La consulta i la Via Catalana cap a la independència
El president de la Generalitat, Artur Mas, va voler aclarir les coses en una entrevista que realment va desencadenar un munt de dubtes en els uns i controvèrsia en els altres: si no tenim la possibilitat de convocar una consulta “legal” segons la Constitució, el Tribunal Constitucional espanyol, el govern del PP i les lleis espanyoles, caldrà recórrer a unes eleccions “plebiscitàries” a celebrar l’any 2016? Afirmant, per si hi havia cap dubte, que “és competència exclusiva del president de la Generalitat fer-la”. Pel que ell mateix va comentar, va trobar-se a Madrid, a primers del mes de setembre, amb el president Rajoy. Sembla que la reunió no fou gens profitosa pels interessos catalans. El guirigall que s’ha deixat sentir dels partits Popular Català, Socialista Català, Esquerra Unida, Ciutadans… ha estat com a mínim intensa. Només Esquerra Republicana de Catalunya ha manifestat el seu suport a Artur Mas.
Si la data d’acabament de la legislatura convé o no al país, o fins i tot a CIU i al mateix president, és el que fa molt de temps que ens hem preguntat: algú ha confiat que Espanya permetria la consulta? Creu que Catalunya ha estat conquerida el 1714, és de la seva propietat, l’última colònia, vestit, això sí, amb frases i discursos i d’una història molt sovintment massa manipulada. Si consultem els llibres d’història, podrem comprovar que no ha deixat mai cap colònia de bon grat, sense una guerra d’alliberament.
Decret de Nova Planta i Manuscrit de Franco (Burgos, 1 d’abril de 1939).
Tot això té possiblement un únic sentit, el de carregar-nos de raons i convèncer així la comunitat internacional que Catalunya vol ser un “nou país dins la Comunitat Europea”. I que quan parlo d’història, ho faig amb el convenciment que la història la fa el mateix poble. Com bé saben els lectors d’Emporion, aquesta revista, avui amb el suport tecnològic a Internet, ens permet no tan sols seguir el dia a dia, sinó que a la seva hemeroteca podem consultar quasi un centenar d’anys de la vida i de la nostra història, de Torroella de Montgrí, de Catalunya i, fins i tot, d’Espanya i del món.
Concretament, el ja proper 2015, celebrarem el centenari de la nostra publicació. I el número 3, del 7 de febrer de 1915, l’encapçalava un article firmat per Pons –durant una bona temporada l’article de portada fou el seu– que sota el títol “De la terra” i el subtítol “Catalunya vibra” en fa el que podríem classificar com a mostra fefaent de la nostra història, la de Catalunya. Us demano un xic del vostre temps, llegiu-lo, així com el resum de la diada, realment molt petit, que tanca aquest article.
«De la terra
Catalunya vibra
»Els cors joves deuen alegrar-se; els patriotes deuen sentir un moment de satisfacció interna: de nou una corrent de virilitat i d’energia remou les fibres més íntimes de la nostra conciencia col·lectiva, i una intensa commoció, igual que una espurna elèctrica, va vibrar l’ànima de la raça, que després del bateig de sang rebut pels nostres germans de França, ha esdevingut més serena, més forta i més victoriosa que mai.
»Catalunya se prepara altre vegada a la lluita: es que ja no pot consentir més, l’injuria d’una política corruptora, que amb estulta pretensió vol subjectar nostra terra dins la xarxa opressora del centralisme, que sent com mai l’odi i l’avarícia del vell xaruc i rònec, que maleeix les rialles de la joventut, els esclats de la fortalesa, les paraules d’amor i les idees d’optimisme i de millora. Altra vegada els faritzeus han alçat la veu, han gesticulat descompostos; i atiant vells odis i fent ressortir tots els vicis d’una ánima caduca, han volgut teixir una dansa de mort. Com els temps han socavat afanyosament el sòl, per a matar les arrels i preparar un engany i una revenja; més sos esforços s’estrellarán com sempre devant de l’empenta i la decissió de Catalunya.
»Les zones franques han sigut l’ocasió, el pretext l’han trobat repetint que l’egoisme de Catalunya es intolerable, i en dir que les zones franques perjudiquen els productes de l’interior, han volgut posar les regions unes contra les altres, en lluita oberta; i encara que aixís comprometen la situació ja prou desgraciada d’Espanya, ells se donen per satisfets amb sols que Catalunya no pugui tenir avantatges i beneficis.
»Més aquesta última escomesa, aquesta nova injuria, renovació de centenars d’escomeses i d’injúries anteriors, ja no la podem consentir i contra de ella tenim que redressar-nos valentment si es que volen respondre al alt valor de l’ànima que’ns sustenta; devem pensar que es aquesta una qüestió en la que’ns hi juguem bona part del nostre pervindre, que si defallim fem una renuncia tàcita pro suficient, de l’il·lusió suprema que ha forjat el nostre poble; oblidem tot un calvari d’amargor, de lluita i de sacrifici; ens desprenem per sempre més del somni afalagador de fer de la nostra terra la més bella. la més forta i la més rica.
»El negar-nos les zones franques, en les circumstàncies perilloses per que atravessem en llençar-nos a una fallida sens precedents, de fet inevitable; per a convencer-nos d’açó que diem, pensem un instant en la nostra ruina econòmica interna, en la desidia dels governants que devant del paorós conflicte europeu, no ha realitzat cap millora, no han prés cap mida per a conjurar la tempesta que’s forma ja en l’horitzó. Vindrà un moment que necessitarem una gran dosi de potencia, al veure emigrar el capital i els obrers cap a altres terres; vindrà un moment que’ns podrá marcar un element prou virtuós per a enlairar el nostre nivell, evitant aixis un possible daltabaix; aquesta dosi de potencia, aquest element virtuós, son precisament les Zónes franques, com en altre lloc demostrem plenament.
»Prò per Catalunya tenen un valor de necessitat, per la circumstància de tenir-nos que valer com a únic medi de vida, del treball de les nostres mans en la labor de transformació de coses, ja que nosaltres ni tenim grans explotacions agrícoles que ens subministrin mercaderies per a l’exportació, ni comptem amb la deguda quantitat de matèria prima per adinerar-nos; solament podem comptar en l’esforç del nostre treball, element que degudament preparat i auxiliat per sabies mides de govern, pot situar a Catalunya en un dels pobles més pròspers del mon; i amb ella, Espanya.
»Més açó no ho entenen els senyors que governen, més axó no ho vol el centralisme xorc, la política fatal que pesa sobre nostre com una llosa de vergonya i de mort; política acèfala que no sap comprendre que un poble demani constantment perque constantment necessita; política opressora que encara no està contenta de les privacions que imposa a nostra terra en tots els ordres; política mesquina que enveja i que odia; politica innoble, que amb les seves corrupteles está preparant l’enfonsada definitiva d’aquella Espanya, que ella creu digne de si mateixa, , mentre les curses de braus vessin de gent i mentres de tant en tant com un pobre D. Quixot, es llenci un lirisme buid, evocant grandeses passades.
»¿Què vol aquesta política de Catalunya? Que per ventura no som els principals mantenedors del pressupost de l’Estat: els que consumin gran part dels blats i les llanes del interior, que sense al mercat de Catalunya s’haurien de podrir moltes vegades? No contribuïm com el que més, -el que més segurament- a enlairar el concepte d’Espanya amb les nostres industries, el nostre comerç i les nostres institucions?
»Catalunya no’s ven per un plat de llentíes, perque amb tan pobre ministra, si per ells es sobrada, nosaltres no’n tenim per una dent. Aixís, doncs, la vibració de Catalunya, és el batec d’un anhel que viu en el fons de la nostra ànima, i ens farem dignes d’ell corresponent com se degui. Al cap i a la fi Catalunya sempre s’ha mostrat digne de si mateixa.
»Post escriptum: Ja compost aquest article, venen de Madrid corrents de concòrdia i tolerància; no per açò queden desvirtuades les nostres paraules, car perquè així fós seria precís que’s donguessin satisfacció a totes les aspiracions i necessitats de Catalunya, que avui tant s’ens regategen.»
Pons, 7 de febrer de 1915 (text en català no normalitzat encara)
I aquest 2013: la Via Catalana cap a la independència ha estat la demostració més clara de la voluntat del poble català, de la ciutadania catalana capaç de visualitzar a si mateixa a Espanya i al món, la seva voluntat de trencar amb una dominació d’un estat que retalla i lamina el seu estatut, que, amb la seva política, persegueix la recentralització del poder, el retràs d’unes inversions, a Catalunya, en obra pública que no només l’afavoriria, sinó també la de la mateixa Espanya, menysté la seva llengua i la seva cultura, l’escola (Llei Wert), incrementa el dèficit fiscal, obligant a penúries i retalls, que serien innecessaris, i dilueix les esperances d’un poble que vol viure en llibertat.
Aquest ha estat el gran èxit de l’Onze de Setembre de 2013, obtingut per una organització, no política ni governamental, que ha estat l’expressió més gran realitzada en el món enter, encara que el ministre d’Interior espanyol hagi xifrat l’assistència en 400.000 assistents. Qui l’ha informat? No ha vist la televisió i les imatges emeses? Què farà amb els malfactors que han assaltat la delegació a Madrid de la Generalitat catalana? Hi havia cap classe de protecció policial? Podia preveure encara que només fos un possible aldarull?
Esperem que els polítics, tots, tant espanyols com catalans, en prenguin nota i que el 2014 es pugui fer ús del dret a decidir si Catalunya vol realment ser o no un nou estat a Europa. I no submisa a un govern central que, amb gran estretor de mires, no l’escolta ni l’entén. Ni és conscient d’un possiblement greu error històric amb greus perjudicis per a tots. Avui, no es poden repetir fets representats pel Decret de Nova Planta ni pel comunicat del primer d’abril del 39.
Felicitats sinceres als organitzadors. No crec que s’hagués pogut fer millor!
