Els catalans estem fascinats per Grècia. Cal recular fins l’any 1303 quan els almogàvers, els soldats mercenaris de la Corona d’Aragó, van acudir a Orient en defensa de l’emperador bizantí que lluitava contra els turcs.
L’assassinat del cap de l’expedició, Roger de Flor, va provocar la batalla d’Halmirós (1311) que va ser l’origen de més de setanta anys de domini català als ducats d’Atenes i Neopàtria. La Renaixença va aprofitar aquests fets històrics per mitificar-los, per crear una èpica que capgirava les campanyes sense escrúpols dels almogàvers (paraula àrab al-mogauar, és a dir, els que provoquen algarades) i els fets de veritable bandidatge es convertiren en gestes heroiques. Tinc un bon recull de dites gregues, que han passat de generació en generació i ignoro si encara són vigents, que deixen verds els catalans. Aquí en teniu un botó de mostra que era corrent quan algú feia una malifeta: “Quin dimoni de català!”. El figuerenc Eusebi Ayensa acaba de publicar Els catalans a Grècia, un estudi minuciós dels 12 castells i 21 torres que es conserven de l’època dels almogàvers. És un treball que s’allunya d’una certa historiografia que, a partir de la Crònica del peraladenc Ramon Muntaner, participant de l’expedició, va generar una visió interessada de la realitat.
Pere el Cerimoniós, que va ser compte de Barcelona i Empúries, rei d’Aragó, València, Sardenya i Mallorca i duc d’Atenes i Neopàtria, va ser prou sensible per admirar la bellesa grega i elogiar l’Acròpolis: “La pus rich joia que al mon sia”. Des de l’any 2011 una placa a la porta Beulé, al Propileus de l’Acròpolis, recorda aquestes encertades paraules en català, castellà, grec i anglès. Ens honora i potser serem perdonats d’abusos guerrers pretèrits. A les costes del Mediterrani es conserven obres esplèndides llegades pels grecs; és el cas d’Empúries, on es pot contemplar l’escultura del déu de la medicina Asclepi, descoberta fa poc més de cent anys després de segles preservada sota les sorres. El lligam de Grècia-Catalunya va veure’s arreu del món quan el foc olímpic del 1992 va desembarcar a Empúries. Les actrius Irini Papàs i Núria Espert van encendre el peveter. Era el foc que procedia del temple d’Hera d’Olímpia.
Empúries ens uneix de moltes maneres amb Grècia. Josep Pla, a Aigua de mar, explica que mentre era en una taberna de l’Escala els assistents van començar a especular si els habitants de la població eren els descendents directes dels antics grecs. Hi havia un arqueòleg i l’amic de Pla Sebastià Puig, més conegut com l’Hermós, tot un personatge; en el seu epitafi a la platja d’Aigua Gelida, s’hi pot llegir: “Un home feliç, analfabet, hospitalari, mariner, caçador i gran cuiner”. Doncs bé, l’Hermós va dir a l’arqueòleg: “Vostè sosté que aquesta gent de l’Escala no són els descendents d’aquells grecs… però, llavors, on haurien anat a parar aquells grecs? A més: on haurien anat que estiguessin millor que aquí? Aquí hi ha unes anxoves i unes sardines riquíssimes… Comprèn? La gent no és mai tan simple com sembla a primera vista. Aquells grecs no ho eren gens. Per viure escolliren un lloc que està de primera…”
Va ser a partir del despertar de l’estètica noucentista quan Catalunya quedà encisada per Grècia i la mediterraneïtat que representa. Joaquim Torres-García va deixar pintures meravelloses i Arístides Maillol, amb figures com La Mediterrània, inspiraria altres escultors. Cambó es converteix en el mecenes de la Fundació Bernat Metge per traduir les obres clàssiques de la literatura grega i llatina. Hi ha gaires països al món que disposin d’una monumental col·lecció bilingüe semblant? Carles Riba, un dels traductors més prestigiosos dels clàssics i de poetes coetanis, va viatjar a Grècia el 1923 i uns anys més tard ho van fer una colla d’escriptors catalans. El 1933 van viatjar-hi alguns joves arquitectes, entre ells Josep Lluís Sert. L’impacte de les obres clàssiques va tenir una gran repercussió sobre el futur de l’arquitectura catalana. Aquests contactes van ajudar a descobrir la literatura grega moderna: Kazandzakis, Kavafis, etc. La música de Theodorakis ens va robar el cor i vam quedar captivats per actrius de la grandesa de Irini Papàs o Melina Merkouri. Llach, amb el seu Viatge a Ítaca, va ajudar-nos a somniar.
Narcís Comadira, en un article dins del magnífic catàleg de l’exposició Fascinació per Grècia organitzada fa uns anys pel Museu d’Art de Girona, cita Gaudí quan defensava la llum del sud, en contra de les boires del nord: “La virtut està en el punt mitjà; mediterrani vol dir al mig de la terra. En les ribes de llum mitjana i a 45 graus, que és la que millor defineix els cossos i en mostra la forma, és el lloc on han florit les grans cultures artístiques, per la raó d’aquest equilibri de la llum: ni massa ni massa poca”.
Grècia clàssica, Catalunya culta, unides per les sentències gravades en el frontispici del temple de Delfos: “El més exacte és el més bell”, “Respecta els límits”, “Odia la hybris (insolència, desmesura). “De res massa”, “Coneix-te a tu mateix”. Visca Grècia i Visca Catalunya!
