Continuo la sèrie d’articles dedicats a dones que, pels seus mereixements, es podrien proposar perquè un carrer de Torroella portés el seu nom. Avui parlaré de Carme Esteve Andoca i de la seva relació amb la nostra població. Abans, però, començaré explicant qui va ser Maria Gay Tibau, mestra i companya de Carme Esteve en l’assistència de malalts.
Maria Gay va néixer a Llagostera l’any 1813. Des de joveneta va viure amb la seva mare, vídua, fins que aquesta morí el 1850 a l’Hospital de Santa Caterina de Girona. Allà Maria va conèixer el doctor Ameri Ros i aquest la portà a casa seva perquè ajudés la seva dona en les feines de la llar. En aquella casa s’acostumà a tractar amb pacients, aviat acompanyà el doctor Ros a l’hospital, i acabà convençuda que havia de deixar-ho tot per dedicar la seva vida al servei dels malalts, sobretot els més necessitats. Amb aquesta idea, l’any 1862 es va inscriure a la Confraria de la Puríssima Sang de Girona, informada i ajudada pel doctor Ros, que n’era secretari. La seva missió a la Confraria era l’assistència als malalts.
Carme Esteve era força més jove que Maria Gay. Va néixer a Girona l’any 1829, va sentir la vocació religiosa, i l’any 1866 va ingressar a la Congregació de les Germanes de la Mercè, de Sant Llorenç de Morunys, però les normes d’aquella comunitat no la van satisfer. Tornà a Girona, i juntament amb la seva mare va entrar a formar part de la Confraria de la Puríssima Sang, on ja estava inscrita Maria Gay des del 1862. Com ella, s’havia d’ocupar dels malalts de la Confraria.
Maria va captar l’interès de Carme, la va anar informant dels seus projectes, i Carme no dubtà a adherir-se al desig de formar una associació per a l’assistència de malalts. Maria ho tenia ben assumit, pel temps que ja hi portava dedicada, però Carme hauria de passar un temps de prova i pràctica en l’ofici, tot i que la vocació religiosa ja l’havia mostrada amb el seu ingrés a Sant Llorenç de Morunys. Fos com fos, Maria va veure en Carme la millor companya per tirar endavant el seu somni.
L’any 1868 va morir el pare de Carme i la família es va traslladar a la Pujada de Sant Domènec, a Girona mateix, però al cap d’un any va morir també la mare. Aleshores, Carme va acomodar la casa a les exigències de la fundació, la va convertir en lloc de trobada i el 29 de juny de 1870 van començar a sortir a vetllar malalts en forma d’associació. Es complien els objectius, acabava de néixer l’Institut de Germanes de Sant Josep, Vetlladores de malalts. Al setembre d’aquell any només eren tres. Dos anys després, el bisbe de Girona va aprovar l’Institut i el reglament que el regiria. Aviat hi van ingressar més Germanes, la seva bona fama arribà a diverses poblacions i no trigà a començar l’expansió pel territori. L’any 1879 quatre Germanes van fundar la casa de La Bisbal; el 1880 es va fer la segona fundació, aquest cop a Banyoles; l’any 1881 la tercera, a Lloret de Mar; l’any 1882 la quarta, a Torroella de Montgrí.
Per aquells anys, les autoritats de la nostra vila eren conscients de la necessitat d’assistència dels malalts indigents de la població i de la responsabilitat de l’Ajuntament per donar-hi resposta. Tenien coneixement que a Girona funcionava l’Institut de les Germanes de Sant Josep, posat al servei dels malalts, i que a La Bisbal, a Banyoles i a Lloret de Mar s’hi havien fet fundacions degut al bon nom i a l’abnegació de les Germanes vetlladores. La Junta Directiva va escriure una petició oficial, ratificada per l’alcalde, per sol·licitar els serveis de les monges. Passà un temps i no arribava resposta. Es va fer una nova petició, aquest cop a través del rector de la parròquia. Encara van passar uns mesos. Finalment, el dimarts 26 de setembre de 1882 es van instal·lar quatre Germanes a l’Hospital de Torroella.
La de Torroella de Montgrí va ser, doncs, la quarta fundació de l’Institut. I com a Superiora de la comunitat, va venir, precisament, Carme Esteve Andoca, la cofundadora.
Encara en vida de Maria Gay, l’any 1884, es van fer dues fundacions, a Sant Feliu de Guíxols i a Blanes, però aquell mateix any ella va morir. Al març de 1885, l’Institut va rebre del bisbe de Girona l’aprovació diocesana i la professió pública dels vots religiosos, i es va constituir com a congregació religiosa amb el nom d’Institut de les Religioses de Sant Josep de Girona. El seu objectiu primer es va definir així: “Aquesta Congregació té per objecte exclusiu el servei dels malalts tant a les cases particulars com en els hospitals”.
Els lectors d’EMPORION ja saben que, fa ben poc, el gener de 2018, va acabar la història fecunda, reconeguda per tots els torroellencs, de dedicació i d’entrega d’aquelles Germanes al servei dels malalts del nostre Hospital. Molts podrien pensar que aquella pèrdua era la constatació d’una reculada irreversible de l’Institut cap a una situació residual, com ha passat en tantes altres congregacions religioses, però s’enganyarien. Actualment, l’Institut de les Religioses de Sant Josep de Girona té fundacions esteses per Europa (Espanya, França, Itàlia), Amèrica Llatina (Colòmbia, Veneçuela, Equador, Perú, Argentina, Mèxic), Àfrica (Rwanda, Guinea Equatorial, Congo, Camerun). El web http://www.irsjg.org/ permet fer-se una idea de les seves activitats a tot el món en les àrees sanitària i social, educació, missionera, cooperació al desenvolupament, participació de laics, voluntariat…
Tornant a Carme Esteve Andoca, cofundadora de l’Institut, primera Superiora de la fundació de Torroella, dedicada a la vetlla de malalts a l’Hospital, sembla ben encertada la proposta que la població li faci un reconeixement públic, ni que sigui, tan sols, que un dels nostres carrers porti el seu nom.
