[bs-quote quote=”“He resistit gràcies al suport dels lleidatans.”
“Em coneixen com el bisbe díscol.”
“I m’han reconegut l’esforç amb la creu de Sant Jordi.”” style=”style-11″ align=”center” author_name=”Monsenyor Francesc Xavier Ciuraneta” author_job=”(Palma d’Ebre, bisbe emèrit de Lleida)”][/bs-quote]
[bs-quote quote=”“A Josep Casanovas ─professor de la UB, jutge del tribunal canònic de Barcelona─ el va sobtar la manera descarada amb què actuaven el nunci, el Vaticà i Barbastre: el seu menyspreu pel dret i l’extrema manipulació de tot.”
“La cúria de Barbastre és d’una anticatalanitat visceral i no estaven disposats a pactar res.”
“Una propietat ha d’estar avalada per títols, i Lleida els tenia tots i Barbastre, cap.”
“Ho comparen amb els papers de Salamanca; és indecent comparar un espoli de guerra amb una col·lecció formada legítimament.”
“Pel principi que s’ha aplicat a Lleida no quedaria ni una obra en cap museu, inclosos els vaticans.”
“Fa molt temps que a l’Església catalana li falten aquells jerarques que es plantaven i es feien sentir a la Conferència Episcopal Espanyola, com Vidal i Barraquer i molts altres. A Roma ens falten catalans.”” style=”style-11″ align=”center” author_name=”Eugeni Casanova” author_job=”(Lleida, filòsof i periodista)”][/bs-quote]
[bs-quote quote=”El Vaticà és avui una dictadura teocràtica. Un fals estat.” style=”style-11″ align=”center” author_name=”Jaume Reixach” author_job=”(capellà i escriptor).”][/bs-quote]
[bs-quote quote=”Cal sempre revisar-la, la història. Si no, te la prenen, o te la canvien.” style=”style-11″ align=”center” author_name=”Miquel Colomer” author_job=”(professor i escriptor)”][/bs-quote]
El periodista i filòsof lleidatà Eugeni Casanova explica detalladament en el seu llibre El complot l’odissea patida inicialment pel bisbat de Lleida i després per la seva societat civil per conservar les preuades obres d’art sacre del Museu de Lleida, institució museística centenària fundada el 8 de febrer de 1893, amb obres provinents de les parròquies de la Franja de Ponent, que hi són des de finals del segle XIX i que reclamava el bisbat de Barbastre amb el suport de la Conferència Episcopal Espanyola i el Vaticà, tot anant contra les bases més elementals del dret i de les normes museístiques internacionals. Això passava després de la divisió forçada de la diòcesi de Lleida, malgrat vuit segles llargs d’història i la voluntat dels feligresos, a partir d’un decret dictat el 15 de juny de 1995 pel Vaticà per cedir-ne més de la meitat (111 parròquies amb un territori de 3.500 km2) a la veïna de Barbastre, la qual passava a dir-se de Barbastre-Montsó, i on el barbastrenc Josemaria Escrivá de Balaguer va crear el 1928 l’Opus Dei, l’associació més poderosa de Roma i de l’Església catòlica, i on té el seu gran santuari mundial a Torreciudad. Aquesta nova diòcesi ara te més de 100.000 habitants, les dues terceres parts de les quals són del territori que tenia Lleida i on Montsó, Fraga i Binèfar són poblacions més importants que el mateix Barbastre. El bisbat de Barbastre representa, per tant, el bisbat de la gran família de l’Opus. La desmembració de Lleida, que després es prolongaria per intentar obtenir-ne les obres d’art, ha estat, segons Casanova, una ofensiva estratègicament programada contra l’Església catalana que ha cristal·litzat de moment amb els nomenaments de bisbes modèlicament reaccionaris a Tortosa (Javier Salinas, que va subscriure el manifest de La Razón a favor de la unitat d’Espanya), a Terrassa (Saiz-Meneses) i a Vic (Romà Casanova), i un arquebisbe de l’Opus Dei a Tarragona (Jaume Pujol). L’Opus Dei també projectaria de fer una ruta mariana Saragossa-Barbastre-Lourdes. Perquè això tingui sentit, cal que Barbastre sigui important… i ha de tenir museu, per això necessitava les obres sacres de Lleida.
I el dia 7 de gener de 1996, explica Casanova, el bisbe Ambrosio Echevarria, un capellà castrense franquista, va demanar formalment al de Lleida el lliurament de les obres que havien pertangut a les seves noves parròquies, reivindicacions que van ser assumides immediatament per la Conferència Episcopal Espanyola, pel Vaticà i pels polítics i les institucions aragoneses en ple, acompanyades d’un regionalisme aragonès associat a un marcat nacionalisme espanyol i una catalanofòbia a ultrança.
El bisbe de Lleida, Francesc Xavier Ciuraneta, amb el suport de Joan Ramon Ezquerra, va lluitar amb recurs rere recurs contra unes peticions i decisions que creia injustes en uns moments inicials que sense el seu coratge haurien pogut decantar la balança cap a la pèrdua de les obres d’art. El seu esforç, llevat de la gent de Lleida, va passar força desapercebut al país en general. Les pressions que va rebre de la Conferència Episcopal Espanyola i del Vaticà per lliurar les obres varen ser tremendes. Contra les disposicions del cardenal Giovanni Battista Re ─durant dècades un dels homes més poderosos de l’Església, ja que regna sobre els 4.800 bisbes del món i és el número tres de la jerarquia, darrere del mateix pontífex i del secretari d’Estat─, i durant un període de set anys, el bisbe català va posar en evidència les arbitrarietats de Roma i de la Conferència Episcopal. “El van insultar, li van cridar, el van amenaçar amb l’excomunió, li van enviar anònims amb excrements i pornografia […]”, explica textualment Casanova en el seu llibre. Però va resistir amb el suport i l’assessorament del Dr. Eduard Bajet, especialista en dret civil i canònic de Barcelona; de Santiago Bueno, catedràtic i jutge al Tribunal Eclesiàstic de Barcelona; de Josep Casanova, professor a la UB i jutge també del tribunal canònic de Barcelona, i de la procuradora Martha Wegan. Quan Ciuraneta no va poder aguantar més arran de la malaltia que l’afectava, Re va col·locar a Lleida el bisbe més reaccionari de les diòcesis catalanes, Javier Salinas, titular de Tortosa, amb les ordres de deixar definitivament tancada la feina encomanada.
Cal recordar que el bisbe Josep Messeguer (nascut l’any 1843 a Vallibona, a la comarca valenciana dels Ports) és la figura central del Museu Diocesà, perquè el va crear i perquè hi va aportar les peces principals. Aquest és el segon museu diocesà creat a Catalunya, després del de Vic, fundat un any abans pel bisbe Josep Morgades. Messeguer havia recollit personalment moltes d’aquestes peces i les va salvar de la destrucció, de la pèrdua i de l’espoli, i amb meticulositat en va guardar els títols de propietat. Altres peces les va comprar legalment el bisbe en persona i van deixar de pertànyer a les parròquies, com és el cas de tantes obres de tants altres museus. Mossèn Jesús Tarragona seria una altra figura decisiva, ja que en la postguerra va recórrer pobles de muntanya que s’estaven quedant despoblats per recollir i salvar el que hi quedava encara de valor artístic a les seves esglésies. Però no només els eclesiàstics van treballar per a desenvolupar el museu. Els historiadors Carmen Berlabé i Francesc Fité van acabar trobant els documents legítims de propietat sobre totes les obres en litigi, confirmant-se que aquestes peces eren al museu des de feia mes d’un segle. Segons el dret canònic, trenta anys són suficients per acreditar una propietat i sis anys ho són en el dret civil. Lleida va aportar al Vaticà, en el seu moment, més de quaranta quilos de papers amb les escriptures notarials referides a cadascuna de les peces reclamades que varen ser desestimades. També pintors lleidatans destacats en el món del surrealisme com Antoni Garcia-Lamolla es van distingir per preservar les obres del museu durant la Guerra Civil Espanyola.
El bisbe Malla és el que va sofrir la partició de Lleida i després va rebre les primeres pressions de la Conferència Episcopal Espanyola i del Vaticà, i se li retreu una gestió tova i desafortunada, ja que no va consultar en cap moment cap jurista o expert en dret. L’octubre de 1999 va ser rellevat per haver arribat a l’edat preceptiva de 75 anys.
La tremenda mediocritat dels polítics catalans va estar a punt de fer perdre aquesta partida, encara que inicialment el conseller Pujals va blindar totes les peces del Museu Diocesà com a col·lecció al Catàleg Cultural Català. L’any 2005, la consellera Mieras del tripartit, i després amb Garcia-Bragado nomenat directament per Pasqual Maragall (paradoxalment un polític nascut a Barbastre amb fama de gestor eficaç, tot i ser un espanyol de soca-rel sense cap vel·leïtat catalana), i fins i tot el mateix Pasqual Maragall, varen exhibir una actitud inicialment d’inhibició, i després de complicitat amb els contraris, i de donar-ho tot per perdut i de no voler defensar el patrimoni amb l’excusa que eren assumptes de l’església i que l’important era aconseguir en contrapartida la complicitat d’Aragó per a l’Euroregió, que era una de les dèries de Maragall. La postura del PSOE, en canvi, amb la vicepresidenta M. T. Fernández de la Vega com a valedora de la tesis de Barbastre, era de fermesa absoluta, ja que telefonava sovint a la consellera Mieras per comminar-la que lliurés les obres. Aquest era també un dels temes predilectes d’Heraldo de Aragón, amb campanyes d’agitació anticatalana programades, així com del locutor aragonès de la COPE ─l’emissora dels bisbes─, Federico Jiménez Losantos. La pressió era fortíssima. Fins i tot la consellera d’Interior, Montserrat Tura, va animar el bisbe Ciuraneta a “ser valent i tornar les obres a l’Aragó”. El bisbe Ciuraneta va contestar ferm i lacònic dient que “no deu conèixer la Llei de patrimoni”. Francesc Beltran, el batlle de Fraga d’aleshores, tenia raó quan deia que els catalans els van deixar sols defensant el bisbat. En canvi, cal reconèixer que la majoria dels polítics lleidatans varen secundar el bisbe Ciuraneta, tant el president de la Diputació de Lleida, Isidro Gavin, com els successius delegats de Cultura de la Generalitat, Francesc Vidal de CiU i Antoni Llevot del PSC. I varen descobrir, potser massa tard, que no s’estava lliurant una batalla eclesiàstica, sinó cultural i política. El món acadèmic i museístic, en canvi, va fer en tot moment una defensa decidida de la unitat del Museu de Lleida, així com també la primera entitat acadèmica del país, l’Institut d’Estudis Catalans, amb una nota de suport feta el 2005. Finalment, Ferran Mascarell substituïa Mieras i el PSC, coordinat amb el PSOE, defenestrava Maragall. L’Euroregió deixava d’interessar i els socialistes se sumaven per primera vegada a la proposta majoritària del Parlament de Catalunya a fi de no quedar en minoria. Per unanimitat, els cinc grups de la cambra instaven el govern que les obres d’art en litigi es mantinguessin com a col·lecció inscrita al Catàleg de Patrimoni Cultural Català. El paer en cap de Lleida, Àngel Ros, es va desmarcar, però, de la moció del Parlament i va manifestar que el seu partit, el PSC, s’havia equivocat “perquè Lleida tant depèn de Barcelona com de Saragossa”. Per contra, la Institució Cultural de la Franja de Ponent va donar a conèixer a Fraga un manifest en el qual més de 200 entitats, grups i associacions culturals i socials de tots els Països Catalans demanaven unànimement que les obres es quedessin al Museu de Lleida. I el Museu de Lleida es va obrir finalment el 30 de novembre de 2007 sent conseller de Cultura J. M. Tresserres, d’ERC. El president de la Generalitat, José Montilla, no va voler ser present a l’acte d’inauguració.
Una qüestió cabdal en aquest litigi és que Barbastre i el Vaticà ─que s’ha posat sempre a favor de Barbastre─ no han volgut analitzar mai la propietat de les peces, però per fortuna hi ha autoritats civils que tenen responsabilitats públiques. Totes les obres que reclama Barbastre tenen escriptura de propietat i de dipòsit i són inscrites al registre. Són quatre patracols de milers de pàgines que recullen tots els documents que acrediten la història de cadascun dels objectes artístics. Al llarg dels molts anys de litigi, tant el bisbat de Barbastre com el govern aragonès van negar-se a acudir a la via civil, reclamant l’exclusivitat de la via eclesiàstica. Finalment, la societat civil lleidatana, constituïda en la Plataforma Cívica per la Unitat del Museu de Lleida i els Amics del Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal que estaven alerta, es varen posar davant de la defensa i varen enviar el litigi a la jurisprudència civil (jutjat de primera instància de Lleida), mitjançant el lletrat Josep Casanova i el lletrat Sapena, i el jutjat va acceptar el cas. Tot començava de nou. Finalment, s’ha conegut recentment la sentència del jutjat del contenciós administratiu de Lleida que, en data 20 de juliol de 2012, ha desestimat la intenció del govern d’Aragó de forçar judicialment l’entrega de les peces d’art religiós que són al Museu de Lleida, sentència lògica i totalment favorable als interessos de les Terres de Ponent.
El llibre d’Eugeni Casanova, d’un rigor inigualable i model de periodisme d’investigació, explica en detall aquest complot, i és distret i molt instructiu. A vegades et deixa perplex, però val molt la pena el plaer de la seva lectura reposada i de la seva atenta i ponderada reflexió.
Agraïments: a Montserrat Oliveres (Cervera) i a Francesc Purroy (Lleida) per la lectura crítica del present manuscrit.
Bibliografia
- Casanova, E. El complot. La trama en la segregació del bisbat de Lleida i el litigi de les obres d’art, Pagès editors, Col·lecció Lo Marraco, Lleida, 2008.
- Rourera, R. “Un pla per ensorrar l’església catalana”, Presència, del 3 al 9 d’agost de 2012, p. 32-35.
- Reixach, J. “Un poble a la deriva”, Avui, 29 de setembre de 2012, núm. 12603, p. 19.
- Pàgina web del bloc dels Amics del Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal: http://amicsdelmuseudelleida.blogspot.com.es/p/presentacio.html
