Mai m’havia passat. Fa tres dies vaig acabar de llegir “El impostor”, de Javier Cercas i ahir a la nit em vaig ficar al llit amb el propòsit d’escriure l’article mensual per al meu blog sobre aquesta obra de l’autor de “Soldats de Salamina” i “Les lleis de la Frontera”, els escenaris de Rafael Sánchez i la seva bona sort quan la Guerra Civil s’acabava i de Zarco (El Vaquilla), pels paratges de la delinqüència de Girona.
El divendres, dia 12, vaig publicar unes línies sobre aquest assumpte al Diari de Sant Cugat, setmanari del poble-ciutat on visc.
“En las reflexiones de Cercas” -publicava- hi ha perles cultivades, frases que fan pensar i que em senti al·ludit com a autor de quatre obres imaginades,”el novel·lista sap que la ficció pura no existeix i que, si existís, no tindria el menor interès, ni ningú la creuria, perquè la realitat és la base i el carburant de la ficció” o aquesta altra “el novel·lista sap que cal mentir amb fonament i per això es documenta a fons, per poder reinventar a fons la realitat”.
Cercas concedeix al novel·lista la legitimitat i l’obligació de mentir, encara que no perdona a qui ho fa en la vida real, “és un vici maleït“, diu l’escriptor.
Segurament el lector sap, i si així no és, potser avui vegi augmentada la seva curiositat, ja que el llibre de Javier Cercas tracta d’Enric Marco, aquell anarquista de la CNT i pres dels camps de concentració alemanys, que solament va existir en la seva imaginació. Cercas és dur amb si mateix, tant que trasllada al lector els seus dubtes sobre si realment hauria d’haver escrit, o no, aquest llibre, però crec que també és un xic just quan troba l’explicació de les mentides o fantasies de Marco en recordar les d’Alonso Quijano, abans de convertir-se en el Quixot de la Manxa.
Però mai se m’hauria ocorregut descobrir, com deia en la primera línia, que sobre l’assumpte que em proposava escriure tractava el mateix dia, precisament avui, el seu article dominical de “El País”, Mario Vargas Llosa. Es titula “La era de los impostores” que poden llegir si punxen aquest enllaç, tot i que sí que els demano que tornin a aquestes línies, encara que per això hagin de baixar de les altures literàries i la profunditat dels pensaments del mestre peruà.
A Vargas Llosa no se li esquincen les vestidures pel que ha llegit en el llibre de Cercas, molt possiblement perquè té les emocions ben adobades amb històries imaginades i viscudes i potser per això diu al lector que “en l’era de l’espectacle que vivim, l’histrió és el rei de la festa”.
Es pregunta el Nobel sobre les raons que poden convidar a fer una perquisició rigorosa com la que Cercas ha dut a terme per desemmascarar Enric Marco i sentencia amb tota la raó que tots els éssers humans somiem amb ser altres, “a escapar de les estretes fronteres dins de les quals discorre la nostra vida”. Aquesta ansietat per somiar que som altres i que vivim una vida més atractiva és per Vargas una de les claus de la literatura, del cinema i de tots els gèneres que ens converteixen en passius espectadors.
L’articulista de “El País” trenca una llança per l’audaç i somiador protagonista de “El impostor” i deixa anar un clatellot a Cercas, carregat d’afecte, quan diu que no ha volgut que l’impostor li resultés simpàtic i per això l’aclapara amb epítets condemnatoris a cada pas, oblidant que les bones novel·les converteixen finalment els dolents en bons per “despertar en el lector (i encara que no ho vulgui en el propi narrador), un atractiu irresistible que venç i destrueix les seves reserves o principis ètics o polítics i els transforma en empatia”.
Confesso que he tingut dubtes durant la lectura de “El impostor”, potser influït per les que el propi autor projecta sobre els lectors, però els dic que després de llegir a Vargas Llosa crec que he utilitzat molt bé el meu temps en seguir la història d’aquesta novel·la. De veritat que me n’alegro.
I els deixo aquí un dels trets de l’article de “El País” d’avui, quan l’autor descriu el fabulador Enric Marco: “La seva malaltia és una malaltia del nostre temps, la d’una cultura a qui la veritat és menys important que l’aparença, en la qual representar és la millor (potser l’única, manera de ser i de viure “