Els joves escriuen

Calella

Desitjava pernejar vora la mar aurina de Calella. Anhelava pensar per a mi i només per a mi. Volia ser conscient dels presents que em donava la vida i sols saber, descobert per mi mateixa, que sóc feliç deixant de banda cada petit error possiblement insignificant que sembla més del que pot arribar a ser. D’aquestes conclusions me n’adono compte minuts després de respirar l’aire ple de sal que em domina cada un dels meus crepés i me’ls fa xocar a la cara d’una manera brusca i directe. Els dits dels meus peus agraeixen la multitud d’arena tèbia que els fa un llarg pessigolleig durant l’empremta que deixen marcada. L’empremta que als pocs segons desapareix i ja no torna a existir. Una petjada a la sorra dura poc, tal i com dura la nostra existència. Amb aquesta reflexió, generalment tenim tendència a vèncer la part bona de tot plegat que és la realitat. Sabem que només viurem una vida i l’hem de beneficiar de la manera més extrema possible.

Sense adornar-me’n, m’acosto cada vegada més a la casa Rosa. La brisa no és tan forta i el mar, sense deixar la seva blavor intensa, deixa caure les onades amb menys intensitat però no amb menys valor. Per petites que puguin arribar a ser no vol dir que els traiem importància, sinó es podria dir que és quasi el contrari. Donem valor a aspectes que casualment no en tenen tant com ens podem imaginar. És així doncs, que ens hauríem de fixar amb nous conceptes que poden ser majors que d’altres més característics.

Camino i camino, no em canso i tot el que m’envolta em sembla interessant. De sobte em sorprèn una punxa que s’amaga entre la sorra. L’estiro amb sensibilitat i em surt una estrella de mar. És curiós… mai n’havia vist cap. Hauríem d’intentar experimentar i buscar nous fets, aparences mai vistes en les persones, a l’ambient o a la immensa naturalesa. Buscar i saber trobar experiències mai viscudes que et poden canviar o simplement veure les idees de manera totalment diversa, tan sigui bona o dolenta, però sempre acceptant-la tal i com és.

Fa una calor sufocant i m’entren ganes d’endinsar-me al mar. Una aigua cristal·lina, quasi transparent m’acaricia les cames fins els genolls. M’hi acosto més i m’atreveixo a donar-li més parts de mi. De cop em supera la cintura i el tocar-me les lumbars em ve una esgarrifança agradable que em baixa la gran vivesa d’escalfor dintre meu. Continua i em roba el pit fins les espatlles. El cap encara és meu i decideixo no donar-li. Pocs instants després no em puc resistir i em capbusso fins tenir una sensació neta, una sensació que em ve sovint quan toco aigua, em relaxa, em difon. Moltes vegades ens equivoquem a l’hora de donar el que tenim. Sembla que ens tapin la vista quan atorguem o confiem alguna estimació a certa persona agradada que en aquell precís moment ens sembla el més considerable i per a nosaltres mateixos solament existeix aquella persona. Primer, ens hauríem de treure la bena dels ulls i controlar de ben a prop el que ens passa pel davant. Després assegurar-nos de quina és la cosa que es tracte i a qui li donem. Són conceptes que semblen bàsics però els hem de tenir en compte pels resultats de les conseqüències.

El Sol deixa de somriure i s’acomiada. Ho fa amb un taronja fort i decisiu, com si volgués expressar la gran calor que ha desprès durant el dia i que la manté fins l’últim minut. A l’altra banda del cel surt la lluna minvant. Sembla que no tingui tantes ganes de manifestar el que sent ja que el seu rostre no és prou tità. Són especialment diferents, com és tot a la vida. Ens jutgem uns amb els altres sense arribar enlloc, però la gran veritat és que mai serem capaços d’arribar-hi. Tots som dissemblants i això no ho pot canviar absolutament ningú.