La Generalitat de Catalunya va declarar el 2017 com a “Any Bertrana”, amb motiu del 150è aniversari del naixement de Prudenci Bertrana i del 125è del naixement de la seva filla Aurora Bertrana (Girona, 1892- Berga, 1974).
[bs-quote quote=”No em condemneu, sense llegir-me
” style=”style-23″ align=”left” author_name=”Aurora Bertrana ” author_job=”(1892-1974)”][/bs-quote]
Aurora Bertrana va ser una de les primeres referents del feminisme català. Personatge fascinant, va ser la primera dona que es va presentar a unes eleccions, el 1933, per ERC, a la circumscripció de Barcelona. Romàntica i aventurera, va fundar la primera jazz band femenina. Fou periodista, ballava molt bé. Era valenta. El 1938 se n’anà a l’exili. Va estudiar música i literatura a Ginebra. Aquesta ciutat suïssa, importantíssima en la vida de l’autora, és present al llarg de la seva obra.
Aurora Bertrana, però, és coneguda sobretot pels seus llibres de viatges, principalment Paradisos oceànics, publicat el 1930, on recull les experiències que va viure a la Polinèsia francesa i que l’escriptora Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991) considera textualment “el més serè, el més bell, i el més ben escrit, d’Aurora Bertrana”. Segons Jordi Galves, escriptor i professor, Bertrana és “sens dubte la més gran, la millor escriptora catalana de l’exotisme”. Remarca també que Bertrana “fou una dona independent, amb idees pròpies, amb gran categoria intel·lectual. Una dona poderosa que només comptava amb ella mateixa, amb el seu talent indiscutible”.
Bertrana era una intel·lectual moderna i cosmopolita, una dona inquieta i compromesa, en paraules de l’experta en la seva obra, Adriana Bàrcia (Girona, 1975). Va viatjar per tot el món i va escriure els llibres de viatges esmentats i també novel·les i dos volums de memòries.
En contrapartida, Vicenç Pagès (Figueres, 1963) la considera una autora menor, que cal llegir i, “que difícilment seria coneguda si no fos pel cognom del pare i per l’exotisme dels seus primers llibres”.
La ciutat dels joves va ser la seva última obra literària, publicada l’any 1971, quan ja tenia setanta-nou anys. Es tracta d’una crítica devastadora de l’Espanya de la seva època. Una sàtira que va patir significativament les tisorades de la censura. El censor afirmava que era una obra amb “críticas duras contra nuestro régimen”, “ideas graves contra la familia y a favor del amor libre”. Per aquest motiu l’obra es va publicar àmpliament amputada.
Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1982), editor de Males Herbes, ha tingut l’encert de recuperar la novel·la i publicar-la per primera vegada, i gairebé mig segle més tard, amb el text íntegre tot incloent-hi les pàgines que inicialment no van superar el sedàs dels censors amb un annex molt interessant i aclaridor on hi ha els comentaris i els informes de la censura franquista.
[bs-quote quote=”Com és possible que una obra tan lúcida i reveladora, propera a un gènere en auge com són les distòpies, i, a més, escrita per una pionera del feminisme com és Aurora Bertrana, no s’hagués tornat a publicar des de la primera edició escapçada del 1971?” style=”style-23″ align=”left” author_name=”Ramon Mas” author_job=”(1982)”][/bs-quote]
Per tant, en aquesta obra podem gaudir no només de la part literària, una distòpia juvenil atípica per curiosa, sinó que podem veure-hi i conèixer la manera com actuava la censura durant la dictadura franquista. Així, en l’informe que el censor redactava després d’analitzar una obra literària prèviament a la seva publicació, se seguia punt per punt aquest esquema: “¿ataca al Dogma?” (páginas…); “¿a la moral?” (páginas…); ¿a la Iglesia o a sus Ministros?” (páginas…); “¿al régimen o a sus instituciones?” (páginas…); ¿a las personas que colaboran o han colaborado con el Régimen?” (páginas…); “los pasajes censurables ¿califican el contenido total de la obra?”. I acabava amb aquests darrers apartats: “Informe y otras observaciones” i “Resolución”. Tot això anava acompanyat amb una notificació oficial amb segell del Ministerio de Información y Turismo. Dirección General de Cultura Popular y Espectáculos, en la qual “se aconseja la supresión de los pasajes señalados en las siguientes páginas…”.
Per tant, aquesta censura que descrivim la va patir Aurora Bertrana en la novel·la que comentem i que Bàrcia la classifica com una peculiar obra de ciència-ficció, on l’autora situa els joves en contraposició als vells, és a dir, teixeix una metàfora en la qual situa els nous temps abanderats pels joves contra uns vells temps que són defensors del conservadorisme, de la moral cristiana, del règim. En definitiva, la lluita del progrés contra el bloqueig, del fill contra el pare, de la llibertat contra la repressió.
La novel·la està escrita com un reportatge imaginari, amb alguns moments de tendra ingenuïtat. Remarca Montserrat Serra que el narrador de la novel·la és un periodista procedent de la Ciutat dels Vells (molt identificable amb l’Espanya tardo-franquista), que viatja a la Ciutat dels Joves per descriure la seva gent, com funciona aquesta nova societat utòpica de la qual tothom parla. Cada capítol es dedica a una àrea: l’ordre públic, la religió, les belles arts i les lletres, la instrucció pública, la higiene sexual, etc. Serra puntualitza que Aurora Bertrana no escriu un pamflet. El periodista de la novel·la no està d’acord amb totes les idees posades en solfa a la Ciutat dels Joves. Ara bé, l’autora utilitza amb ofici i mestratge l’acarament entre ambdues societats per etzibar reflexions i trompades contra tot allò que a ella, a setanta-nou anys, li semblava incongruent.
[bs-quote quote=”No hi ha gèneres dolents. Només escriptors dolents” style=”style-23″ align=”left” author_name=”Claude Aveline ” author_job=”(1901-1992)”][/bs-quote]
La ciència ficció es una especialitat inhabitual en llengua catalana. Podríem destacar algunes obres referents com L ‘illa del gran experiment d’Onofre Parés (1927), Andrea Victrix de Llorenç Villalonga (1973), El mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo (1974) i la recent Barcelona 2101 de Valentí Puig (2018), possiblement com a obres representatives.
Bàrcia suggereix que, amb aquest obra, Aurora Bertrana es podria posar al costat de Mary Shelley (1797-1851), l’autora de Frankenstein o el Prometeu Modern. Crec que és una comparació agosarada, però la Ciutat dels Joves resulta ser una novel·la àgil i curiosa, a vegades innocent i tendra però sempre sorprenent, i que mereix tant per la temàtica com pel contingut un més ampli coneixement i gaudi.
L’escriptora Ada Castells (Barcelona, 1968) reflexiona dient que “l’índex de lectura del país és patètic”, a causa de l’estil modern de vida, amb horaris extensos i una oferta d’oci múltiple que no ajuda a adquirir l’hàbit de lectura. I com més illetrats més fàcils de dominar. És per això que potenciar la lectura no interessa tothom. Però la lectura és un acte íntim meravellós –diu Castells- entre autor i lector, de tu a tu: “És tan màgic que em costa d’entendre que hi hagi tantíssima gent que hi renunciï, cosa que em fa sospitar que no ho han provat prou”. Per als poc convençuts els diria: intentem-ho de nou amb la Ciutat del Joves. I després ja en parlarem. D’acord?
Referències bibliogràfiques
- BERTRANA, Aurora. La Ciutat dels Joves. Ed. Males Herbes. Barcelona, 2019.
- SERRA, Montserrat. “La ciutat dels joves, la distòpia de l’Aurora Bertrana”. Vilaweb, 7 de març de 2019. https://www.vilaweb.cat/noticies/aurora-bertrana-ciutat-joves-distopia/
- PAGÈS,Vicenç. Clàssics revisitats. “Una dona viatgera. Paradisos oceànics. Aurora Bertrana”. Col·lecció Josep Pla. Diputació de Girona, 2018, pàg. 193-7.
- CASTELLS, Ada. Llegir aprima. La República, núm. 52, 2019, pàgina 36.
- GALVES, Jordi. “Aurora africana”. El Temps, 28 de maig de 2019. Pàgina 82.
