Concert de Marta Almajano i l’Acadèmia 1750 del Festival TdM
El passat 15 d’agost va tenir lloc a l’Espai Ter un concert de música espanyola barroca interpretat per Marta Almajano i l’Acadèmia 1750 dins de la programació estiuenca del Festival de Torroella de Montgrí. Tal com estem acostumats, es va intentar fer una recreació instrumental i vocal molt acord amb l’òptica d’aquest estil artístic: el Barroc. Per aquesta raó, es va optar per peces musicals recitades o cantades i que anaven acompanyades d’instruments, com ara, el clavicèmbal, la tiorba, entre altres, cosa que deixava explícita a l’espectador, el tipus d’actuació que era.
Així mateix, era evident que l’acompanyament ideal (el baix continu) per a la veu de Marta Almajano i les lletres de Antoni Lliteres i José Torres, fos l’Acadèmia 1750, que des del seus començaments al 2006 i amb la seva presència al festival ha constituït una marca personal i única d’interpretar la música barroca a la qual els ha ajudat la recuperació de sons i instruments d’aquesta època. En aquest punt, m’agradaria destacar la interpretació per a arpa doble de Sara Águeda de l’obra Canción alemana de Diego Fernández de Huete.
Així doncs l’Acadèmia 1750, tal com manen els canons de les cantates i recitatius, va afavorir el predomini de la lletra parlada de manera impecable. Els textos de Lliteres i Torres recopilats per Juan José Carreras sota el nom del Manuscrito Mackworth de cantatas españolas, l’original del qual es troba a la Universitat de Cardiff, ara executats per Almajano i l’Acadèmia, ens van fer reflexionar sobre el punt agredolç que va suposar la glòria decadent del Segle d’Or espanyol. Amb aquesta idea de decepció, l’amor no deixa de ser un joc enganyós, de ¿Quién podrà tus disfraces?, difícil d’entendre, que acaba revelant la trista veritat del imperio tirano, el desenllaç del qual deixa a l’enamorat infeliç: déjame, ingrata, llorar.
Els sentiments formen part de les contradiccions pròpies d’aquest moment, d’un vaivé d’emocions molt ben explicat amb el so greu de les cordes, d’un clavicèmbal imperceptible, d’un ritme ràpid dels recitatius o més pausat de les àries i de la falta de dramatisme de la cantant. Tot està en consonància amb la idea barroca de l’antítesi, que l’amor és la mort o el gaudi, que el temps no perdona (tempus fugit) i que només ens queda el camí d’ocultar-nos després d’esbrinar la veritat de què són els perdedors d’aquesta història. No obstant això, des de la contemporaneïtat i des de la nostra perspectiva actual, d’un entorn també de decepcions i de sentir-nos entre l’espasa i la paret, sempre ens quedarà l’alè de la música, i per què no de l’amor, que recobro la vida, con solo sentir (-la/lo).
Bibliografia
www.festivaldetorroella.cat
www.orquestabarrocadesevilla.com
