Justícia amb malícia va contra justícia
Caterina Albert (adagi 172)
Un dels darrers escrits de Víctor Català, pseudònim artístic de Caterina Albert i Paradís (L’Escala, 1859-1966), va ser un recull d’adagis, una mena d’aforismes ideats per ella mateixa per així retenir-los, i fer-ne ús corrent, i que servissin per aprendre vocabulari, aplegats al volum Quincalla. D’aquesta manera volia recollir i conservar mots genuïns del català en clar perill d’extinció.
I això ho va fer utilitzant la riquesa de vocabulari pròpia de la seva prosa que és una característica de la seva obra. L’extens i variat lèxic de Víctor Català es vesteix a partir del coneixement i l’estudi profund de la llengua catalana sense oblidar les riques arrels de la veu popular utilitzada per la pagesia de l’Empordà.
Segons Lluís Albert (Museu-Arxiu Victor Català, L’Escala), la conservació de la nostra llengua era per a Caterina Albert una autèntica obsessió. Deia l’escriptora textualment: “A Catalunya cada dia es moren paraules” i es lamentava que essent el català una llengua riquíssima només se’n conegués una ínfima part del seu vocabulari. “Moltes paraules estan en vies de perdre’s. El català s’empobreix i es deteriora”, es lamentava.
L’objectiu de recollir i escriure aquests adagis i aforismes, i redactar-los a vegades com a rodolins era, segons l’escriptora, que gran part d’aquest lèxic, après de manera amena, pogués ser incorporat de nou al llenguatge col·loquial. Perquè raonava que el que manté viva una llengua és que sigui usada amb naturalitat per la gran massa del poble. Perquè cal servar tant com sigui possible el nostre patrimoni lingüístic.
Amb el recull d’un miler d’adagis, Caterina Albert hi volia fer la seva particular i significativa aportació. En la seva primera publicació l’any 2005, aquests adagis i rodolins es presenten per primer cop convenientment explicats a partir d’una acurada i didàctica edició per part de Joaquim Armengol.
Cal recordar que Caterina Albert es va donar a conèixer amb el monòleg teatral La infanticida, considerada pels experts com un antecedent de la seva obra mestra Solitud. El monòleg va ser distingit als Jocs Florals d’Olot el 1898, però l’escàndol que es produí arran de saber-se que n’era l’autor una dona, la determinà a partir d’aleshores a amagar la seva identitat sota un pseudònim masculí (Victor Català) i a censurar l’obra guanyadora, que no va ser representada fins l’any 1967, al Palau de la Música Catalana, com a homenatge pòstum a l’escriptora.
El poeta Gabriel Ferrater comparava Solitud (1905), la novel·la més emblemàtica de Caterina Albert i un dels títols fonamentals de la literatura catalana, amb Cims Borrascosos i deia que Solitud -que ha estat traduïda a set llengües-, no és millor ni pitjor que Cims Borrascosos o La Muntanya Màgica. Per a ell són tres obres mestres de la literatura universal.
L’escriptora, en una de les seves darreres entrevistes, deia que no era conscient d’escriure una gran obra. Però això coincideix de ple amb l’opinió de Borges que deia que el primer que cal fer per escriure una obra mestra és no adonar-se d’estar-la fent.
Caterina Albert va mantenir una estreta relació literària amb Joan Maragall, Narcís Oller i Àngel Guimerà. Els experts en literatura, relacionen la seva obra, profundament arrelada a la terra i lluny d’idealitzacions bucòliques, amb autors clàssics de la literatura universal com ho són Maupassant i Ibsen. El 1951 Caterina Albert va veure publicada les seves Obres Completes a Editorial Selecta.
Recordem que als anys vuitanta, Solitud era lectura obligatòria dels alumnes de batxillerat i cíclicament ho torna a ser. La relació de Caterina Albert amb Torroella de Montgrí és evident tant per proximitat geogràfica com pel contingut literari de la seva obra. L’escriptor Toni Sala diu textualment que: “Victor Català va exagerar, buidar, inflar i bescanviar les formes i els noms del massís del Montgrí. Però ni els noms ni les formes són en absolut estranyes a aquell paisatge. És una clara literaturització del massís del Montgrí”.
Recordem alguns exemples textuals dels seus adagis, publicats a Quincalla.
Referències bibliogràfiques
- Toni Sala. Notes sobre Solitud. A: Notes sobre literatura. Biblioteca Universal Empúries. Barcelona 2012, pàgines 105-139.
- Víctor Català. Quincalla. Mil adagis per aprendre vocabulari. Edicions 62, Barcelona 2016.
- Lluís Albert. Pròleg. Quincalla. Mil adagis per aprendre vocabulari. Edicions 62, Barcelona 2016, pàgines 5-9.
Glosses a Quincalla (exemples)
1. El gat miola, el poll piula i el parent que em deu diners, quan els hi demano, xiula.
8. Amb pebre i sal adobada, pot passar la carn passada.
12. El qui s’avesa a mentir, de mentir no es pot desdir.
56. De tots els sants tot m’escau, fora del mal de Sant Pau.
mal de Sant Pau: epilèpsia
90. Si t’arrimes a un llebrós, en lloc d’un en sereu dos.
llebrós: leprós. Els vicis s’encomanen
92. Qui molt projecta i res no fa, si res no era, res no serà.
118. Sigui pansa, sigui figa, que sigui de la Garriga.
La garantia del bon producte és el crèdit que s’ha guanyat
135. Qui despèn més del que pot, el duen de franc al clot.
Es a dir, no li resta ni per pagar el seu enterrament.
153. Si has de travessar un toll, i no el saltes, en surts moll.
toll, clot ple d’aigua.
154. Amb dolenta eina, dolenta feina.
165. Qui té vici, té desfici.
El vici comporta neguit, excitació.
172. Justícia amb malícia va contra justícia.
188. Qui massa vol engolir, s’engargussa, Serafí.
s’engargussa, d’engargussar-se, ennuegar-se.
207. La galleda d’en Bragul: grossa nansa i sense cul.
molta aparença i capacitat nul·la
260. Si balles sol, Miramunt, a ningú fas perdre el punt.
Qui obra sol no destorba.
265. Qui raons no vol donar, raons no pot demanar.
279. D’allà on manca el propi esforç, manca l’ interès més gros.
303. Sigui a cavall, sigui a peu, sapigueu sempre on aneu.
342. No deixis passar, Anton, ni un jorn sense fer quelcom.
Cal no desaprofitar el temps.
358. El qui avança al fi s’atansa
S’atansa: d’atansar-se, acostar-se.
