88 anys al carrer d’Ullà

L’Anselm Roig –en Selmo– és assossegat, plàcid, correcte, té bona memòria. Ens trobem a can Quintana, just davant de casa seva, al carrer d’Ullà, on va néixer i on ha passat tota la vida. Ens asseiem a la sala Francesc Gimeno, envoltats d’art, un entorn ideal per fer córrer els records. Ell en té molts i s’explica molt bé, sovint acompanyant les paraules d’una punta de fina ironia.

Abans de la guerra va anar a estudi amb el senyor Tomàs, després amb la senyoreta Andreu, i amb el senyor Dabau, un mestre senzill i afable, de qui té molt bon record.

– En Cels i jo érem els seus alumnes preferits -em confessa l’Anselm, i somriu- ens va posar junts en una taula al final de la classe i que féssim el que ens vingués més de gust; però amb la guerra el van mobilitzar, va haver d’anar al front.

M’explica anècdotes de les escoles, que en Pepe González de vegades donava classes com a substitut, i un dia va treure de l’aula en Joan Puig, i aquest des de la porta s’acomiadà amb un “bon vent i foc al cul!“, o de quan en Vilà de les gracioses va posar carbur als tinters i tots van explotar… Ja se sap, els grans feien guerra, els nois bretolades.

– El teu pare era músic –li dic-, tu no en vas voler ser?
– A Torroella n’hi havia molts de músics, molts vailets n’aprenien i jo també vaig anar a classe de música. Hi anava amb en Cosme Companys i en Josep Forcada, però no m’agradava. Vaig anar d’aprenent de lampista a can Cros, després em vaig establir pel meu compte, al carrer dels Dolors, vaig arribar a tenir dotze o tretze treballadors… però quan el negoci va anar canviant i ens anàvem convertint en subcontractats dels constructors… ells facturaven i cobraven, feien el negoci i nosaltres estàvem a les seves mans… llavors, ho vaig deixar.

– I et vas casar als 40 anys, i et vas dedicar a la botiga. Parlem-ne?
– La casa on visc i sempre he viscut, al carrer d’Ullà, havia estat propietat de la família Gumà de plaça i la tenien llogada a l’Enriqueta Pascual, l’Enriqueta de Serra, que li deien. Era una dona molt trempada, duia la botiga molt bé, era dinàmica, atenta amb els clients, els dilluns li venien de tot arreu, de Serra –el seu poble-, de Gualta, de tots els pobles del voltant. Quan els meus pares es van casar, van aconseguir que l’Enriqueta els cedís la botiga, el traspàs els va costar 500 duros.

– La botiga complementava l’ofici de músic.
– Sí, el pare es deia Climent Roig Casadevall, l’afició li devia venir de l’avi, que formava part d’un cor llavors famós a la vila, “El bar burlesco“. Però ningú no podia pas viure només fent de músic, tots tenien botiga o feien altres oficis que s’hi poguessin compaginar… Ell tocava el fiscorn i el trombó a “La Principal de Torroella“, després a Sant Sadurní d’Anoia –molt pesat, tan lluny-, però també feia tot el que es presentava i ell podia fer, soles d’espardenyes per a la fàbrica dels Pujol, escrivent a cal banquer Puig de plaça -en Putxet-, copista de partitures -perquè tenia molt bona lletra-, etc. La mare, que tenia molta espenta, feia rutllar la botiga amb molt d’èxit. Mataven pollastres, conills, oques, venien arròs, sucre, sabó… i bacallà, i el seu article més famós, les arengades, que exposaven de cara al carrer, en cascos de 500 peces. No hi havia casa a Torroella que no en comprés, però encara més els dilluns: els petits botiguers dels pobles veïns, Bellcaire, Ullà, Gualta, en compraven una dotzena, dues dotzenes, per a la seva venda setmanal; de vegades, de matinada, un pagès abans d’anar al camp passava a comprar un parell d’arengades per dinar… perquè el vespre abans la seva dona se n’havia descuidat. Un o dos cops, durant la guerra, varen arribar a importar de França articles de contraban, en un vagó que parava a Sant Miquel de Fluvià, consignat a nom d’un tal Oliva, estraperlista, i que distribuïen camionetes de l’Escala. La mare era molt decidida, tothom coneixia la botiga de l’Antònia Barrancota.

– De què ve aquest motiu?
– El meu besavi, Anselm Roig Passarrius, un home fort, valent i audaç, de Torroella, va participar al “foc de Castelló“, la batalla que enfrontà carlins i liberals a Castelló d’Empúries l’any 1879. Com que s’assemblava en tot a un bandoler que li deien Barrancot, també li van començar a dir a ell, i aquest va esdevenir el motiu de la família. Feia tabac, un cultiu prohibit, i el venia en pols, en capsetes de rapè, sobretot als capellans, molts en prenien. Una vegada, per escapar-se de la Guàrdia Civil, es tirà al riu i respirava amb una canya a sota aigua. També es dedicava a la cria de fures i els capellans n’hi compraven per anar a furar, es veu que estaven prou desvagats per anar a caçar conills amb la fura… Un seu germà, Joan Roig Passarrius, va tenir el primer estanc de Torroella… L’avi es deia Pere, era fuster, feia barques en un local d’aquí a can Quintana; la porta que hi havia ara és finestra, és per on es veu el pessebre, des del carrer, per Nadal.

L’Anselm recorda molt bé un altre local que hi havia hagut a l’edifici de can Quintana, de cara al passeig de Fora Portal, el cafè d’en Nitu, que és com deien a en Joan Vicens, germà del que pels anys trenta va ser alcalde per ERC, en Pere Vicens. En aquell cafè s’organitzaven festes i saraus, revetlles, s’hi feia molta gresca, i també alguna xerrada política, en general de caràcter extremista, marxista o anarquista, i era molt concorregut per la gent més d’esquerra.

Comentem que quan esclatà la guerra, i a Torroella es formà el Comitè, en Pahí en fou president i una de les fites que es proposà fou la col·lectivització dels oficis, i a l’hora de tirar endavant el col·lectiu dels músics, ho feu amb l’ajuda del pare de l’Anselm i d’en Ricard Forcada. Quan es constituí l’ajuntament antifeixista, amb en Nitu d’alcalde, també s’aprofità la seva experiència bancària, i va ser nomenat “dipositari de fons interí“. I al cap d’uns mesos, quan es va fer càrrec de l’Ajuntament un equip moderat, en els bitllets de pesseta i de cinquanta cèntims -que es van emetre el maig i l’agost de 1937- s’hi llegia: “El  Dipositari – Climent Roig“.

– El pare no era de cap grup polític, simpatitzava amb l’esquerra, això sí, i a can Nitu es trobava amb en Miquel Canals, en Pahí, que hi anava cada dia.

– En Pahí aviat va ser arraconat pel Borni, un foraster obscur…

– En Pahí era una bona persona, ell mateix es va anar apartant, i potser per por. Qui sap a quanta gent va salvar la vida i no es va saber!… Després, exiliat a França, va estar al camp de Sant Cebrià, va patir una nova guerra, els alemanys el van ferir però se’n va sortir, era un bon mecànic, ideà millores en màquines d’una pedrera on feien grava, després venia a Torroella, s’hi va comprar un pis… No tingué aquesta sort en Nitu, que havent fugit a França, tornà per por que corrés perill el seu pare, i fou pres i afusellat. No van faltar denúncies també contra el meu pare, per col·laboració amb aquells ajuntaments; afortunadament, sense conseqüències.

És hora d’acomiadar-nos.
– Selmo, gràcies per l’amabilitat de compartir els teus records amb els nostres lectors… i per molts anys.

Se’n va caminant cap a casa seva, pausat, tranquil. Veient el seu físic sobri, fràgil, no puc evitar de comparar-lo amb el seu pare, en Climent Barrancot, un home extremadament ventrut; tant, que diuen que a l’Ajuntament van haver de retallar una taula perquè la panxa no li impedís d’acostar-se a la feina. Quins contrastos!