Els esdeveniments s’han precipitat en els darrers mesos, de tal manera que ja disposem d’un nou parc a les comarques gironines: el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter. La velocitat amb la qual el procés de creació del parc ha anat cremant etapes invita a fer un exercici més reposat d’anàlisi del paper jugat pels diferents actors que s’hi han vist implicats. En aquest sentit, resulta d’allò més interessant repassar les intervencions que els diferents alcaldes, agents econòmics i socials van fer davant la ponència del Parlament de Catalunya. La sessió s’estengué tota una jornada llarga i va permetre conèixer els punts de vista, temors i peticions que feien els diferents alcaldes dels municipis implicats, els pagesos, els que viuen del turisme a l’Estartit o dels ecologistes. Un total de 19 compareixences, més de 9 hores de material, consultable gratuïtament al web del Parlament. Repassar individualment cadascuna de les posicions seria excessiu aquí, i és que hi va haver de tot: intervencions solemnes, peticions ben fundades, reclamacions fantasioses, crits, rancor, humor i un pollastre que s’erigí en metafòric protagonista. No obstant, m’agradaria analitzar dos detalls, foteses per alguns, que penso que ens podrien ser útils a tots plegats en situacions similars que es puguin produir en el futur.
1- Molts dels ponents, vinguessin del món polític, empresarial o de la societat civil organitzada, es referien a l’afectació del parc als seus territoris, activitats o persones. Que si el parc afectarà al turisme, que si afectarà els propietaris de terrenys, que si afectarà als pagesos, etc. Parlar d’afectació du associat, implícitament, una connotació clarament negativa. Habitualment els afectats són les víctimes d’una catàstrofe natural (pedregades, terratrèmols, etc.), aquells que s’han quedat al carrer quan tanca una empresa o també els qui contrauen alguna malaltia epidèmica. En canvi, ningú es refereix als guanyadors d’un esdeveniment esportiu, als agraciats amb la loteria o bé als municipis receptors d’un nou museu com a afectats. Aquest darrer exemple és significatiu. Un parc natural es pot concebre com un museu, per bé que molt més dinàmic. Ambdós projectes són inversions que permeten el desenvolupament cultural, fomenten el coneixement i la conscienciació vers els valors patrimonials que hem heretat i recolzen amb la seva presència un desenvolupament econòmic sostenible. Qui es pot veure afectat per aquestes propietats, totes elles positives? Potser l’única diferència, a més de les dimensions, és que mentre que un museu es basa en elements més o menys inerts, un parc natural conté un patrimoni natural viu, en diàleg permanent amb les gents que hi habiten, i per tant és contínuament canviant. No hi ha res, doncs, que per definició faci d’un parc natural un element perjudicial, ans al contrari. En definitiva, potser caldrà acostumar-nos a parlar d’un municipi que es pot veure inclòs en un parc natural, d’una activitat econòmica regulada per la seva normativa o d’unes persones que poden intervenir en el seu funcionament. És hora de deixar de parlar de “l’afectació” del parc i mirar d’aprofitar tot allò de positiu que implica. Podem parlar de “l’aportació” del parc?
2- Abans de la ponència, tant els organismes representats a la sessió com la ciutadania en general havia tingut ocasió de repassar el projecte del parc i fer-hi al·legacions. Se n’havien presentat més de 1.600. Doncs bé, durant la ponència parlamentària hi va haver grups opositors al parc que van atribuir-se-les totes. Escandalós. Argumentaven que 1.600 al·legacions demostraven l’oposició al parc que hi havia entre la gent del territori on es planificava. És cert que alguns empresaris temorosos dels efectes del parc havien recollit centenars d’exemplars d’una mateixa al·legació contrària a la presència de la protecció. És també cert, però, que s’havien presentat moltes al·legacions a favor del parc, o fins i tot n’hi havia algunes que es limitaven a remarcar errors del projecte, que havien de ser corregits. Com que tots els tipus d’al·legacions havien contribuït a elevar-ne el recompte final, no resulta legítim prendre’n l’elevat nombre com a justificació ni a favor ni contra l’aprovació del projecte. Més enllà d’aquesta apropiació indeguda de centenars d’al·legacions a la causa contrària al parc i de l’errònia interpretació del seu significat, convé remarcar que el període d’al·legacions no és un referèndum sobre el pla o projecte sotmès a exposició pública. Les al·legacions recollides han de permetre canviar o millorar aspectes del projecte al qual fan referència, per això hi són. En aquest sentit, mil al·legacions que diuen totes elles el mateix no tenen juntes més valor, malgrat la seva insistència, que una sola al·legació que diu quelcom diferent. I és que una al·legació no és un vot, té l’objectiu d’informar i suggerir, no el de sumar. Les votacions ja es donen una vegada cada quatre anys, la participació activa en la democràcia, molt més rica, es produeix de manera continua a través de processos com els de consulta pública, i això no requereix majories, sinó arguments de qualitat.
