«Un metge clínic és bàsicament una persona que escolta històries de pacients. I aquesta activitat és una font inesgotable d’experiències vitals i de preguntes sobre la vida mateixa.
»Formo part d’una família de 6 germans que vam tenir la sort de tenir un pare que era un gran científic: Premi Príncep d’Astúries de Química, nominat en diverses ocasions a Premi Nobel per la seva descripció dels radicals lliures inerts. Persona sempre oberta a l’observació, a una visió crítica del que està aparentment consolidat, que no encaixa amb els paradigmes establerts, a les ranures per on es poden entreveure nous mons…
»[…] Em vaig formar en la medicina hospitalària. A l’Hospital Vall d’Hebron durant 4 anys, a Londres durant uns altres 4 com a director d’un departament d’ecocardiografia, a l’Hospital de Sant Pau 18 anys com a director mèdic del Programa de Trasplantament Cardíac i com a cap del Servei de Cardiologia de Lleida i catedràtic de Cardiologia de la UdL.
»En aquest àmbit hospitalari, el diagnòstic i reparació del cos físic és l’urgent: un bypass coronari, un recanvi de vàlvules, un trasplantament, una transfusió, la recuperació d’una aturada cardíaca, el tractament d’una insuficiència cardíaca, etc.
»Això requereix un coneixement precís de l’anatomia, fisiologia, bioquímica, biologia molecular… per entendre els mecanismes pels quals el cos orgànic emmalalteix. Coneixements que han estat el resultat d’esmicolar el cos: òrgans, teixits, cèl·lules, fins a les seves últimes ramificacions, els gens. Fa 14 anys vam posar en marxa un grup de recerca en Biologia Molecular a Lleida dedicada a la mort cel·lular programada, l’anomenada apoptosi, que consisteix en la mort silenciosa de les cèl·lules que ja no serveixen perquè les cèl·lules que proliferen les reemplacin. És un estat de regeneració constant, precisa i impressionant del cos físic.
»Els gens mouen tota aquesta maquinària del cos humà. I ho fan a base de sintetitzar proteïnes, que és bàsicament la seva funció. A la Facultat de Medicina, quan ens formàvem, el brillant professor de genètica ens advertia que un cop sabéssim tot el genoma, les malalties ja es podrien resoldre amb facilitat.
»Ara ja s’ha descrit el genoma. No obstant això, aquest coneixement no ens ha permès ni entendre ni solucionar els problemes dels nostres pacients. Resolem les urgències quan el cos físic s’ensorra, quan l’edifici del nostre cos s’ha ensorrat, i ingressem a l’hospital. Allà apuntalem el pacient, però no entenem profundament per què l’edifici ha caigut, on eren les esquerdes que han provocat el desastre.
»Aquest estat de coses se’m va fer evident quan fa 14 anys vaig deixar la medicina hospitalària per dedicar-me a la consulta externa de cardiologia. I de forma sorprenent, vaig observar que pràcticament la totalitat dels pacients als quals atenia per primera vegada com a cardiòleg, i que venien per palpitacions, dolor toràcic, arítmies, ofec, mareig, síncope… no tenien malaltia cardíaca orgànica; l’electrocardiograma i l’ecocardiograma duts a terme en aquell moment eren normals. De fet, aquests mateixos pacients sospitaven que totes aquelles manifestacions eren degudes a l’estrès, a l’angoixa.
»I a més estaven acompanyades d’altres signes i símptomes que així ho indicaven: cervicàlgies, lumbàlgies, insomni, dolors articulars, irritabilitat, desinterès per feina i família, problemes de conducta, crisis d’angoixa, depressió etc … sovint resultat final de tensions acumulades crònicament i precipitades per un últim esdeveniment.
»Jo no estava preparat per aquesta situació. Perquè, a més, aquests pacients eren treballadors autònoms, i el primer que m’advertien era que no volien prendre pastilles. “Què faig jo sense la farmacologia”, vaig pensar? I malgrat que les bones paraules servien per millorar les situacions, no resolia el problema pel qual venien a demanar-me ajuda. Els llibres de medicina tampoc ajudaven: l’angoixa com a tal pràcticament no existeix, com a màxim es descriu la crisi d’angoixa en l’apartat de malalties psiquiàtriques.»
Aquesta va ser una part de la presentació que el doctor Manel Ballester, cardiòleg i professor de la matèria, el qual conec molt bé, va pronunciar quan va presentar, a la Casa del Llibre del passeig de Gràcia, el llibre Lo que tu luz dice, d’Ana Maria Oliva (http://www.anamariaoliva.es/).
El tema se m’escapa de les mans, per ignorància sobre el tema, però m’atrapa per la curiositat. L’energia, això que no es crea ni es destrueix, sorgeix aquí com un element que existeix des que el món és món i ho fa amb incursió insolent dins de l’ortodòxia de la salut. Com ho van fer, en els seus inicis, les solucions a malalties en les quals ningú, o gairebé ningú, s’havia aturat.
Les contraportades d’importants diaris reben, perquè el lector se n’assabenti, el que Ana María Oliva -i el seu presentador Manel Ballester, cardiòleg català- diuen sobre malalties mil·lenàries. I a les llibreries, la narrativa, la novel·la històrica o l’assaig sucumbeixen davant l’interès del lector davant del més urgent. A la gent li agrada llegir el que altres somien, però es fica la mà a la butxaca quan la tapa d’un llibre li diu que aquelles pàgines li poden obrir els ulls en el seu problema, en el del seu pare, el seu cònjuge o un dels seus fills.
L’assumpte va de medicina, això està clar, però fa pensar, pel seu gran sentit comú, que potser pogués ser profitós per a altres qüestions. Sí, que en el fons el que va dir el cardiòleg Ballester, canviant-li mínimament el format, es podria aplicar a problemes de la vida quotidiana, els més espinosos.
He pensat -i no m’estendré gaire més perquè no hi ha major eloqüència que la claredat del que es diu amb convenciment i coneixement- que no estaria malament que cadascú, en el seu ofici i la seva responsabilitat, reflexionés d’aquesta manera. Ja fóra en economia, en la vida pública o en aquelles coses que, per la seva exemplaritat, són observades pels ulls dels ciutadans, molts d’ells bastant desesperats.
Sí, ja ho sé, que són qüestions diferents, però les actituds reflexives i mínimament autocrítiques són polivalents, per no dir universals.
No sé gairebé res de la física quàntica o medicina energètica, ni les coses que no s’estudien en les facultats de medicina, ni les que sí que s’estudien, però em dic si pot ser un símptoma, tant de bo, que es remoguin o ventilin els fonaments de totes les peces que componen el mosaic en el qual vivim.
