El 23 d’abril, diada de Sant Jordi, em vaig sotmetre a una petita, però laboriosa, intervenció quirúrgica. Durant els tres dies que vaig estar ingressada a l’hospital Josep Trueta de Girona, vaig tenir prou temps per reflexionar sobre la nostra Seguretat Social i em vaig sentir molt afortunada de poder-ne ser usuària. Segurament no valorem prou la importància que té, ja que més aviat solem veure-li defectes, que també en té, però, que és el que no en té?
Recordava les proves anteriors a la intervenció, els controls que vaig passar, diferents metges, anàlisis, rehabilitació… Crec que se’m va fer tot el que era necessari. Si hagués hagut d’anar en una clínica privada, les despeses haurien estat quantioses. Gràcies a la Seguretat Social, no vaig haver de fer cap mena de despesa.
Vaig ser ben atesa. El personal sanitari, puntualment, em venia a fer els serveis que calien, la roba que necessitava sempre era neta i a punt, el menjar, d’hospital, però correcte. L’hospital no és un hotel de quatre estrelles, ni de bon tros. La majoria de personal fa el que li pertoca i compleix amb la seva obligació. Estic segura que tots són professionals en el lloc que ocupen, però, com en totes les professions, n’hi ha que treballen amb més dedicació, amb més destresa, amb més entrega, fins i tot amb una mica de tendresa, cosa que el malalt agraeix moltíssim. En aquests llocs, els pacients es troben una mica indefensos.
Molt possiblement en la carrera de medicina o d’infermeria hi ha alguna assignatura de psicologia per saber com tractar el malalt, els familiars… Això ens caldria a tots en algun moment de la vida, però en aquesta professió és indispensable. Un metge, una infermera, un administratiu o un conserge, cadascun en el lloc que ocupa, si saben tractar amb una mica de simpatia, t’informen o t’escolten quan et cal explicar el que et passa en moments que poden ser angoixants ja tenen mitja feina feta, perquè esdevenen el que el pacient necessita: un bàlsam que suavitzi el seu desconcert, el seu desànim. També és cert que a vegades el malalt és exigent, res li va bé, o a causa de la seva malaltia és difícil de cuidar. La professió del personal sanitari hauria de ser, i crec que ho és, totalment vocacional. Ha de costar-li molt a una persona tenir cura de malalts de tota mena, de totes les edats i condicions, i també li han de venir de molt endins les ganes de dedicar els anys de la seva joventut, i potser tota la vida, a l’estudi, a l’aprenentatge d’aquesta sacrificada però tan valuosa professió.
Parlant amb la Dra. Núria Serra i Tauler, especialista en gestió hospitalària, em deia: “Hauríem de tenir més en compte que mantenir la Seguretat Social costa un dineral, tot i que el cost del procés queda cobert amb un sistema públic que mantenim amb els nostres impostos i que, per tant, no hi ha d’haver cap factura que nosaltres haguem de pagar. Aquest servei inclou visites, proves, rehabilitació, intervencions, material sanitari, neteja, manteniment, medecines, serveis d’urgències amb metges i especialistes les 24 hores del dia, els 365 dies de l’any. Aquí mai es tanca. Esgarrifa de pensar-ho. També cal tenir en compte que encara que l’estada en un hospital de la Seguretat Social no ens costi res, per complicat que hagi estat el tractament que ens han fet, això no ens ha de portar a fer un mal ús del sistema. En aquests moments de crisi econòmica en què es parla de retallades socials hem de ser conscients d’aquesta sanitat de què disposem i vetllar per no perdre-la. Als Estats Units hi ha milions de persones sense cobertura que no poden pagar-se les proves que els calen, i que ni tan sols tenen gratuïtes les vacunes que necessiten els seus fills. Això aquí és impensable.”
No ens cal ser metges o personal sanitari per poder fer més agradable aquest nostre maltractat món. Cadascun de nosaltres des de la petita parcel·la que ocupem podem complaure algú del nostre entorn més immediat escoltant, visitant, saludant amb simpatia, ajudant si podem, estimant… Si ho fem, de ben segur que alguna cosa millorarà al nostre planeta!
