La necessitat de la poesia en el nostre món
L’any 2018, la Generalitat de Catalunya commemora els cent anys del naixement de la poeta i traductora Montserrat Abelló. Sempre són benvinguts els homenatges a les persones que engrandeixen la cultura en totes les seves manifestacions.
Si destaquem el cas de Montserrat Abelló, sense menystenir els noms de tants altres homenatjats aquest any a Catalunya i al món, és perquè la seva presència ens és propera, i perquè en la seva llarga i difícil trajectòria vital ha tractat els temes universals amb versos planers, mostrant el seu compromís amb la vida, amb el país, amb la veritat i amb el feminisme. Tot plegat amb un tractament delicat de la paraula i el ritme “Les paraules/ se m’entortolliguen/ a les mans. Em costa/ de desprendre-me’n./ Se m’amoroseixen/ entre els dits, i/ es tornen dolces.” “Desconec tot enginy que/ formula florides paraules,/ i amb fermesa m’entesto/ a parlar amb mots senzills.” “…aquest amor meu pel ritme de les paraules.”
En la seva faceta de traductora de l’anglès, ha eixamplat l’horitzó de la poesia escrita des d’una òptica femenina. Montserrat Abelló escriu que confia “en la vigència i la necessitat de la poesia en el nostre món”. Són paraules del pròleg a les seves traduccions de 20 poetes de parla anglesa del segle xx al volum Cares a la finestra. Es dol que al nostre país la poesia de dones s’hagi considerat menor i constata que les 20 poetes que tradueix “tenen un lligam molt fort amb la naturalesa i horror a la guerra (…), que la seva poesia és valenta i compromesa, que analitzen amb rigor les injustícies socials, el naixement, la mort, la relació entre generacions, el sexe. També en totes hi ha una recerca de la pròpia identitat (…), poesia reveladora de moltes diferents maneres d’estimar i veure la vida.”
Homenatgem la nostra poeta en el centenari del seu naixement llegint la seva obra. En les seves paraules i en les de les poetes que tan encertadament ha seleccionat i traduït, hi podrem trobar l’expressió de neguits, desitjos, penes i alegries que també són nostres i que no sabríem expressar amb tanta força i senzillesa a la vegada
