercat elèctric espanyol està dominat per grans grups empresarials, sovint de capital estranger, i que obtenen l’energia de fonts no sempre netes. Si bé les energies renovables van guanyant pes en la barreja elèctrica estatal (un 40% el 2013), el balanç final que s’obté en emissions de carboni, un cop considerades totes les fonts, mereix una certificació energètica «E» (en una escala de «A» fins a «G», on «A» és la màxima eficiència). Com a alternativa d’àmbit estatal, però d’origen universitari gironí, existeix la cooperativa Som Energia, una entitat sense ànim de lucre que serveix energia certificada verda que prové de fonts renovables que no contaminen. L’entitat, a més, finança projectes locals de generació d’aquest tipus d’energia, i en el futur aspira a cobrir amb projectes dels seus socis productors tota la demanda generada pels socis consumidors de la cooperativa. A més dels beneficis pel planeta i per l’economia local, dono fe que abraçar aquest tipus d’iniciatives genera una certa satisfacció personal: en el moment de rebre la factura es pot observar com la certificació «E» ha donat pas a una «A» i el gràfic de formatget que presenta l’origen de l’electricitat està dominat al 100% per fonts renovables.
